La vida és un dictat

Foto: Johan O’noland

La vida és un dictat. Simple. Així que tenir bona base de gramàtica t’ajudarà a entendre-la millor. No és clar qui el dicta, però el que és segur és que el text ja està escrit.

El dictat se succeeix incansable un dia rere l’altre. Majoritàriament compost de subjecte, verb i predicat. Algun complement de temps aquí. Algun complement de lloc allà. Punt i seguit i comencem de nou. Vist així, sembla avorrit, però la vida no ho és mai.

De tant en tant, hi ha alguna frase que mereix escriure’s en MAJÚSCULES ABSOLUTES. Entren a la nostra vida persones que mereixen que utilitzem la negreta i ens passen coses dignes de ser subratllades. Se succeeixen els verbs d’emoció i els substantius que expressen alegria i felicitat. Dies en què escriuries mil fulls. En què el dictat s’accelera. Dies de bolígraf i roses. Punt i a part.

També hi ha temporades en què el text no porta ni una coma, et fa mal la mà de tant escriure i donaries el que fos perquè vinguessin uns punts suspensius. Però no hi ha descans. Són escrits de vegades incòmodes, que de vegades no entenem, però sabem que són necessaris. Així que aguanta, que quan menys t’ho esperes ve un nou punt i a part i fins i tot comença un nou paràgraf.

A mesura que el dictat avança comences a conèixer millor com funcionen les estructures gramaticals. Et sorprenen menys les frases, però a canvi fas menys errors. No et preocupis. És normal. Aquí el bolígraf ja va pràcticament sol i fins i tot et permets saltar-te alguna coma. Ets capaç d’intuir el final d’algunes oracions. Et sents còmode amb la teva escriptura.

De tant en tant no pots resistir-te d’aturar-te i mirar enrere. T’adones que la llibreta ja va per més de la meitat. Queden menys fulls en blanc per escriure. Això impressiona una mica.

Pren-te el teu temps i rellegeix l’escrit. Si el text et convenç és que estàs escrivint de la manera adequada i n’estàs gaudint. Corre a seguir omplint fulls.

I si no et convenç, dona-li la volta. Potser uns quants parèntesis aquí i allà, unes cometes on més es necessitin i unes exclamacions a temps poden ajudar-te a corregir errors d’estil.

No vull fulls nets, no vull textos immaculats, no vull cal·ligrafia d’escola cara. Vull esborranys, majúscules, anotacions, subratllats. Excessos de tinta aquí i allà. Pauses. Dibuixos als laterals.

No et recomano que utilitzis l’opció de ratllar. Segurament allò que ara voldries eliminar amb una línia al damunt té alguna implicació sobre on et trobes ara. Respira. Diuen que la pausa també forma part del camí. Si estàs atabalat, aparta el bolígraf. Pren-te un cafè amb tu mateix. Punt i coma. Després ja continuaràs.

Un dia la mà s’afebleix, l’escriptura es fa borrosa i l’escolta, difícil. El dictat sona cada vegada més lluny i un ja no escriu el que escolta sinó el que pot. Això passa quan a la llibreta li queden pocs fulls i sí, això espanta, espanta molt.

Punt final. Fi de l’escrit. La veu calla. El bolígraf cau. Assegura’t de deixar una bona història.

Un dictat que valgui la pena recordar. I punt.