Foto: Hernán Piñera
Dues persones més que ningú em van fer venir les ganes de de llegir i, més tard, les d’escriure. I van ser dos professors, l’un, el meu pare, i l’altre, la Carme Riera. Començaré per l’acadèmica de la llengua.
La Carme Riera va ser la meva professora de llengua i literatura a l’Institut Montserrat Miró, i jo vaig tenir la sort i l’honor de ser-ne alumne. En realitat, el fet que la professora Riera fos i sigui una dona molt estricta i sotmesa al guió d’un pla d’estudis tibat i rigid, no li permetia virar massa, ni tampoc fer gaire concessions a la improvisació que podia tenir com a docent. Tanmateix, els seus comentaris entre línies, les seves observacions des de la perspectiva literària i erudita sobre la vida, l’ensenyament, la política o les relacions socials més tempestuoses, van ser petites i incessants píndoles de saviesa que no van passar desapercebudes a qui escriu ni al gruix dels meus companys i companyes.
Ans al contrari, aquest degoteig de coneixement ja forma part d’aquell enriquiment personal que tots anem acumulant amb el pas del temps i la vida. A mi, i només pel que fa a mi, aquelles dosis em fan sentir tot un privilegiat de ser on sóc i d’haver conegut gent com la Carme. Recordo que un dia ens va reptar amb una pregunta capciosa. Què preferiríem si només poguéssim fer una cosa i haguéssim de triar obligatòriament, poder llegir o poder escriure? Els alumnes van romandre uns instants en silenci sense saber massa bé com sortir-se’n. Tot seguit, ella, sorneguera, va dir: “Llegir, amics, llegir, si heu d’escollir, jo prefereixo poder llegir”.
La lectura és una eina fonamental per al nostre coneixement i una gimnàstica extraordinària per al nostre cervell i per a la salut de les emocions. Això m’ho va fer veure el meu pare, professor de literatura i un home especialment sensible i avesat a la poesia clàssica. El meu pare em feia llegir de tot: còmics, tebeos, llibres d’aventures (digui’s Salgari, digui’s Verne) i tot fent-ho causava que la meva imaginació es multipliqués per mil i em permetés navegar per mons increïbles. Ja de gran, quan la feina de periodista de la “mala vida” (a mi m’agrada dir-ne i definir-ho així), em va dur a la literatura non fiction, el meu pare, qua havia estat el meu professor, va ser el corrector de les meves primeres pàgines. Les seves correccións eren lliçons magistrals. “Compte amb el adverbis, fill”. “Baúl duu accent, quants cops t’ho haig de repetir, redéu!”, m’etzibava.
Tot és als llibres. I la saviesa, potser i a vegades, depèn de les persones que t’han envoltat. I jo he tingut sort. Molta sort.
* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.
Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.
