La meva mare ens va inculcar un gran amor pels animals. No només pels domèstics: des de petites, la meva germana i jo vàrem aprendre què s’havia de fer si ens trobàvem un pardalet que havia caigut del niu: com l’havíem de curar si s’havia fet mal, com l’havíem d’alimentar, primer amb molles de pa i després amb una barreja màgica hiperproteica que va descobrir en una botiga d’animals i que sempre teníem a casa, per si es donava un cas de salvament inesperat. La condició, però, sempre era que no ens el podíem quedar: si l’ocell sobrevivia, havíem de tornar-lo a deixar en llibertat perquè ja havíem acomplert la nostra missió.
Eren dies de tot o res, de tornar de l’escola i anar directes a la caixa de sabates on l’ocellet convalescent descansava, tocar-lo suaument i veure si responia a les carícies. Si aquella coseta dèbil ens responia amb una piulada, podíem fer els deures tranquil·les: la nostra missió progressava adequadament. A vegades, quan la mare ens venia a buscar a l’escola, s’esperava que ens haguéssim menjat l’entrepà i ens anunciava molt seriosa que l’ocell s’havia mort. Quan això passava, ja de ben petita, jo em posava molt trista. La mort, encara que fos la d’aquell pardalet que feia dos dies que havíem recollit, em feia esborronar.
Més endavant em vaig adonar que, en realitat, lluitar per la vida d’aquell ocell era lluitar per la vida en un sentit ampli, evitar el tràngol de la mort costés el que costés. Si l’ocell tornava a volar, havíem guanyat la partida.
Anys més tard, la primera vegada que vivia sola, vaig arribar de la feina i vaig trobar el Trasto, el nostre gat, al menjador de casa, amb un pardalet entre les potes. Tenia una ala ferida, però encara estava viu. Vaig trucar a en Joan, la meva parella aleshores, i li vaig demanar que passés per casa dels meus pares a buscar la barreja hiperproteica (sí, la meva mare mai va canviar amb els anys) i em vaig disposar a lluitar contra la mort de l’ocell. En Joan em va advertir que la ferida s’infectaria i que era molt poc probable que sobrevisqués. Però jo hi vaig posar ganes: alimentava el pardalet amb una xeringa plena d’aquella mena de farinetes per a ocells, li desinfectava la ferida de l’ala i cada matí quan em llevava i veia que havia sobreviscut, me n’anava contenta a la feina.
El pardalet va esperar un dissabte per morir-se. Em vaig llevar, vaig anar a la seva caixa i, en tocar-lo, vaig notar la rigidesa d’aquell cosset emplomissat i petitó. Quan en Joan es va llevar, em va trobar asseguda al sofà, trista, gairebé plorosa i, malgrat considerar que n’estava fent un gra massa, em va abraçar i em va dir que havia fet tot el que havia pogut i que era gairebé una missió impossible salvar aquell ocell.
Aquell migdia, el seu pare, una de les persones més sàvies i entranyables que he conegut mai, em va explicar que els ocells que cauen del niu són els més valents, els que tenen més ganes de veure món i això té un preu: te la jugues al cinquanta per cent, o aprens a esquivar els depredadors, a volar ràpid, a trobar menjar i un lloc càlid on dormir a les nits o el més probable és que acabis morint.
«El teu ocell –em va dir– era el més valent del niu. Pots estar-ne ben orgullosa.»
Mai he oblidat les seves paraules, perquè em semblen una lliçó de vida importantíssima: només deixen el niu aquells que estan disposats a assumir el risc. I a curar-se les ferides si cal i ser lliures. A fer allò que havien estat esperant sempre.
Cançó: BlackBird
Autor: The Beatles
Disc: The Beatles (The White Album)
Foto: Cristian Iohan Ştefănescu
