Tast editorial

La mare incòmoda

Em sembla que soc incompetent, que educo de qualsevol manera, que parlo poc

| 06/04/2017 a les 11:18h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, reflexió, Marisa Madieri
La crítica italiana ha definit el relat-diari Verd aigua (Editorial minúscula) com un petit clàssic contemporani. Marisa Madieri s'apropa al passat i a la incertesa del futur amb una actitud valenta, honesta i generosa davant la vida. En llegim un fragment que també és una reflexió plena de franquesa sobre el fet de ser mare.
 

Foto: Mister G.C.


21 de març del 1982
 
Avui estic en desacord amb mi mateixa i voldria poder apartar-me de mi. Els he fallat als meus fills, els he fet sentir malament amb un atac d’impacient i agressiva estupidesa. De vegades el vent de la gràcia bufa tan lluny de nosaltres que ens tornem dolents i obtusos fins i tot amb les persones que més estimem.
 
No he amagat que em sentia avergonyida i ja m’han perdonat. Sovint els fills saben ser molt més comprensius i madurs que els seus pares.
 
De vegades em sento incòmoda en el paper de mare, em sembla que soc incompetent, que educo de qualsevol manera, que parlo poc, que deixo que s’escapin debades els anys i dies preciosos de convivència amb els meus fills, que ara ja són tan grans. Me’ls miro i els trobo agradables i macos i penso en el buit que deixaran a casa meva quan se’n vagin. Me’ls miro i em segueixen semblant indefensos i voldria acceptar a sobre meu la càrrega de dolor que la vida els reserva a ells, com a tots. Em sento d’alguna manera responsable de la seva felicitat i em demano si han rebut les armes i els instruments necessaris per fer eleccions conscients, per ser ferms en les proves, forts en les decepcions, generosos en l’èxit, per estimar i viure en el significat.


 




Verd aigua


© Maria Madieri
© de la traducció: Marta Hernández Pibernat
© Editorial minúscula, 2010

COMENTARIS

Mala mare?
Anònim, 25/11/2016 a les 20:16
+0
-0
Llegint aquest article, són paraules q vaig dir no fa gaires dies, em sento malament perquè no he pogut està pel meu fill, primer la feina i ara que casi no el veig perquè està a Anglaterra em fa sentir culpable...
Quanta raó!!!
Anònim, 26/11/2016 a les 09:52
+0
-0
Llegint aquest text, sento les meves reflexions interiors. Jo encara en tinc algun de petit... intentar esmenar-ho és un repte que em proposo, tot i que ser que d'aquí a uns dies tornaré a llegir el text i em sentiré igual. Per què? 😢

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El cicle de concerts «Els vespres de la UB» torna als jardins de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La ciutat acull durant tres dies la «Festa de la Poesia»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural acull l'acte de presentació del llibre de Manel Martínez
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt animat mostra com ens recuperem de les relacions trencades
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una animació mostra el dol d'una mare que ha perdut el seu fill
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Ballet du Capitol de Toulouse porta «Giselle» al Festival Castell de Peralada
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Una gossa en un descampat» de Clàudia Cedó recrea un viatge pel dol i per l'amor