no has anat enlloc i tampoc t’he oblidat.
Sóc aquí, ja ho saps,
i tu també hi ets. Sempre hi ets.
Lax’n’busto, No has marxat
Foto: Jeffrey
Em deies, obrint i tancant el puny, que el cor es contrau i es dilata per bategar. Perquè l’endemà tenia examen, i volia veure’t fent de metge, encara que ja no ho fossis. Però bé, d’alguna manera encara sí. M’ho vas explicar al menjador. I t’escoltava. Tampoc era gaire important el que deies. Només volia veure’t despert. Amb mi.
Perquè et recordo trencat. La teva impotència et pesava tant que t’immobilitzava. Les dues rodes. No avançaven. No giraven. Quietes. Aturades en un temps que se t’escapava. La teva ànima què buscava, què volia, què esperava d’aquella vida esquerdada?
Com et miraves el futur dins de la teva gàbia? Com em veies a mi, que només tenia tretze o catorze anys? I ja m’havia acostumat a identificar-te com el que no eres. Em fa certa vergonya, ara, haver tingut aquella imatge reduïda a l’aparença. Però també ho vaig intentar. Per rescatar-te, no se’m va acudir altra excusa que convertir un examen qualsevol en una urgència: en les quatre fustes per fer un petit pont.
I el vas creuar. I jo també. Ens vam trobar ben bé al mig. Van ser dos minuts. Després tu te’n vas anar, cap a la dreta. I jo vaig tornar, per l’esquerra.
L’endemà, no sé què em van preguntar. Ni si vaig suspendre o aprovar. Saps què? M’és igual, això. Només sé que tu ara ets ocell i que t’has alliberat dels barrots. Els teus palmells glaçats ja no s’obren ni es tanquen. Però la meva vida batega. I de tant en tant, en dies com avui, m’acoto, recullo les quatre fustes i torno cap a tu.
