Si sóc bo quan els temps són bons,
també vull compartir els malsons.
Jo sóc el teu amic, Els Pets
Foto: Fouquier ॐ
Canvio les sandàlies per les botes. Estreno un jersei que té les mànigues com m’agraden: ben llargues. Per un moment, semblen eternes. Així puc encongir-hi els cinc dits a dins. Perquè el que més m’agrada del fred és trobar l’escalfor. Tenir sobre els llençols la manta de rodones liles i fons blanc. Els tres tombs de la bufanda arran del nas. Despenjar la jaqueta, i, sorpresa, trobar al fons de les butxaques unes monedes despistades del març.
Quan he tremolat per dins, tu hi has estat. Creu-me que no hi ha fred que glaci més que el que et congela la veu i se’t clava al pit. Saps què et vull dir, oi? Quan encongida en el teu món no goses dir: vine, et necessito. Per no abusar. O perquè vés a saber si pots o no, o si estàs fent allò, o si em respondràs amb un però.
Sé que la meva sort és no haver de buscar massa per trobar-te. Saber que hi ets, i que trobarem el moment i el lloc. Un divendres, una taula i dues copes. Per poder veure’ns i mirar-nos als ulls. I dir-nos les coses com són, sense disfresses. Tens por? Jo també. Perquè només és amb la franquesa com intentarem curar-ho tot. I després ja trobarem un motiu per brindar. I si no, ens l’inventarem.
Tanco l’armari. Sí, hi ha canvis, però hi ha coses que cuidaria com fos perquè es mantinguessin sempre iguals. Com la confiança i la companyia que em dónes. Aquesta distància justa. Em poso les botes, em cordo la jaqueta i surto al carrer. Enfilo la meva vida, igual que tu, en algun lloc, enfiles la teva. Quan ho necessitis, trauré els cinc dits del jersei i et donaré la mà.
