Foto: Kristian Niemi
Ara fa tretze anys, la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie va escriure una novel·la que va ser titllada de feminista. L’autora va rebre un consell d’un periodista carregat de bona fe i de prejudicis: que no es presentés mai com a feminista. La raó? Les feministes són dones infelices perquè no troben marit. Llavors ella va decidir presentar-se com una “feminista feliç”.
En aquell temps una acadèmica li va dir que el feminisme no era part de la seva cultura, que era antiafricà, i que si ella es considerava feminista és perquè estava massa influïda pels llibres occidentals (tot i que havia devorat piles de novel·les romàntiques masclistes i, en canvi, s’avorria quan intentava llegir algun text feminista clàssic). Com que es veu que el feminisme era antiafricà, la Chimamanda va començar a presentar-se com una “feminista feliç africana”.
Quan una bona amiga li va dir que ser feminista volia dir que odiava els homes, ella va decidir que a partir d’aleshores seria una “feminista feliç africana que no odia els homes”. I així va arribar a ser una “feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agrada pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar als homes”. Hauria pogut seguir definint-se com “una feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agrada pintar-se els llavis i dur talons i anar depilada i que no està eternament enfadada amb el món”.
Les connotacions negatives associades a la paraula feminisme s’acabaran el dia que es compleixi el títol d’un llibret de Chimamanda Ngozie Adichie que transcriu una xerrada TED i es diu Tothom hauria de ser feminista (Fanbooks, 2016). Tothom: els homes i les dones, els de lletres i els de ciències, els qui es depilen i els qui no i, per descomptat, els qui no encaixen en les sempre reduccionistes classificacions binàries. I vull creure que aquest dia arribarà. Soc una feminista optimista.
