Foto: Lili Vieira de Carvalho
T’estimo encara que plogui.
I les gotes em repiquin sobre l’espatlla mullada
com un infant que em reclama
i m’estira de la màniga per fer-me sortir del llit.
Pel vidre enteranyinat s’entreveuen els paraigües.
Corredisses de colors en aquesta tardor opaca.
I amb l’escalfor que desprenen les teves mans
m’hi faig una bufanda.
Me l’estrenyo fort al voltant del cor
perquè no gosi escapar-se.
Amb uns ulls plens de rialles em mires i m’abraces.
L’aigua fa sonar uns acords desconeguts fins ara.
Al món s’obre un racó només per a nosaltres.
T’estimo encara que plogui
i el cel es desfaci en llàgrimes.
