Foto: Obra Social La Caixa
“Les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat restaran orientades vers la reeducació i la reinserció social”. Article vint-i-cinc. Les lletres són grans i et reben a l’entrada, com una declaració d’intencions. El DNI? Sí, tingui.
Camino al costat de l’encarregat; al darrere, en fila, els altres periodistes. “És la teva primera vegada?” Sí. “Tothom hauria d’anar un cop a la vida a la presó”. Ah, sí? “La meva filla de vint anys ho ha fet, perquè vull que sàpiga on treballa el seu pare”. Com és el dia en què un pres marxa? Calla. Tres segons, cinc. “El millor d’aquesta feina és veure que algú és lliure”. Una porta s’obre a càmera lenta. Una altra. Una altra. Silenci. Un pati i un edifici. Aquí és on dormen? “No, no, aquí hi ha les secretaries, hem de travessar-les”. Més panys. Ara sí: veig mòduls a l’esquerra i a la dreta. Sé que ho són perquè des de dues finestres ens miren uns ulls que sembla que estiguin a quilòmetres de mi. Quants interns hi ha? “Uns 1.320”.
Just al davant entrem al que és una mena de teatre. A l’escenari hi ha un grup de nois i d’homes assajant. La Fundació la Caixa a través del programa Art For Change ha impulsat un projecte teatral, dirigit per Carme Portaceli, dins del Centre Penitenciari Brians 2, a Sant Esteve Sesrovires. Fan fragments de Lorca, Beckett, Shakespeare, i d’altres que s’han inventat. Sec amb el que he pogut entrar amb mi: la llibreta i el bolígraf. Un dels interns rapeja: libertad es lo que quiero yo para volar. Hi ha qui diu que sí amb el cap o qui porta el compàs picant amb les mans. Més que escoltar-los, me’ls miro. Tancats. Tot el dia. Aquí dins. Tan fred i tan gris. Què deuen haver fet? A qui han trencat la vida o com s’han trencat la seva? Què pensen? Quina condemna duen lligada als peus? Acaben i venen davant nostre per comentar aquesta activitat: és el millor dia de la setmana. Un afegeix que li serveix per recordar allò que ja no té: tot allò que hi ha a fora. I que aquí dins és tan important no oblidar.
Demano parlar amb un d’ells, a soles. Em diuen que sí. Ve un home de jaqueta vermella, el més discret, el que s’ho mirava de reüll, i seiem junts en un racó. Les preguntes se m’escapen soles. Com és el dia a dia? “M’aixeco a les 6.30 i a les 7.30 fan el recompte”. Què esmorzes? “Cafè amb llet, una pasta i un entrepà”. Com és l’habitació? “De dues persones, amb dutxa calenta i calefacció”. I el teu dia? “A les nou comencem les activitats, des d’anglès fins a informàtica. Català, castellà, francès. Fem feines en tallers posant etiquetes, amb màquines de cosir, cuinem pa. Guanyem seixanta euros al mes que els guardem aquí dins [i m’assenyala una targeta de crèdit en forma de botó]. I ens els gastem en menjar a la botiga”. Què compres? “Per exemple, llaunes de tonyina. Tres valen dos euros i mig”.
Ara sí, no me’n puc estar: d’on pots treure la fortalesa per no parar boig? “Si algú t’espera a fora, ho aguantes. Si no, no fas cap activitat i et quedes tirat al pati”. S’obre de cop: “És molt dur. Cada dia és igual, tant és que sigui Nadal que Pasqua. No és un tema físic, sinó psicològic. El més important és tenir suport familiar”. D’allò que hagis fet t’has perdonat? “Sí, quan feia un mes que era aquí em vaig dir que m’havia de perdonar”. I parlem i parlem. I sisplau això no ho diguis. I no ho dic. I aquest espai és nostre, i la pena que carrega em pesa a mi també.
Marxo. L’home de la jaqueta vermella em dóna la mà. Al darrere, deixo els ulls de les finestres. Les sentències que no es poden llegir, però que d’alguna manera porten escrites a la mirada. L’article vint-i-cinc. El noi que rapejava i repetia una vegada i una altra la paraula llibertat. Com si l’invoqués i els murs l’ignoressin. Faig adéu amb la mà a l’encarregat que diu que tothom hauria d’anar un cop a la presó. Potser té raó. Aquí dins entens el que de tan normal que és ja et passa per alt: el valor que s’obri aquesta porta i aquella i aquella, i surtis a fora i tornis a trepitjar el carrer.
Foto: Obra Social La Caixa
