Foto: Gustavo Gomes
Potser perquè d’aquí a dos dies serà primavera. Perquè avui has anat a plaça i has comprat una sípia bruta, bacallà i, a la parada d’olives –on sempre et preguntes si es rendible i si es pot viure només venent olives–, allà, com sempre, has tingut sis anys i t’has comprat una bosseta d’arbequines per menjar de camí a casa. Perquè com cada dissabte has pujat a Montjuïc amb en Blat i has fet el vermut davant el Pavelló Mies, llegint el diari.
Potser perquè en rentar la sípia t’has esquitxat de tinta, d’embadalida com estaves mirant la Màlaga per la finestra i el campanar de Santa Maria, que repicava els quarts, i has fet un crit petitet, com d’animaló, i has rigut sola, amb les mans ben negres i la galta tacada i, encara enriolada, has trinxat ceba i ja no sabies si ploraves de la ceba o del riure. Perquè l’aroma de la ceba sofregint-se sempre et torna a casa.
Potser perquè has dinat a la terrassa, amb un sol que espetegava. I has sospesat com d’agosarat era mig despullar-te i plantar la tovallola. I com que t’ha semblat de totes totes una idea fantàstica, amb aquella nyonya de després de dinar, has llegit fins a mitja tarda amb el sol a la cara i a l’esquena i a les cames blanquíssimes encara, i tota tu blanca com un recuit has agafat el primer color de l’any. Perquè hi ha algunes feines que han deixat d’encalçar-te i et pots permetre el cert dolce far niente de primavera precoç.
Potser perquè has encarregat carquinyolis d’aquells tan prims i cruixents de la fleca del poble a ta mare per demà quan pugis a dinar. I farina de brunyols, que enlloc la tenen tan bona. Potser perquè esquitxaràs els fogons d’oli i t’empastifaràs les mans de sucre i no passarà res, perquè serà quaresma de no guardar res que no vulguis guardar. I la cuina farà olor d’infantesa un parell de dies.
Potser perquè ta cosina ha aprofitat el trajecte en cotxe de Pollença a Palma per trucar-te i preguntar-te el número de peu per encarregar les espadrilles que duràs aquest estiu i que fan a mà unes iaies mallorquines i, com que en fan poques, s’acaben ràpid i ves no us en quedéssiu sense. Perquè t’explica que el teu fillol xala de valent amb els darrers llibres que li vas regalar. Perquè el nen que més t’estimes del món creix imparable i creix bo.
Potser per tot això, potser, fa dies que et balla una alegria bonica per dins. Una alegria dolça i mig espessa com llet d’ametlla perquè tu, que ets del maig, floreixes i madures com els ametllers, fins i tot quan t’avancen un xic, com enguany, i has d’encalçar-los. Potser sigui per això, potser.
