Xhevdet Spahija
A la primera tardor, uns minuts abans de fer l’amor vaig fer un ai! perquè volies que passés sobre el cobrellit.
Malgrat el col·lagen que encara ostentem –val a dir, amb certa gràcia–, quan érem junts sempre vam ser dos quadragenaris de vora setanta anys però bé. El matrimoni forà benestant i ella rossa que s’estan unes quantes setmanes a Barcelona –ja hi han passat altres temporades– i passegen colors neutres amb tranquil·litat i elegants del to de les pedres i roba baldera de punt pels carrers que circumden Els Quatre Gats comentant cada sortint de cada façana i arxivant com a molt importants les impressions que veiem que fan forat en l’altre. Impressions sobre les quals creixeran històries i records que de tu acabaran passant a mi i seran nostres de sobte, sense que jo acabi d’entendre ben bé el mecanisme de compartir la vida, però fent que la meva sigui definitivament teva, al capdavall. I vivíem aquesta mena d’experiència vital passejant i no, també parlant a la cuina de la raresa dels alvocats que quan els obres presenten una mena de talls petits i foscos a la polpa que sembla que els hagi fet algú des de dins i ens el mengem o no? No. I a partir d’aquell dia també ens definirà junts no menjar-nos els alvocats amb el dins ple de ratlletes.
Et vas asseure al llit, vaig fer un ai! i vas dir què?, ni et vas acabar d’espantar, perquè cridar no semblava que hagués de tenir relació directa amb res que poguessis esperar de mi o del moment que estava tenint lloc allà llavors. Despullats, morts que arribi el sexe –series fora uns dies–, de nit després d’un bon sopar i cap pressa, cap delinqüent a l’habitació que ens volgués robar res. La nostra primera tardor i et vas alçar d’un bot perquè amb l’ai! et vaig dir aquí no. Amb la incredulitat tan efímera del pardal que es desintegra contra el vidre vas mirar el cobrellit i vas dir això?, i el vas assenyalar. Un moment. Et vas apartar un parell de pams del llit i em vas deixar fer. Jo, que no ho recordo però tu te me n’has rigut moltes vegades, es diu que vaig plegar el cobrellit amb una cura mil·limètrica que poca gent hauria considerat necessària ni per descomptat llavors ni mai. Molta cura i massa estona, es veu, minuts, potser tres.
La simetria és el patró que estructura el món, i d’aquí no em mouràs.
Vas ser fora uns dies i mentre veies coses d’una altra ciutat i me les explicaves perquè les valorés van passar els dies i cada dia en van anar faltant menys perquè ens tornéssim a deglutir com bàrbars.
Vas tornar que encara no era fosc, quarts de sis. Havia disposat una escena alsaciana a la cuina a base de formatge i vi per si no havies dinat prou i un bol de ravenets d’aquells tan petitons, gairebé olives. Vas deixar la bossa a terra i ens vam abraçar tota l’estona que va caldre, que no va ser poca, va ser moltíssima. L’abraçada va dur a desestimar el formatge però no el vi i amb dues copes vam anar a l’habitació i vam córrer les cortines. Em vas explicar amb ben poc com m’havies trobat a faltar i jo no m’havia acabat de descordar la camisa que vas fer un càlcul inequívoc. Et vas dir:
(Triga molt a despullar-se) + (3 minuts per plegar el cobrellit) = Ja ho faig jo
I a partir d’aquell dia cada vegada plegaves el cobrellit el triple de millor que la vegada anterior perquè sabies, mentre jo deixava ben posades les calces, que el meu món era molt millor encabit en realitats axials que tu no entenies però servaves per mi. Plegaves el cobrellit amb una exigència que mai va ser justament recompensada –penso ara sense tu, cada vegada que ni faig l’amor ni plego el cobrellit–. I m’esperaves de genolls damunt del llit encara que aquell dia portés pantalons de fil i hagués d’anar al quarto de la planxa a buscar un penja-robes especial per a pantalons de fil perquè allà, a l’habitació, on tu m’esperaves despullat i de genolls damunt del llit, no n’hi havia cap que em fes prou el pes.
