Ada Colau, entrevistada per Albert Om a «El convidat». Foto: TV3
1. La curiositat és el motor del periodisme i de la vida. El dia que ja no volem saber més, el dia que ens pensem que ja ho sabem tot… aquell dia, tot això que ens manté vius s’ha acabat.
2. L’eina que tenim per satisfer aquesta curiositat i aquest desig de saber és la pregunta.
3. Ens fa vergonya preguntar. Faríem una pregunta però no la fem perquè no sembli que no sabem allò que preguntem. Però si no ho preguntem, no ho sabrem mai.
4. Com vencem la resistència de la gent a explicar les seves coses? Com traiem a l’altre la màscara que porta posada, la màscara que tots portem posada? Com fem visible allò que només s’entreveu? Amb l’entrevista.
5. L’entrevista és el gran gènere periodístic. Alguns diran que és el reportatge. Però el reportatge no es fa sense entrevistes.
6. L’entrevista periodística sempre és un acte comunicatiu interessat. El que no vol dir que sempre sigui interessant.
7. Com més interès demostris en l’entrevistat, més fàcil és que t’expliqui el que vols. Juguem amb un avantatge: a tots ens agrada que ens escoltin, que ens mirin, que ens deixin parlar, que ens facin pensar. I una bona entrevista té una mica de tot això.
8. Fa cinc anys, es deia que l’entrevista a la tele havia mort. Veníem d’una societat més individualista, on importava més fer que no pas parlar o pensar. Que passessin coses: aquesta era l’obsessió. La paraula a la tele feia por. Eren els temps que venia un convidat a plató i li feies fer qualsevol cosa menys parlar. L’entrevista espectacle ho va envair gairebé tot. En les entrevistes polítiques, van ser uns anys de conxorxa excessiva entre el poder polític i el periodístic. El periodista es va arribar a sentir més a prop del polític que no pas de l’espectador.
9. Avui hem passat de la por que la tele tenia a la paraula, a la paraula com a espectacle. La crisi també ha fet que ens preocupéssim més de què passa al nostre entorn. Hem recuperat les ganes d’escoltar. Ha sorgit una nova generació de periodistes que ha marcat més distància amb el poder i que ha decidit fer als polítics, cara a cara, les preguntes que els voldria fer qualsevol ciutadà.
10. Una entrevista és un moment comunicatiu únic. És una trobada entre dos egos: el de l’entrevistat i el de l’entrevistador. Plantejada a vegades com un combat de boxa entre aquests dos egos i, altres, més aviat com una dansa d’egos, de dues persones que intenten trobar la millor manera d’acoplar-se.
11. No hi ha una única manera bona d’entrevistar. N’hi ha tantes com personalitats diferents tenen els entrevistadors. N’hi ha que, com l’Ana Pastor, salten al coll dels seus entrevistats i n’hi ha que, com l’Àngel Casas, pensen que si tu li dónes corda, l’entrevistat ja es penjarà tot sol.
12. Quina seria una de les amenaces que hi ha ara mateix en el món de l’entrevista televisiva? Un excés de sobreactuació en alguns periodistes. Convé no ser mitòman per fer bones entrevistes. Però també convé no ser més egòlatra que l’entrevistat.
13. Diu la periodista anglesa Lynn Barber que fer l’entrevista a casa és l’ideal. I és cert. És l’ideal, però costa molt. S’han de vèncer moltes reticències. Perquè els entrevistats saben que fer l’entrevista en el seu entorn físic i familiar és una manera que els comenci a saltar la màscara que tots portem posada. Hi ha moltes preguntes que es contesten soles, quan veus la casa, quan parles amb la parella, amb els pares o amb els fills de l’entrevistat.
14. Vam començar El convidat quan es deia que l’entrevista a la tele havia mort. Hem fet un acostament humà a 65 homes i dones d’aquest país. Retrats íntims de catalans. A casa seva. Ens fa il·lusió pensar que hem posat el nostre granet de sorra en el ressorgiment de l’entrevista, en la seva renovació, en la lluita per no acceptar que a la tele tot està inventat i tot és una merda. I a nivell humà, ens hem intentat acostar als nostres amfitrions amb respecte, però no amb devoció. Sense ganes de mitificar-los ni d’ensorrar-los. Amb el desig, això sí, d’entreveure més coses de la seva vida. Perquè els espectadors, gràcies a l’efecte mirall de la tele, veiessin altres vides i se n’anessin a dormir reflexionant sobre la seva.
A Palmarin, rodant «El convidat» amb Lluís Llach. Foto: TV3
