L’onze de setembre

Era l’onze de setembre
de mil nou-cents setanta-set,
el pare treia la senyera,
amb els ulls plorosos cap al cel.

Em va dir: mira aquestes barres
representen tot el que tu ets.
No li sortien les paraules,
però no calia dir res més.

Temps era temps quan jo era un vailet
i el pare em va ensenyar d’on soc.
I ara el guardaré, agafaré aquest sentiment
i el tindré sempre dins del meu cor.

Seré fort, seré fort, dins del meu cor.

Eren temps de protestes,
però ara tot és diferent.
La vida em sembla més tranquil·la,
podem viure en el present.

Aquella gent que ens oprimia
ja fa molt temps que va marxar.
Però el pare em deia: no pateixis,
que tard o d’hora tornaran.

Temps era temps quan jo era un vailet
i el pare em va ensenyar d’on soc.
I ara el guardaré, agafaré aquest sentiment
i el tindré sempre dins del meu cor.

Seré fort, seré fort, dins del meu cor.

Temps era temps quan jo era un vailet
i el pare em va ensenyar d’on soc.
I ara el guardaré, agafaré aquest sentiment
i el tindré sempre dins del meu cor.

Seré fort, seré fort, dins del meu cor.
Seré fort, seré fort, dins del meu cor.
Seré fort, seré fort, dins del meu cor.