Els fills dels altres

La mare em fa fàstic

Però el pare diu que un dia es posarà més bé i anirem tots tres al carrer, agafats de la mà

| 20/04/2017 a les 14:13h
Especial: Els fills dels altres
Arxivat a: Cambres pròpies, els fills dels altres, Els fills dels altres, conte

Foto: karin and the camera


La mare em fa fàstic. S'està al llit tot el dia a les fosques i si entro per fer-li una pregunta, diu, nen, ràpid, tanca la porta, amb una veu..., i encara no he tingut temps d'entrar i ja vol que la tanqui, i llavors he de fer la pregunta que vull sense poder mirar-la i parlant fluixet, sense veure res, perquè les persianes estan abaixades del tot i tot plegat fa una mica de por. Quin fàstic, la mare, tenir una mare així, i el pare diu que està malalta i jo dic, a veure, què li fa mal, i el pare diu que no res, i llavors?, un fàstic, aquesta mare, i tant de bo en tingués una altra, una de més simpàtica. I com que mai la veig, me n'oblido sovint, de la seva cara, i de tant en tant entro i m'invento una pregunta per poder-hi entrar, a l'habitació, i així mentre obro la porta la llum li toca la cara com si fos una espasa i l'hi puc veure, però sempre tanca els ulls perquè li molesta la claror, i si fos una mare normal... però el pare diu que un dia, ja veuré, un dia es posarà més bé i llavors anirem tots tres al carrer, agafats de la mà, i una vegada fa molt me'l vaig creure, quan era petit, que ja no ho sóc, però després ja vaig entendre que no, que era una mentida, i si el pare no fos l'única persona que tinc, també em faria fàstic, perquè tot em fa fàstic, però el que més, la mare.
 
La mare de la mare en fa una mica menys, de fàstic, perquè almenys no està ficada al llit, però quan ve a veure la mare i entra a la seva habitació i allà es queda, a les fosques, durant una bona estona, fent no se sap què, quan ve a veure-la i pico a la porta, sempre em renya i em diu, vols que la mare es curi?, i responc que sí, i llavors diu, doncs tanca i no molestis, i que jo sàpiga els fills no molesten les seves mares, és clar que les mares no estan sempre ficades al llit ni diuen sempre, nen, tanca la porta, ni fan aquest fàstic i aquesta vergonya i aquesta angúnia, una mena de por, perquè parla amb una veu...
 
Un dia el pare em va preguntar si m'agradaria viure sols, només nosaltres dos, i al principi vaig dir que no, perquè em feia pena la mare, però després vaig voler preguntar una cosa a la mare, quina era la seva malaltia, perquè un nen de l'escola m'ho havia preguntat i no vaig saber què contestar i llavors va dir, la teva mare és boja, i com que li vaig clavar un cop de puny i em van castigar, volia preguntar-li com es diu la seva malaltia per no fer-ho més, perquè li ho vaig prometre al pare, però vaig obrir la porta i vaig ensopegar amb una cadira que havia posat allà perquè ningú no la molestés, i vaig trigar una estona a tancar-la, perquè m'havia fet mal a la canyella, un mal!, i va dir, vols fer el favor de tancar la porta, pesat?, i vaig pensar, quin fàstic, la mare. Si pogués, la canviaria, però el pare diu que una mare és una mare, que és una frase que no s'entén.

Contingut relacionat

27/07/2017

COMENTARIS

La mare
Anònim, 30/09/2014 a les 01:54
+21
-6
Punyent. Esfereïdor. Et deixa amb el cor encongit.
No m agrada gens
Una mare malalta de càncer, 21/04/2017 a les 20:55
+28
-0
Jo tinc un fill, i he passat 2 cops per un tractament de càncer, tot i les meves límitacions cap malaltia em treu la meva responsabilitat i la meva gran estima cap el meu fill. No saps quantes vegades he hagut de dir: ara no rei, i no tens ni idea de lo malament que m he sentit cada vegada que ho he hagut de fer, o que no he pogut jugar amb ell o no he pogut satisfer la seva demanda. Hi havia moltes maneres de presentar el tema, però la d aquest text és la menys adequada i la menys respectuosa per persones que patim dures malalties que ens allunyen de la vida i de les persones que més estimem.
Una mare
Anònim, 21/04/2017 a les 21:09
+37
-1
Fàstic és dur i injust. Jo No he pogut ajudar a ma mare, he estat incapaç de fer-la sortir del seu forat i jo al final per sobreviure he hagut d'allunyar-me d'ella. Instint de supervivència e incapacitat de fer-la sortir d'allà ón és. Ningú entén la meva actitud i potser és lleig deixar de veure-la però si jo seguia allà també hi quèia. Em dol i porto motxilla pesada però vaig triar aixecar cap o caure allà amb ella. I tant mha marcay que tinc por d'acabar com ella, perque m'he convertit en una persona insegura i amb un greu sentiment de por a perdre ...
Entenc que és una malaltia però jo no he estat capaç de resoldre la situació i he hagut de posar distància.
Fàstic no és la paraula adequada, pena , por a la vida és el q mhe endut de veure-la així.

Una filla
Anònim, 22/04/2017 a les 02:27
+8
-0
He sigut filla d'una mare amb demència, i de petita era sempre un tema tabú a casa els pares, de fet fins fa pocs anys...
Viure una situació així no és fàcil, de petita vergonya, molta, silencis, solitud, incomprensió i canvis de tema... de jove indiferència, inexistència i vergonya, de gran i ja amb medicació, llàstima, empatia, comprensió i amor.
Fases d una filla amb una mare malalta
Anònim, 22/04/2017 a les 03:01
+6
-0
Quan jo era petita no ho podia entendre, "per que tinc una mare tan diferent a les demés mares?
no juga mai amb mi, no se la pot tocar, la mare crida i a mi em fan fora i ningú m explica el què li passa.... ufff
no em ve a buscar al col.le
no em prepara festes d'aniversari"
Aleshores tenia ganes de canviar de mare... era una mare "rollo" perque estava ausent.
Que ja vaig ser adolescent la seva absència em feia ràbia però no la podia expressar perquè això era de mala filla i empitjorava l'estat de salut de la mare, aleshores venia la culpabilitat.
I de gran he comprès que cadascú té el seu camí, el meu és de salut i el de la meva mare de malaltia, estaré al seu costat pel que calgui i quan em necessiti i a més a més disfruto la meva vida plenament amb una familia fantàstica.Curiosament he descobert que ella pot disfrutar de nosaltres i dins de la seva malatia és més feliç que mai.
Us animo a gaudir i valorar tot el que la vida ens ofereix.
La mirada d'un nen
Anònim, 22/04/2017 a les 03:35
+11
-0
(Mis disculpas de antemano porque mi nivel de comprensión lectora en catalán es suficiente, pero por desgracia el de producción oral y escrita no lo es)

Es terrible y sobrecogedor. Pero qué manera mestra de reflejar la enfermedad vista desde los ojos de un niño; que va articulando como puede su propia explicación y construyendo mecanismos de supervivencia emocional. Ese asco que pone en una palabra conocida la indescriptile sensación de miedo, amenaza y vacío que debe sentir en el estómago, el corazón, el alma. Que estalla de pura violencia y frustración cuando le anuncian el final de su madre. Es duro pero gracias por ponernos en la piel de los niños y recordarnos la realidad de muchas familias; podríamos ser nosotros.
uff
xavier torres, 22/04/2017 a les 09:09
+0
-1
molt dur, tot i ser -i saber- q és un relat, només un relat
Una filla
Anònim, 22/04/2017 a les 09:38
+3
-0
Jo tampoc crec que un nen puga sentir fàstic per tindre una mare malalta mental, simplement no ho entén...però la resta d'emocions del text son exactament així.
Sòc d'acord amb el comentari d'abans: "Una mare". Jo també he tingut que allunyar-me per sobreviure i per poder ajudar-la (tant de bo) algún dia.
Per què no hi ha mecanismes per a ajudar a les persones amb malalties mentals? Per què l'única opció que tenim es distanciarnos?
Trist
Anònim, 22/04/2017 a les 10:34
+3
-0
Quina tristesa desperta aquest text. Cap dels tres ho pot fer O sentir d'una altra manera. Quan algú emmalalteix, emmalalteixen també els de la vora
Records
Anònim, 22/04/2017 a les 11:04
+4
-0
Jo també vaig viure una situació semblant, m'ha recordat sentiments que tenia amagats. Jo no sentia fàstic però si vergonya i por. Por d'aquella persona estranya que deien que era la meva mare però que en realitat jo no sabia ni el que era això. Ella es va posar malalta quan jo tenia tres mesos i es pasava moltes temporades ingresada i quan la veia era com un vegetal i ella en volia abraçar. Amb els anys vaig entendre el que significava i el sentiment de dolor que ella devia tenir quan jo la rebutjava
Ràbia
Anònim, 23/04/2017 a les 20:17
+0
-0
Jo canviaria fàstic per ràbia. Jo també vaig tenir una mare malalta, que quan la necessitàvem no hi era... i jo sentia ràbia i això em feia sentir malament i amagava aquest sentiment de ràbia i quedava el de solitud.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
FLAIX FM celebra el seu 25è aniversari al Palau Robert
01/01/1970
Pablo & the Appleheads presenta el seu nou disc a la sala Luz de Gas
01/01/1970
L'edifici de Gaudí celebra la festa major barcelonina amb un espectacle
01/01/1970
L'Antiga Fàbrica Estrella Damm obre les portes a la festa major de Barcelona
01/01/1970
Descobrim els films més especials del cantautor del Guinardó
01/01/1970
Descobrim els films més especials de l'escriptora
01/01/1970
Un curtmetratge sobre la importància de tenir i trobar el teu lloc al món
01/01/1970
L'obra «Un tret al cap» de Pau Miró aborda l'ètica professional i els conflictes íntims