He llegit Estimada Vida d’Alice Munro en el moment equivocat, n’estic segura. La vida fàcil de l’estiu no acompanya aquest grapat d’intensos relats que fan olor de melmelada de poma, de pluja i neu i conviden a arraulir-se sota una manta. Però és agost des de fa uns dies i, tot i la calor, giro avui l’última de les pàgines narrades per qui demostra ser una bona escriptora fent simplement el que més li agrada: escriure.
Descobreixo Munro i els seus relats amb el que ella mateixa afirma que serà el seu últim recull. Haig de dir, però, que no em molestarà fer el camí al revés i anar descobrint-la fins a l’inici.
A Estimada Vida hi trobem 10 relats i 4 peces autobiogràfiques; la majoria tenen lloc en poblacions rurals a Ontario, Canadà, on Alice va néixer, créixer i esdevenir escriptora. Moltes d’elles es situen en el temps de la Segona Guerra Mundial. L’època de depressió econòmica que li va tocar viure a Munro deixa una petjada a tots i cada un dels seus relats, que es caracteritzen per un to eixut però no exempt de molta bellesa. Gairebé totes són històries que tenen una dona com a protagonista, una dona que porta una vida aparentment ordinària que es veu alterada per algun esdeveniment sobtat que se’ns presenta sense cap avís i que sovint descol·loca el lector. Munro és una fera de la tècnica del relat, i al final de cada un d’ells et regala aquella agradable sensació que tot es posa a lloc i les petites llacunes on t’havies pogut perdre s’inflen amb una força que tanca el relat de manera impecable.
Per tant Munro, almenys per a algú com jo que picoteja d’aquí i d’allà amb les lectures, requereix un esforç important. Ens dóna la responsabilitat com a lectors de no perdre pistonada precisament perquè aquests esdeveniments que fan avançar la història, apareixen a vegades amagats en un gest diminut dels personatges, en un pensament gairebé imperceptible i, si et despistes, pots no saber-los interpretar.
La quotidianitat que vessa sobre la narració es trenca sempre amb aquesta màgia amb la qual convenç el lector que els personatges tenen vides reals abans que comenci la història pròpiament, i una vegada s’acaba, et queda el dubte de si continuen vius més enllà de la ficció. M’imagino Munro empaitant fragments de la seva vida, caçant records i somnis, moments que per la raó que sigui se li van quedar clavats en algun lloc, per dipositar-los després sobre paper. M’ha agradat molt com s’apropa a les relacions, a l’ànima humana, a les dones valentes, imperfectes i a les adversitats de la vida que qui més que menys tasta vulgui o no.
Alice Munro té ara 82 anys. He vist alguna fotografia seva i transmet respecte, maduresa i una vulnerabilitat velada rere els ulls. Podria ser que el rostre d’un escriptor acabés resumint la seva obra? Haurem de seguir llegint per poder-ho corroborar.
*La cirereta: “No feia l’efecte que s’adonessin de com em sentia jo, tot i que a mi em semblava que m’estava comportant d’una manera estranya i que cada comentari que feia anava acompanyat d’una mena d’ironia vidriosa. Estan plens d’ells mateixos, vaig pensar.”
Títol: Estimada vida
Autor: Alice Munro
Traductor: Dolors Udina
Editorial: Club Editor
Primera publicació: març 2013
ISBN: 978-84-7329-74-3
Pàgines: 344
Preu: 22,90€
