Foto: Zach Stern
“El dia de demà, quan serà hora de reconstruir a fons la normalitat catalana, aquesta història del diari més important de Catalunya caldrà tenir-la ben present”, diu Agustí Calvet, Gaziel, a la seva Història de la Vanguardia, que acaba de reeditar l’Altra Editorial, amb un pròleg consistent, contextualitzador i, a més, divertidíssim, d’Antonio Baños.
Mentre camino cap a la llibreria Calders, on avui el presenten el mateix Baños i el filòsof Xavier Antich, em pregunto si la reedició del llibre de Gaziel arriba, precisament, en un moment en què toca reconstruir a fons aquesta normalitat catalana. Quan hi arribo, l’escriptora i artista Alicia Kopf, que tot just celebra aquests dies la traducció del seu Germà de Gel (l’Altra Editorial/Alpha Decay, 2016) és asseguda a la tauleta de l’entrada de la llibreria. La saludo i comentem com ens ha agradat el llibre i com de vigent és tot el què explica el que fou director de La Vanguardia de 1920 a 1936. Terroríficament actual, convergim totes dues.
Antich i Baños, en una conversa còmplice i àgil, també posaran de manifest aquesta vigència: la premsa i la informació al servei dels grans grups empresarials, la connivència amb el poder establert, sigui del color que sigui, el nedar i guardar la roba i el no mossegar la mà que et dóna el menjar.
Més enllà del seu valor documental, Història de La Vanguardia és un llibre fascinant, escrit amb una prosa bella i potent, un llibre que es devora, moltes vegades amb un somriure i un “de debò?” interior, amb unes descripcions acuradíssimes i en alguns casos, iròniques de Ramon i Carles Godó, els dos amos del diari que va viure Gaziel. Esguerradet, anticatalanista i misantrop el primer; covard i fugitiu, quan van anar mal dades, el segon. Un viatge on tenen cabuda revoltes, taules triangulars per evitar la concentració ideològica i de poder, noblesa rància i misèria. Riu-te’n de Nissaga de poder. Llegiu-lo, de debò.
Sardinades culturetes
Hi ha persones que et sents afortunada de tenir a prop. La Marta Vallejo n’és una. No només perquè és divertida i bona, també perquè és una dona lluitadora, que porta l’esperit crític a la sang i amb qui sempre aprens coses i mantens converses interessants. La Marta acaba de tornar a Barcelona després de viure tres anys a Alexandria i d’haver de suportar cada Nadal i cada estiu, quan venia de visita, la meva broma que si l’anava a veure, m’hauria d’acompanyar a fer-me el carnet de préstec de la biblioteca (ha, ha, ha).
Encara en aquell estat en què no has marxat del tot de la que ha estat la teva ciutat durant tant de temps i tampoc has aterrat del tot a casa, la Marta va participar al 15è Fòrum Indigestió, organitzat per Nativa amb una intervenció titulada Els meus amics culturetes. Podríem ser nosaltres, els que avui celebrem els seus trenta-quatre amb la ja tradicional sardinada a la terrassa de l’Elisenda. Però no, la Marta parla dels seus amics d’Alexandria, que viuen en un entorn culturalment més hostil. “Fa cinc anys”, diu “quan va explotar la primavera, els meus amics van guanyar molt i molt intensament. Van posar olor i suor i gust i so a la paraula revolució amb tots els sinònims que l’acompanyen. I tot seguit, mentre passaven els mesos, van començar a tastar la derrota. I el camp semàntic de la derrota és molt cabrón. Es declina en eleccions fraudulentes, cops d’estat, constitucions de plastilina, detencions arbitràries, tortures, desaparicions, censura i tota la pesca”.
Nosaltres, els amics culturetes de Barcelona, no ens podem ni imaginar com és viure aquesta cultura d’una manera precària i, en ocasions, clandestina. La Marta em deia que els seus amics alexandrins están units en aquesta derrota i que si algún dia tot això s’acaba, potser s’esdevindrà la dispersió perquè els mons de cadascú són molt diferents. Em pregunto, i no aconsegueixo respondre’m, si aquest és també, salvant totes les distàncies, el nostre cas.
Mentre era a Alexandria, la Marta ens escrivia uns correus electrònics que titulava Toque de Queda, en què ens explicava coses de la seva vida. Alguns eren tristíssims. Alguns implicaven assassinats i detencions il·legals. D’altres, amb la seva visió irónica i àcida sobre les coses, feien pixar de riure, pel xoc cultural que narraven. Ahir vaig dir a la Marta que havia de començar a escriure Toques de Queda des de Barcelona. Espero que em faci cas. La seva visió dels culturetes de Barcelona ens podría posar molt a lloc.
L’Albert Miralles sempre es queixa que no el vinc a veure mai a Sabadell. Avui tinc una excusa perfecta: hi toquen els Trau i en Lluís Gavaldà al cicle Cercles, a l’Aliança Francesa, un conjunt de concerts programats amb amor i bon gust. No hi toquen cançons seves, sonaran The Kinks, The Beatles, The Byrds… grups preferits i gent maca: agafo el tren a Sabadell.
Amenaça pluja i no sabem si es suspendrà. De moment, exerceixo de tieta amb el fill de l’Albert, en Bernat. Sóc el tipus de persona que aguanta la cervesa en una mà i el nen a l’altra, però en Bernat és un angelet i ni s’inmuta.
Malgrat la pausa obligada, fan un concertàs.
I jo acabo la setmana gaudint dels meus i cantant a plens pulmons I wish I could be like David Watts. Sóc una tia afortunada.
