El camí que fa baixada

Foto: lee

No sé la vostra, però la meva, perquè no se li faci callo a la part de baix del braç quan el recolza a la taula de menjar de casa la mare, fa anys –i quan dic anys vull dir anys, vull dir més de quinze– que es posa una tovalloleta de rus de Winnie the Pooh entre l’avantbraç i el cantó de la taula.

Jo no sabia d’on havia sortit allò, perquè en aquella època devia tenir dotze o tretze anys i només feia el pitxino amb la meva amiga Míriam, però ma germana ho recorda perfectament: m’explica que quan ella tenia quatre o cinc anys la mare li va regalar una espècie de càpsula de la mida que ara fa una càpsula de Dolce Gusto, que, si la mullaves en aigua, s’expandia i resulta que era una tovalloleta de rus amb l’estampa de Winnie the Pooh. I ella, amb els seus quatre o cinc anys de saviesa, va decidir que allò seria la solució al callo que ja havia detectat que li havia sortit per culpa de recolzar el braç a la taula de menjar de la cuina (si ho penses, no és estrany que acabés estudiant medicina). Us juro que d’això fa divuit anys i la tovalloleta encara la fa servir als estius, i t’ho raona: perquè va en màniga curta. A l’hivern no cal, diu.

Anit vam anar a sopar juntes perquè teníem el que anomenem “rissa acumulada”, que és quan durant la setmana t’ha faltat temps per riure però no les ganes, el que passa és que tampoc has tingut motius per riure i vinga, ajuntem-nos i deixem anar la més mínima bestiesa que el riure sortirà diafragma amunt com una bomba nuclear. Vam anar a la pizzeria que hi ha al costat de casa la mare i que crec que ja estava allà abans que s’inventés el poble i vaig aprofitar per demanar-li permís per explicar això de la tovalloleta de Winnie the Pooh. Bé, aquell permís simbòlic que demanen els germans grans als germans petits, ja m’enteneu, com a pura formalitat, perquè tothom sap que són els germans petits els que en tot cas han de demanar permís de veritat als grans, tinguin l’edat que tinguin. Els grans no cal; els gran podem fer i remenar perquè per alguna cosa hem aplanat camins, fet de mediadors, acudit al rescat i guardat secrets d’envergadura que ni el Pentàgon ni la NASA.

Sempre m’agrada recordar-li que ella existeix perquè jo vaig ser bastant, bastant insistent de menuda. Vull un germanet, si pot ser germaneta, mama. No només això: m’agrada recordar-li que el nom també l’hi vaig escollir jo. I que si hagués volgut que es digués Ernesta, també ho hauria aconseguit. I ella esclata a riure amb la boca ben oberta, ben fort, és igual si tots ens miren. Ma germana si és perquè està rient, riu i tu t’esperes. Ara estic rient, espera’t. I plora i tot i s’esplaia fins que es buida del tot de rissa acumulada i podem tornar cap a casa.

I anit no me’n vaig recordar de dir-l’hi i crec que és important. Vull dir que la Núria i els altres germans petits del món ho haurien de saber. Sou aquí perquè nosaltres, els grans, els guardians de les galàxies, encara sense intuir com seríeu de pesats i de petardos i tot i no saber amb quina finalitat, us vàrem reclamar amb insistència.

Això s’entén ja de gran, per què us volíem. Per pagar a mitges els regals dels pares, per confessar-vos allò inconfessable, per morir de por plegats i després fer-ne broma i buidar-nos la rissa acumulada.

Els germans petits sou el camí que fa baixada i sempre és d’agrair trobar-se amb una costa avall a la vida.