Foto: neptunauta
Ho deia el llibre de Montserrat Roig que vaig començar a llegir el dia que ella va morir, un diumenge dels meus llunyíssims disset anys, digues que em somies, deia també la cançó, i et prometo que et creuré. Perquè mentre m’ho diguis s’obrirà el món i viuré en les paraules com es viu en la vida, creient-la amb la fe dels conversos, la dels qui han vist passar la mort a prop i s’arrapen als instants com si fossin els últims que els han de veure somriure, plorar, fer l’amor, resseguir amb el dit els camins secrets d’un nom escrit en els vidres entelats. Perquè mentre m’ho diguis no hi haurà res més que la veritat que surt en relleu dels mots i s’enfila per la pell fins a la línia assedegada dels llavis. Digues que m’estimes encara que sigui mentida, que mentre t’escolti els mots no sentiré el silenci orfe de demà, el silenci aspre de l’absència.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
