Foto: Rowena Waack
Ella misma se acepta con su forma y su vida
como un hecho sencillo, concreto, definido
Idea Vilariño
Tu també ets aquesta: la insegura, la tallada, la que se sent horrorosa amb el seu mussol a l’ull, la que de cop no sap què dir, la que es veu des de fora i sacsejaria l’adolescent en què t’acabes de convertir i aventures els minuts que deuen faltar perquè s’acabi aquest malefici de ventafocs de pa sucat amb oli. Tu també ets aquesta, avui sense ulleres de pasta, sense secrets per amagar, sense fama d’empollona, sense quilos no normatius, però igual de petita de sobte, igual de minúscula, igual d’absurda.
Ets també aquesta que camina mirant a terra i s’entrebanca amb les paraules, la que va lenta, la que no sap, la que perd els fils de la conversa i desitja teletransportar-se a una habitació on no la miri ningú. Penses en els seus Orlandos i no saps com anomenar el teu d’avui, aquest que t’ha deixat a la intempèrie i t’acompanya encara, entre avergonyit i indolent, al vagó de metro de tornada a casa. Tu també ets aquesta –un hecho sencillo, concreto, definido–, i ara, a la teva habitació on no et mira ningú, gairebé pots arribar a acceptar-ho. Encara que no recordis si mai algú va estimar algun cop també aquest tu.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
