Foto: David Ruano
S’obre el teló. Tot és blanc. Tres figures apareixen i saluden fent un contrast de tons blaus i negres que durarà tota la funció. Francesc Orella, Pere Arquillué i Lluís Villanueva. En Marc, l’Ivan i en Sergi. Passen a segon pla: el que és important és el blanc en totes les seves dimensions i degradats. Un sofà beix, una tauleta grisa, una cadira mig transparent. I una ampolla verda, el centre neuràlgic d’ofegar les penes. En Marc surt d’escena i ens diu: “El meu amic Sergi ha comprat un quadre. És una tela, si fa no fa, d’un metre seixanta per un metre vint, pintada de blanc. El fons és blanc i, si mig acluques els ulls, s’hi poden entreveure unes ratlles fines, transversals, blanques. El Sergi és amic meu de fa molt temps. És un xaval que ha triomfat, és dermatòleg i és amant de l’art. Dilluns passat vaig anar a veure el quadre que el Sergi s’havia comprat el dissabte anterior, un quadre que feia mesos que perseguia. Un quadre blanc, amb unes ratlles blanques”.
De sobte tots sabem que és dissabte i que el que té en Sergi entre les mans és la seva nova adquisició. Una meravella de blanc impolut plena de sensacions noves per descobrir que li ha costat la insignificant xifra de 200.000 euros. Segons ell, minúcies. Villanueva fa d’home segur d’ell mateix, té clares les seves preferències, res ni ningú el pot fer canviar d’opinió. Però no ens aguantem el riure que en Marc ja esclata. Veiem un Orella fatxenda i desvergonyit, no té pèls a la llengua. Li llança tot de fletxes que desorienten el seu amic. “En Marc no té la perspectiva correcta. Des d’aquí, tothom sap que els quadres s’han de mirar de lluny”. I en Marc que no ho aguanta més. Ignatia. Haurà d’anar a l’homeòpata per suportar tantes banalitats. No entén el seu amic, no entén com pot ser que algú malgasti així els diners, amb un quadre que no té substància ni essència. Sent pena, ràbia i fuig per no dir més bestieses.
L’Ivan, titella conformista de mena, fa veure que sent l’autèntic fervor de les musses blanques. Ho intenta, però s’enganya. Arquillué encarna un home dèbil, fràgil, ploramiques i llepaculs que passa per una situació personal difícil, acaba de canviar de feina i està a punt de casar-se amb una noia dominadora. Peta, no pot més, pronuncia un monòleg etern que, tot i ser de contingut lamentable, ens fa pixar de riure. Especialment a la senyora lloca que tinc darrere. Encara riem més. Però ell no vol conflictes, es mourà cap on bufi el vent segons convingui. “Quin goig, per favor, poder compartir les sensacions més profundes”, diu en Sergi. Respira alegria i riu. “No està tot perdut”, somriu l’Ivan, “encara tens sentit de l’humor”, amic meu. És mentida.
Comença el combat aferrissat a tres bandes. Volen i s’escampen per la sala tot de draps bruts, retrets i paraules enverinades. Tot transcendeix més enllà dels que inverteixen en obres d’art majestuoses, els que no ho toleren i els que són uns cagadubtes. Ningú està disposat a cedir i el quadre blanc es retira per qüestionar l’amistat a tres bandes. La lloca ja no riu tant. Ens hem quedat astorats, pensant si tot passa per damunt de les relacions humanes. Crec que ara sí que em sembla entreveure-hi unes ratlles fines, transversals, blanques. Els matisos de la vida. Aplaudim i ens mirem una mica avergonyits d’haver-nos identificat amb en Marc, l’Ivan o en Sergi. Em faig creus com Yasmina Reza ha sabut explicar la vida mateixa amb humor. Això sí que és Art.
Art
Direcció: Miquel Gorriz.
Producció: Focus, Mola Produccions, Bitò Produccions, Trasco Producciones.
Repartiment: Pere Arquillué, Lluís Villanueva i Francesc Orella.
Autora: Yasmina Reza.
Traductor: Jordi Galceran.
Escenografia: Jon Berrondo.
Vestuari: Nina Pawlowski.
Lloc: Teatre Goya.
Fins al 29 de gener del 2017.
