Foto: Christos Tsoumplekas
Bufa de nord i penses en ella, que es ficava pedres menudes a la butxaca perquè no se l’emportessin les ràfegues imprevistes. I en ella, en el seu vent amenaçador que fa espetegar les branques dels arbres vora la casa i l’obliga a cercar refugi dins la cuina. Ha plogut tota la nit. T’has llevat amb la humitat enganxada als ossos i als pulmons i amb la tramuntana, implacable, espetegant contra els vidres de la finestra.
A tu també et fa por el vent, que s’endú les cases de palla i de fusta i obre la porta als llops. Et fa por també, com a elles, com a la petita, que de seguida que bufa un poc ja es busca la caputxa i es tapa fins al nas, no m’agrada el vent, xiscla, mig plorant, i es fica les mans ben endins de les butxaques, com si haguessin d’aguantar-la –potser també hi té pedres que l’aferren a la terra–, i reprèn el pas amb el posat sorrut i més decisió encara. Quan dic no és que no, i quan dic que sí, és que sí, et va dir ahir, de cop i volta, sense venir a tomb. I tu vas pensar que així no se l’enduria mai cap mal oratge, que cap llop no entraria mai a la seva caseta de fusta i palla. I vas respirar un poc. Avui, abans de tornar a la ciutat, assajaràs algun conjur que calmi les ventades i tanqui les xemeneies i les portes als llops afamats.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
