Matías
Li deien la nena dels cabells blancs. I a ella se li posava un somriure trapella que feia oblidar les bosses dels ulls i la crossa. Era una nena rara. “Ja era rara als quatre anys”, deia Ana María Matute. Tan rara que escrivia contes.
Jo la vaig conèixer a principis de 1997, quan Olvidado rey Gudú portava mesos regnant a la llista dels llibres més venuts i encara païa la notícia que substituiria Carmen Conde a la Real Academia ocupant el seient de la lletra més rara, la K majúscula. “Em fa pànic pensar que he de pronunciar un discurs d’ingrés”. Tanta por li feia que encara va tardar un any a llegir-lo. Se la veia feliç. Una velleta encantadora que et ruboritzava amb floretes i t’embadalia amb respostes que semblava que portés assajades de casa, contestant amb aquell punt just de teatralitat dels grans explicadors d’històries. Ni rastre de foscor. I això que no feia massa que havia sortit d’un pou molt profund.
Ens agrada pensar que una depressió té una causa. Un origen. Ens espanta que el món no sigui un lloc perfectament endreçat. Però ni l’optimisme cura el càncer ni la felicitat li barra el pas a cap malaltia mental. I Ana María Matute, que havia sortit indemne d’una mare que no feia petons i et tancava en una cambra quan no et portaves bé; que havia sobreviscut a les misèries d’una guerra; que havia estat prou forta per abandonar el marit pagant l’altíssim preu de no veure el seu fill durant prop de tres anys, va caure en una profunda depressió quan se n’havia sortit de tot. Quan havia trobat el que seria l’amor de la seva vida, l’empresari francès Julio Brocard. Van ser prop de vint anys de silenci literari. I, de nou, el contrasentit. El 1990 mor sobtadament Brocard, “el marit bo”, com ella l’anomenava en contraposició al tarambana Ramón Eugenio Goicoechea, l’escriptor a qui va estimar molt i la va fer patir més. I Matute se’n torna a sortir. I es posa amb Olvidado rey Gudú amb tantes ganes i passió que ella mateixa s’ha d’escriure “¡Cuidado, patatas en el fuego!” en un foli estratègicament col·locat al costat del teclat, per recordar que hi ha un altre món fora de l’univers de fantasia que està creant.
La literatura com a refugi. És inevitable citar Gil de Biedma. “Fueron, posiblemente,/ los años más de felices de mi vida,/ y no es extraño, puesto que a fin de cuentas/ no tenía los diez”. El cèlebre i provocador poema amb què intenta formular la seva experiència de la Guerra Civil. “No sé si van ser els anys més feliços de la meva vida, però sí que va ser quan vaig obrir els ulls. Quan vaig assaborir la llibertat”. Matute encara no havia fet els onze quan esclata la guerra. “Érem uns nens que no sortíem de casa si no era amb la tata, amb els pares. I, de sobte, aquest món va esclatar en mil bocins i ja no anàvem a l’escola, cosa que a mi m’omplia de plaer, i ens passàvem el dia al carrer perquè s’havia de fer cua per a tot i ens enviaven als nens perquè els grans no donaven abast”.
Un dia que s’havia despertat “amb aquell cel d’alumini que se li posa als hiverns de Barcelona”, el seu germà la va portar a veure un mort. Era punta de dia, les set del matí. “Mira, mira”, li va dir. I aquella nena rara segons descripció pròpia va veure el seu primer mort. “Bé, matat”, em precisaria. Un home amb barba que tenia la boca mig oberta “i a la mà, un tros de pa amb xocolata. Això em va donar la sensació de mort, més que el cadàver. Vaig entendre la fugacitat de la vida. En teoria, ja sabia què era la mort. M’havien dit que els avis eren al cel i totes aquestes coses… però la mort –la Mort–, no sabia què era. No la podia concebre. Va ser en aquell precís instant que vaig adonar-me que era de veritat. Amb la gana que passàvem, constatar que aquell home no s’havia pogut menjar el pa amb xocolata va ser més colpidor que veure el seu cos inert. És difícil d’explicar-ho, potser en un conte em sortiria… però em faria massa mal”.
Perquè el que va venir va ser pitjor. “Una guerra no li desitjo a ningú però almenys passen coses. Moltes de terribles, lamentables. Però d’altres de boniques, perquè hi havia grans gestos de solidaritat”. I, de sobte, “patapam!”. La gran contacontes que era ens sorprèn amb una expressiva onomatopeia abans de fer el gir argumental. “Va arribar Franco i va ser com si ens caigués una llosa a sobre. Va començar una tremenda repressió i vam tornar a anar al col·legi. Però jo ja no era la mateixa. Hi havia coses que no les podia acceptar. I vaig ser dolenta, molt dolenta”.
El món havia tornat a canviar. I ella, també. “La innocència la vaig perdre a la postguerra, al poble de l’Alta Rioja on passàvem els estius fins que un pantà va inundar la finca de la família”. Tot semblava com sempre. Però no ho era. “Fèiem maleses amb la canalla del poble. I ens banyàvem tots junts al riu mentre els grans feien la migdiada… però encara que fóssim amics, t’adonaves que aquells nens tenien una vida molt diferent de la teva. Ells anaven descalços, portaven imperdibles en comptes de botons. Nosaltres no. Nosaltres vestíem d’una altra manera. Teníem més coses. I em dolia a l’ànima que a les seves famílies fos un drama la mort d’una vaca, o una gelada”. La injustícia al seu davant. La nena rara mirant el món de fit a fit. I prenent partit.
