En Tristán, El protagonista de La buena vida (David Trueba, 1996), deia en un moment de la pel·lícula que “sempre havia volgut tenir un passat francès”. A mi em passava alguna cosa similar amb Anglaterra: jo sempre havia volgut tenir un passat anglès.
La meva anglofília venia de petita, de la primera vegada que vaig veure en George Harrison al llibret interior del disc blau de The Beatles. Amor a primera vista. La primera banda sonora de la meva obsessió britànica varen ser, doncs, els quatre de Liverpool.
Quan tenia divuit anys vaig comprar un bitllet a Londres, només d’anada. Vaig arribar a Victoria Station el dia que la reina mare feia cent anys. Us ho puc dir amb certesa perquè els londinencs, en el seu adorable excés, em van rebre disparant cent salves de canó en ple centre de la ciutat.
Jo no baixava de l’hort, havia escoltat The Clash (Phoney Beatlemania has bitten the dust) i els Sex Pistols (God Save the Queen/She ain’t a human being/ and there’s no future/ in England’s dreaming) i sabia que el Londres del meu imaginari, ple de noies en minifaldilla, sofisticació i classe era real només al meu cap. Però tenia fe: els setanta eren lluny, Londres ja no cremava i tot i que començava una certa davallada del Brit Pop, acollia una certa esperança de trobar-me en Damon Albarn comprant roba a Oxford High Street.
Però el que vaig trobar va ser el xovinisme encomanadís, els supermercats immensos i plens de menjar perillós, on anava les nits que tenia insomni amb la meva companya de pis, llevar-me a les cinc per fer entrepans pel sou mínim i un basement flat que quedava dins un pati comunitari. Tot allò s’assemblava més a Gent del Barri que a It’s been a Hard Day’s Night.
Quan feia un temps que era a la ciutat i començava a pensar que n’entenia el caràcter, un amic que vivia a la zona cinc, als afores, em va convidar a casa seva. No sé per què, vaig decidir agafar l’autobús. Les dues hores que vaig trigar a arribar se’m van fer eternes, però alhora, mentre mirava per la finestra, veia canviar el paisatge físic i el paisatge humà. Baixava un determinat tipus de gent, en pujava un altre de ben diferent.
I com un ressort, dins meu, va començar a sonar “Now that you’ve find your paradise/ this is your Kingdom to command…” . No va ser casualitat que jo comencés a cantar per dins el Shangri-La de The Kinks; a mesura que el bus avançava, el paradigma de la classe mitjana complaent se m’anava dibuixant al davant, mentre ens endinsàvem als suburbis: la casa unifamiliar tallada pel mateix patró que les cases veïnes, la tele i la ràdio de pagament, la hipoteca que esclavitza aquell qui ja viu esclavitzat treballant.
Quan els Davies van escriure aquesta cançó, un dels temes centrals del disc conceptual «Arthur (or the Decline and Fall of the British Empire)» (pensat com a banda sonora per a un programa de televisió que mai es va produir i que, personalment, em sembla el disc que millor descriu, fins i tot al llarg del temps, el caràcter britànic), encara era l’any 1969; quan jo vaig trepitjar els suburbis, havien passat tres dècades i la buidor de qui creia que ja ho havia aconseguit tot a la vida, i sobre la qual The Kinks ironitzaven a Shangri-La, romania intacta als afores de Londres, fins i tot corregida i augmentada amb restaurants de menjar ràpid, súpers oberts les vint-i-quatre hores i sex-shops decadents.
Passejar per l’extraradi d’una gran ciutat i veure que és exactament igual i s’hi respira el mateix que et van explicar amb una cançó composada fa trenta anys és com arribar a un lloc que només coneixes per fotos, com ser dins del decorat d’una obra de teatre.
Des d’aleshores, sempre que escolto Shangri-La, em transporto mentalment als suburbis de Londres, a l’estiu del 2000 i, gairebé sempre, sense pensar-ho, busco després Rule Britannia, la poso a tot volum, em deixo amarar pel xovinisme i, com una molla, se m’activa de nou l’anglofília, irremeiablement.
Escoltar les dues cançons juntes, per estrany i boig que sembli, em recorda sempre el món contradictori en què vivim, en què visc.
Cançó: Shangri-La
Autor: The Kinks
Disc: Arthur (or the Decline and Fall of the British Empire), 1969
Foto: Christian Lendl
