Tast editorial

Encantadorament insuportables

Ens agradi o no són adolescents, no bons alumnes o fills modèlics

Educar millor

| 07/06/2017 a les 11:04h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Jaume Funes, educació
Educar els adolescents... sense perdre la calma és possible. Amb aquest llibre, el psicòleg, educador i periodista Jaume Funes (Calatayud, 1947) ha obert de nou la porta de l'univers dels joves que viuen aquesta etapa. Per parlar-ne amb respecte i amb empatia.

Funes opta per donar la mà als adolescents en lloc de jutjar-los i etiquetar-los. Amb una intenció: engrescar pares i educadors a compartir aquesta etapa de la vida amb optimisme. Escoltant-los, esbrinant què necessiten i acompanyant-los. Publicat per Eumo Editorial, en llegim un fragment del primer capítol titulat Una qüestió de mirades. Com són i com els veiem.
 

Foto: Tyrone Daryl

 

 

Si els nostres fills són adolescents o la nostra professió consisteix a tractar de ser útils a les seves vides (a la classe, als passadissos o en el lleure) cada dia tenim una primera tasca a fer: trobar formes d’entesa raonables amb uns personatges encantadorament insuportables. No té sentit veure-hi dropos, potencials delinqüents, absentistes de l’esforç, escapçadors de les nostres pretensions envers el seu futur. Vivim i convivim simplement amb adolescents.
 
Tot comença amb una lectura de la seva vida que intenta descobrir i comprendre (no pas justificar), i necessitem conjugar cinc verbs: mirar, veure, observar, escoltar i preguntar. Aquest últim no té res a veure amb el fet d’interrogar al sofà o al despatx. Necessita la pràctica d’una mena de decàleg sobre com llançar «preguntes» i obtenir alguna informació útil. Tot seguit, estem obligats a descobrir els seus arguments, els seus sentits, les seves lògiques vitals adolescents.
 
No podem passar d’ells i elles. No poden viure les seves adolescències entre els silencis adults. Necessiten trobar diversos espais amb presència adulta en els quals puguin parlar i discutir (sovint de manera perifràstica) sobre les seves vides. Angoixes i dubtes cerquen, quan no està previst, moments d’escolta.
 
L’adolescència és una etapa d’alguns anys (a vegades massa anys) per ser adolescent. Els adolescents no avancen linealment. S’aturen, tornen enrere, deixen de voler mirar endavant, de cop acceleren. Les dosis de paciència necessàries poden superar totes les previsions. Van canviant en la mesura que els envolten esperances en positiu, i fins i tot la seva adolescència s’acaba. Al final, molt al final, donen les gràcies.
 

Eren i són encantadorament insuportables

Bona part de la meva feina professional té a veure amb el fet d’ajudar les persones adultes a trobar formes d’entesa raonables amb els adolescents. Faig de digestòleg. Ajudo a pair adolescències momentàniament indigestes. Quan faig trobades amb pares i mares o amb el professorat no és infreqüent que apareguin veus crítiques, sovint irritades, que insisteixen a destacar les excessives «contemplacions» que tenim amb els adolescents d’avui. Són queixes amb un denominador comú: ens estem dedicant a contemplar i no a exigir, tolerem sense intervenir les seves manques de respecte a les persones adultes, no els recordem les seves obligacions i... no aniria malament una mica de mà dura. Part d’aquest discurs té una visió escolar que consisteix a recordar que a l’institut hi ha alumnes i no adolescents, o que l’escola és un lloc per aprendre i no un club de lleure per tenir-los contents. Entre els opinadors dels mitjans de comunicació la versió és un relat en què predominen els defectes i hi ha alguna virtut per quedar bé. Els auriculars produeixen sordesa, no pas passió per la música. Obliden les ulleres per no mirar la nostra pissarra i no per intentar sentir-se atractius i trobar un lloc entre els iguals.

No és infreqüent que, en intentar parlar a contracorrent, sigui acusat de tenir la síndrome d’Estocolm amb els adolescents. Després de dècades d’adolescència professional no em cansaré de dir que bona part dels nostres problemes amb els adolescents tenen el seu origen en la mirada. En el que mirem, en els filtres que posem, en les interpretacions que fem del que descobrim. Són mirades còctel, fetes d’una forta dosi d’hostilitat i un xic d’enveja. Però tothom que vulgui aproximar-se als nois i noies amb voluntat de ser útil a la seva vida hauria d’acceptar tres grans criteris. El primer l’he recordat sovint: per educar, per ensenyar i per educar ensenyant sempre s’han de tenir en compte les característiques de la persona a qui volem educar. Ens agradi o no són adolescents, no bons alumnes o fills modèlics. Comprendre no és justificar. És intentar descobrir quina part de la seva vida pot tenir alguna relació amb els pronoms febles. En segon lloc, caldria tenir en compte que el discurs positiu no es pot construir a partir dels desacords, considerant negatiu tot el que ens desconcerta, tot el que no és el que esperàvem. De tant en tant cal seure relaxats i pensar en les coses positives que tenen, adquirides, en gran mesura, gràcies a nosaltres. Parar-nos a descobrir les diferents formes amb què en cada moment expressen les seves virtuts. Com les monedes, els adolescents tenen cara i creu. Sovint, a casa o a l’institut, toca la creu i és el moment de no oblidar que existeix la cara. L’hostilitat entra en fase aguda si oblidem que estem educant per a l’autonomia.
 
 
La lògica dels adolescents

Finalment, si no volem respectar aquests criteris, haurem d’acceptar raons pragmàtiques: no serà fàcil que canviïn les seves conductes o que descobreixin altres interessos si no connectem amb les seves lògiques. És absurd pensar que no tenen les seves raons només perquè no segueixen el nostre raonament. Les conductes humanes, per molt irracionals que semblin, tenen la seva lògica interna. Les dels adolescents estan farcides d’adolescència. Entendre els adolescents és descobrir tot l’argumentari emocional, relacional i imitatiu, interior i exterior, amb què van construint adolescència. Una mirada comprensiva és una mirada explicativa.

No fa gaire, una adolescent, a qui indirectament havia ajudat, en parlar de mi amb la seva mare per una notícia de diari va preguntar: de quin psicòleg parles, d’aquell que ens estima, als adolescents? No cal que els fem petons si no ens agraden. Però, en temps de tanta tolerància zero, no aniria malament descobrir el pragmatisme de la proximitat en positiu. Recordar que també nosaltres vam ser adolescents encantadorament insuportables.

 





Educar adolescents... sense perdre la calma

© Jaume Funes
© d'aquesta edició: Eumo Editorial, 2016

COMENTARIS

Educar adolescents
Anònim, 16/11/2016 a les 22:12
+17
-0
simplement extraordinari....
Adolescents
Anònim, 23/11/2016 a les 08:27
+0
-0
Molt encertat. "El capellà no recorda quan va ser escolà".
Comprensre no es justificar
Roser Batlle, 10/06/2017 a les 18:33
+0
-0
Totalment d"acord, Jaume!
Eterna adolescència?
Anònim, 11/06/2017 a les 23:35
+1
-0
I fins a quina edat (del adolescent) hem de suportar la seva insuportable actitud? 18? 20? 25? 30? 40 anys?
Es que ni tan sols tenim dret a morir en pau pel nostre delicte d'haver volgut ser pares?

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
El Museu de la Garrotxa mostra l'obra de l'escultor
01/01/1970
El Palau Robert mostra l'obra de l'alemany Wiedenhöfer
01/01/1970
La Maleta de Portbou i La Perla 29 programen unes jornades de teatre i filosofia
01/01/1970
La Fundació Catalunya La Pedrera és l'escenari d'una xerrada entre Jordi Savall i Nuccio Ordine
01/01/1970
L'activista diu que «el feminisme blanc i burgès és el més representat»
01/01/1970
Descobrim els films més especials de la realitzadora
01/01/1970
La Fúria Feminista llança una campanya per deixar enrere les relacions tòxiques
01/01/1970
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»