Bar que hi ha rere TV3.
Són les 9,29h, és dijous. M’agrada venir un poc abans, veure començar els dies guapos i freds, seure aquí i demanar un cafè amb llet. No els fan exquisits, però no importa. Llegiria el diari, però qualcú l’ha agafat.
M’assec al costat de la finestra, la taula balla i sona Nothing compares to you. Galícia ho té molt negre. I no xerr d’economia, sinó d’ecologia. Avui me n’hauria anat de voluntària, però faig feina i diumenge també. Hauria anat a Muxia en un bus gratuït i una pila de joves que, com jo, estan farts de mentides, ferits perquè això ja és prou injust com perquè, a sobre, ningú no mogui ni un dit. Hilillos de plastilina.
Me guany la vida com a hostessa i na Joana és enquestadora. Ahir em va fer un qüestionari suposadament telefònic sobre política, i em vaig desfogar una mica. Volia puntuar la política d’Aznar amb un zero (patatero, és clar), però na Joana em va recomanar que no ho fes, perquè es veu que els extrems no computen. Llavors vaig posar-li un 1.
Ara m’he de posar les sabates de taló i un mocador vermell al coll, toca visita guiada. Explicaré a nins de col·legi o a un grup de jubilats com funcionen el chroma i el teleprompter. Quan al plató del Telenotícies o La columna diguin que se’ls imaginaven més grans, els explicaré que la televisió augmenta els cossos i els espais fins a tres vegades. Llavors alguna senyora farà broma i dirà que, si és així, no vol sortir a la tele, que prou grassa està ja. I jo somriuré com si no hagués sentit el mateix mil vegades. Una altra senyora preguntarà si veurem na Julia Otero, i jo li diré que qui sap, quan en realitat sé que no.
Als nins el que més els agrada és tocar la perruca del Neng i les orelles del Palomino.
Avui vespre he de tornar per acompanyar els convidats de l’Àgora. Bona nit, si fan el favor de venir amb mi, passarem per perruqueria i maquillatge. Oh, serà molt suau, no es preocupi. Diumenge he d’entretenir els de Coses que passen, que es posaran molt contents quan traguem els canapès a la sala VIP. Josep Cuní em confondrà amb un d’ells, com sempre, i també em donarà la mà, bona nit, i no gosaré dir-li que sóc l’hostessa del programa.
Crec que m’apuntaré a la piscina de Sant Andreu. Tenc una nedera que no m’aguant.
En T. va telefonar. No s’atrevia a demanar-me que quedàssim, només ho va insinuar i no vaig donar-me per al·ludida. Pentura li cridaré jo qualque dia per fer una cervesa, però no ho crec.
La dona invisible. Foto: JD Hancock
Desembre de 2014
A començament de 2002, farta d’un cap que em feia mobbing i de treballar quinze hores diàries, me’n vaig anar a París. Allà duia una vida precària i feliç fins que vaig acabar els estalvis. Llavors vaig haver de decidir si quedar-me en una chambre de bonne de quatre metres quadrats o tornar a Barcelona. Vaig tornar amb els doblers justos per pagar un mes de lloguer; compartia pis i necessitava feina.
Vaig anar a una Empresa de Treball Temporal on conclogueren que, atès que era llicenciada en Ciències de la Comunicació i havia treballat a premsa i ràdio, TV3 era el lloc perfecte.
I allà em teniu, vestida de negre amb un mocador vermell al coll, sabates de taló, envoltada d’antics companys de classe que ni tan sols em veien perquè les hostesses són invisibles.
Ja m’estava bé, ser invisible. Els meus antics companys passaven pel meu costat i era com si visquéssim en dimensions paral·leles. Ells pertanyien a la dimensió dels afortunats que es dediquen a allò pel que es varen preparar. Jo em preparava per no fer-ho.
Els invisibles ens vèiem entre nosaltres. Parlava amb les altres hostesses al bus que ens duia a la parada de Sant Ildefons: una volia diners per anar a viure a Itàlia amb el seu al·lot italià, una altra ajornava el moment de treballar a la botiga dels seus pares, una altra estudiava ESADE.
Els invisibles també tenen la capacitat de veure altres coses: l’altra banda del periodisme, per exemple. O la televisió per dins. O vides que no es basen en la feina i que, fins aleshores, jo havia interpretat com a vides sense ambició. Un invisible es veu a si mateix i s’adona del seu propi egocentrisme.
Per fer aquella feina no havies de pensar, només estar sempre de bon humor i somriure molt. Els Antònia Font participaren a la Marató i, com que no eren periodistes, em varen veure. Amb uns ulls com unes taronges. També em va reconèixer un polític del PP amb qui havíem coincidit a la ràdio, i em va oferir feina al departament de premsa del seu partit. Hauria estat divertit dir que sí, si no fos que posava en perill la salut del meu pare.
Les feines mai no arriben soles, i al cap d’uns mesos vaig ser la coordinadora d’una revista literària, i la secretària d’un filòsof de qui encara guard una fotocòpia del seu DNI i un bon record.
De vegades, quan em conviden a un programa, si una hostessa ve a cercar-me a la porta giratòria de TV3 per acompanyar-me a maquillatge, li coment que jo també vaig ser hostessa, fa uns quants anys. Llavors ella me mira amb recel, somriu, i fa com que no m’ha sentit.
* Quan vaig arribar a Barcelona, ara fa 18 anys, vaig encetar uns quaderns on apuntava les meves impressions sobre el món que descobria: la dificultat per trobar feina, les penúries econòmiques, la mort d’alguns amics, la mort d’altres amb qui no tinguérem temps de ser-ho, la convivència, enamoraments inversemblants, però també la ràbia per la situació política, les ganes de viatjar i fer mil coses, l’angoixa de no poder tenir-ho tot, la impressió inquietant que no hi havia futur. He passat aquí la meitat de la meva vida, torno a ser major d’edat. He emplenat desenes de quaderns, i el present –aquell futur poc clar– ha resultat ser una versió calcada del passat en paper carbó, que sempre embruta. Els qui s’estranyen per la precarització, la crisi i l’actuació dels dirigents, o tenen mala memòria (com corroboren els imputats quan han de declarar), o no han sabut llegir allò que els envoltava. En tot cas, estava escrit.
