Tolstoi i el perill de les etiquetes

Lev Tolstoi va néixer el 9 de setembre del 1828 a Iasnàia Poliana (Rússia) on va morir el 20 de novembre del 1910. L’escriptor rus, autor de Guerra i pau i Anna Karènina, és un dels grans novel·listes del món. Però també tenia un altre interès ben gran: el de l’educació.

D’origen aristòcrata, quan va veure que les seves idees anarquistes entraven en contradicció amb la seva vida de noble, va optar per allunyar-se dels luxes i barrejar-se amb els més desafavorits. Va fundar una escola per als fills dels camperols de Iàsnaia Poliana i en va ser el professor, així com autor i editor dels llibres de text que estudiaven.

Amb Qui ha d’ensenyar a qui i altres articles pedagògics (Eumo Editorial) obrim el pany de l’escola Iàsnaia Poliana. Tot i que hagin passat molts anys, aquest fragment ens serveix per reflexionar sobre com els càstigs i la humiliació poden anar totalment en contra de l’educació. I que tant les etiquetes que s’enganxen com les que són invisibles, però es carreguen a dins, són perilloses.

Foto: Eef™

A l’estiu, mentre fèiem reformes a l’edifici, va desaparèixer del despatx de física l’ampolla de Leiden; més tard, en diverses ocasions, van anar desapareixent llapis, i, quan ja no hi havia ni fusters ni pintors treballant a la casa, els tocà el torn a uns llibres. Vam preguntar als nens. Els alumnes més avançats, els més antics de l’escola, vells amics nostres, es van posar tan vermells i es van contorbar tant, que qualsevol investigador hi hauria vist un incendi de culpa.

Però jo els coneixia bé i podia posar la mà al foc per ells. Vaig comprendre que el sol fet de la sospita els havia ofès profundament, dolorosament. Un dels alumnes, que anomenaré Fiódor, de naturalesa sensible i ben dotada, es posà a plorar, tot pàl·lid i tremolós. Van prometre que, si ho arribaven a saber, ho dirien, però es van negar a buscar. Pocs dies després va aparèixer el lladre, fill d’una família de criats d’un poble allunyat. Havia fet seguir un nen de pagès, vingut amb ell del mateix poble i, plegats, havien amagat les coses robades dins d’una arqueta. El descobriment va tenir un efecte estrany sobre els altres nens, provocant-hi com un alleujament o, fins i tot, una mena d’alegria barrejada amb el menyspreu i la compassió pel lladre.

Els vam proposar que dictessin ells mateixos el càstig. Els uns demanaven que fuetegessin els culpables i volien fer-ho ells mateixos, uns altres proposaven que els pengessin una etiqueta que digués lladre. Aquest era un càstig que, per vergonya nostra, havia estat aplicat abans, i justament, qui l’exigia més que ningú, era aquell nen que feia un any havia dut penjat el cartell de mentider.

Vam acceptar la solució de l’etiqueta. I, mentre una de les noies els la cosia, tots els alumnes es miraven els castigats amb una mena d’alegria malèvola i se’n reien, i encara demanaven un augment del càstig: «Que els passegin pel poble, que els deixin les etiquetes penjades fins diumenge.» Els dos nois ploraven. El pageset que l’altre havia arrossegat —un tap de bassa grassonet, bromista i bon conversador— plorava a grans sanglots, amb tota la força de què és capaç un infant; l’altre, l’instigador, amb un rostre intel·ligent de trets ben marcats i nas ganxut, estava pàl·lid, li tremolaven els llavis, els seus ulls llançaven mirades salvatges i furioses als companys que miraven divertits i, de tant en tant, una ganyota de plor li desfigurava la cara. Duia la gorra, amb la visera esquinçada, endarrere, gairebé sobre el clatell, anava escabellat i amb la roba bruta de guix.

Tot això ens va impressionar, a mi i a tots els altres, com si fos la primera vegada que ho vèiem. El noi captava dolorosament la tensió hostil de tothom concentrada sobre la seva persona. Quan, sense girar-se, amb el cap cot, va emprendre el camí de casa caminant amb uns aires especials, o així m’ho va semblar, com de persona que se sap culpable, i tota la colla de nens el seguia, escarnint-lo d’una manera poc natural i molt cruel, com si un esperit maligne s’hagués apoderat d’ells contra la seva voluntat, alguna cosa em deia que tot allò no estava bé. Però l’assumpte quedà així, i el lladre passejà l’etiqueta un dia sencer. Des d’aleshores em va semblar que els estudis li començaven a anar més malament, i va deixar de jugar i de xerrar amb els companys fora de classe.

Un dia, en arribar jo a l’escola, els nois em van comunicar horroritzats que aquell nen havia tornat a robar. S’havia endut de l’habitació del mestre vint kòpeks de coure i havia estat descobert mentre els amagava sota l’escala. Vam tornar a penjar-li una etiqueta, i va tornar a repetir-se la mateixa escena monstruosa. Em vaig posar a sermonejar-lo com fan tots els educadors. Un nen dels grans, que sempre parla molt, present a la cerimònia, començà també a amonestar-lo, tot repetint unes paraules que devia haver sentit al seu pare, un home que treballava de porter: «Qui roba una vegada, en roba dues. Qui s’hi acostuma, fa mala fi.»

Parlava bé i amb aire assenyat. Jo em començava a trobar incòmode, gairebé sentia ràbia contra el lladre. Vaig mirar-li la cara, molt pàl·lida, amb una expressió intensa de sofriment i de crueltat, de sobte, no sé per què, vaig pensar en els presidiaris i vaig sentir tanta vergonya i tant de malestar que vaig arrencar-li l’estúpida etiqueta, li vaig dir que se n’anés on volgués, i vaig viure el convenciment —no amb la raó sinó amb el meu ésser— que no tenia cap dret de fer sofrir aquell pobre desgraciat i que no podia convertir-lo en allò en què jo i el fill del porter l’hauríem volgut convertir.

Em vaig convèncer que l’ànima té secrets que no podem esbrinar, sobre els quals només pot actuar la vida i mai els sermons o els càstigs. I, a més, quin disbarat! El nen ha robat un llibre; a través d’una llarga i complexa sèrie de sentiments, pensaments i conclusions errònies ha arribat a agafar un llibre que no li pertany i a amagar-lo, vés a saber per què, dins la seva arqueta; i jo li enganxo a la roba un paperet que diu lladre, que vol dir tota una altra cosa. Per què? Per castigar-lo fent-li sentir vergonya? S’ha vist mai que la vergonya faci desaparèixer la inclinació a robar? Potser, ben al contrari, l’estimula. Potser allò que expressava el seu rostre no era pas vergonya. Fins i tot puc assegurar que no ho era, que era tota una altra cosa, una cosa que potser hauria dormit sempre dins la seva ànima i que hauríem fet millor de no desvetllar.

Deixeu que allà al món que en diuen real, al món dels Palmerston (polític iniciador de dues guerres contra la Xina) i dels Cayenne (capital de la Guaiana Francesa, fou un dels penals per a deportats més famosos i durs de l’època), al món on és racional no pas allò que és racional, sinó allò que és real, que en aquell món de les persones, castigades elles mateixes, s’inventin el dret i el deure de castigar. Però que el nostre món dels infants, aquestes persones senzilles i independents, quedi lliure de l’autoengany que representa la fe reprovable en la legitimitat del càstig, lliure de l’autoengany de la fe que consisteix a creure que el sentiment de venjança es torna just quan li posem el nom de càstig.