En George Bailey, desesperat, diu que voldria no haver nascut. L’àngel Clarence li dóna l’oportunitat de veure com hauria estat Bedford Falls sense ell. En George se’n va al pont des d’on pensava suïcidar-se i suplica a Déu que el faci tornar a viure. Vol tornar a tenir dona, fills i deutes, si cal. Arriba algú i el reconeix. Li sagna el llavi. Té els pètals de la Susy a la butxaca. Això només pot acabar bé.
Hi he estat pensant molt i t’estimo, diu el Harry a la Sally. La Sally no respon jo també, seria massa fàcil. Sé que és la nit de cap d’any, sé que et sents sol, però no pots aparèixer aquí, dir-me que m’estimes i esperar que s’arregli tot; no funciona així. A continuació ve la declaració d’amor més perfecta de la història del cinema. T’estimo quan tens fred a 21 graus, t’estimo quan trigues una hora per demanar un entrepà, adoro l’arruga que se’t forma damunt del nas quan em mires com si estigués boig. He vingut aquí aquesta nit perquè quan t’adones que vols passar la resta de la teva vida amb algú, vols que la resta de la teva vida comenci tan aviat com sigui possible.
Quan el món de fora vol guerra, el millor refugi és un final feliç. Que no et busquin enlloc més.
