Foto: Ano Labb
Jo estava malalt, d’una malaltia d’aquelles que et fa mal tot el cos, que no pots moure’l amb normalitat, i l’avi només feia que dir, això és que el nen està creixent, i potser sí que vaig créixer una mica aquells dies, però em trobava tan malament que ni podia alegrar-me’n, amb aquella alegria que t’agafa per dins, com la malaltia, i no et deixa fer amb normalitat, perquè tot sembla maco, d’allò que és maco en si mateix, sense ornaments.
La mare no volia portar-me a l’escola perquè li feia pena, fas pena, fill; i llavors va ser quan va portar-me a casa dels avis, i l’àvia no em va poder atendre, com va dir, perquè havia de fer una compra, perquè la mare no l’havia avisada amb prou temps per tenir-ho tot enllestit per a la meva arribada, i la mare diu que sempre s’està queixant i l’àvia diu que quan ella sigui tan gran com sa mare, ja veurà, que amb el seu humor, tot això de bon matí, no et creguis, i l’avi va sortir del llit despentinat, si es pot despentinar algú amb només quatre cabells al cap, i va preguntar què cony passava, i l’àvia el va mirar malament i va fer un gest amb la barbeta que volia dir que no digués bestieses davant del nen, que sóc jo.
Res, en realitat no passava absolutament res, que jo estava malalt, la mare havia de marxar a la feina, l’àvia volia fer una bona compra i no em podia atendre, i llavors va ser quan l’avi i jo ens vam quedar sols a casa, i va dir, ara ens quedem els homes sols, que és com millor estan els homes; jo tenia febre i em va agafar una esgarrifança d’aquelles que comencen als peus i fins que no arriben al cap no paren, d’aquelles que sembla que estiguis a punt de desmuntar-te com un moble. L’avi va dir, això és perquè estàs creixent, i també va dir, això es cura amb una miqueta de conyac, el meu pare sempre deia que anava bé quan s’està malalt.
Jo vaig dir que no, que la mare no em deixa beure alcohol, perquè ni tan sols quan és cap d’any em deixa brindar, bé, brindar sí que em deixa, i ho faig amb cava perquè amb aigua diuen que porta mala sort, però després em vigila perquè no en prengui gens, ni una gota, ni remullar-me els llavis.
L’avi va riure, les mares d’avui no en saben, de nens; i potser tenia raó i potser no en tenia, però li vaig fer cas, perquè era l’avi i no hi havia ningú més a casa, només nosaltres, els homes, i jo estava tan malalt, d’aquella malaltia que et fa mal tot el cos, que vaig pensar que el xarop tampoc no era gaire bo, no tenia un gust que m’agradés, i potser el conyac era una mica més agradable, i el vaig tastar i em va cremar tota la boca i el coll i la gola i tot el cos, allà per on passava conyac, em cremava; i l’avi reia, quin nen més graciós, quin avi més… i deia, et trobes millor sí o no, i la veritat és que no ho sabia, perquè tot se m’esborronava, i quan va arribar l’àvia del carrer i em va veure, va agafar-me per les espatlles i em va començar a moure i tot el cap em ballava, si us plau, para, para, i l’àvia no parava, desperta, deia l’àvia, i després va dir que l’avi era un malparit i un inconscient, i l’avi va contestar que no digués paraulotes davant del nen.
