Foto: Mai Rodriguez
Aquest cap d’any no vaig voler sortir i em vaig despertar a l’hora en què l’any passat i l’altre i l’altre arribava a casa. Els meus pares han tingut sis fills i, per tant, estan bojos. La G ha deixat la parella de fa trenta anys i, malgrat tot, ara comença a aixecar cap. La V s’ha apuntat a un màster, en comptes de fer el que li diu tothom: buscar feina. Què fas? Ja ho veuràs: et passarà això i allò. I després no diguis que no t’he avisat.
Sembla que el món estigui pautat per allò que toca dir i fer. Nadal: dinar amb la família. Regals: nena, juga amb això i no em demanis temps. Sant Joan: tirar coets i alegria. Dilluns: voler el divendres. Divendres: emborratxa’t fins a no poder més. Dissabte: digues que no tornaràs a beure. Problemes dels altres: hi sóc. Compta amb mi. Ei, et necessito: ostres, és que ara.
Entre tant de fum i boira potser el camí més discret i valent és el de la coherència. El que evita el botó automàtic del fer per fer, per arrambar els deu dits al volant d’un cotxe, que potser està atrotinat, que potser en comptes de ser negre o blanc és blau, però que va fent xino-xano. Per una carretera que no evita les corbes, els sotracs ni les parades d’emergència.
I en el fons, el repte deu ser fer-te teva la vida: els errors i els encerts –relatius, com tot–. Cada sí i cada no. Brindar quan cal. Escoltar més enllà del que es diu i es calla. Respectar les decisions dels altres (sabent que mai sabrem tot allò que duen a dins). I si cal anar al revés del món, treure les claus del fons de la butxaca i prémer amb el peu el pedal dret. I que diguin el que vulguin que jo ja estic content. O no. Però escolta, tampoc passa res.
0
0
