Això era el 1995. El poeta gal·lès en llengua anglesa Ronald Stuart Thomas (Cardiff, 29 de març del 1913 – Pentrefelin, 25 de setembre del 2000) em va rebre a la seva casa de Holyhead, on s’arribava després de tres hores de tren des de Londres. Se’l coneixia com “l’ogre de Gal·les” i era famós per la seva antipatia, però he de dir –la inconsciència de la joventut em devia ajudar– que en tinc un record prou amable. Etern candidat a un Nobel que no va rebre mai, R.S. Thomas es va mantenir allunyat dels cercles literaris i acadèmics. Va ser un dels grans poetes religiosos del segle XX.
Quina importància té el nacionalisme en la seva poesia?
No m’agrada parlar de nacionalisme. Els anglesos ens titllen de nacionalistes per desacreditar-nos i fer-nos semblar extremistes, com si fóssim nazis. Jo no dic mai que soc nacionalista, prefereixo dir que soc patriota. El patriotisme és l’amor cap al país propi. En el meu cas, aquest amor apareix de tant en tant al llarg de la meva obra poètica. He escrit algunes coses en gal·lès, en prosa, on l’element patriòtic és present.
Hauria estat poeta si no hagués nascut al País de Gal·les?
No ho sé, suposo que sí. Escric en anglès perquè ni el meu pare ni la meva mare no parlaven gal·lès, encara que eren gal·lesos. Som molts els gal·lesos que ens sentim diferents dels anglesos, tot i parlar la mateixa llengua. El moviment anglogal·lès, gestat durant l’última guerra mundial, va néixer per donar als gal·lesos angloparlants alguna forma d’expressió.
Se sent anglogal·lès?
No, soc senzillament un escriptor gal·lès que escriu en anglès. Els pintors i els músics gal·lesos no tenen aquest problema d’identitat, perquè no treballen amb la llengua.
A vostè se’l considera el millor poeta viu en llengua anglesa.
No crec en aquesta mena d’etiquetes. És perillós assenyalar una persona amb el dit i dir que és la millor en el seu ofici, perquè tots tenim un nivell diferent d’excel·lència. Només aspiro a ser un bon poeta, no em cal ser el millor.
La seva obra és menys reconeguda internacionalment del que li correspondria. Ho atribueix, en part, a les seves idees patriòtiques?
Soc reconegut a molts països, no em puc queixar. Ara bé, si no em coneix tanta gent com seria desitjable és, sens dubte, per les meves idees. Els anglesos són molt nacionalistes, però no ho volen admetre, i es dediquen a acusar els altres països –els bascos, els irlandesos…– de ser nacionalistes. Alguns crítics literaris anglesos intenten presentar-me com un poeta rural, un sacerdot que escriu sobre la vida rural a Gal·les. Però aquesta és una veritat a mitges: durant els últims anys, he escrit sobre una varietat de temes molt més àmplia. Aquests crítics que intenten ficar-me en el sac dels poetes anglogal·lesos que escriuen sobre el camp ho fan perquè els incomoden les meves idees. No se senten gens còmodes amb els meus sentiments antianglesos. El que jo penso o deixo de pensar sobre els anglesos és un element extraliterari, separat de la meva vida d’escriptor. És cert que he fet molta campanya contra l’anglicització, participant en discursos, mítings o assemblees. Però últimament no he escrit poemes contra l’anglès.
El seu nom sona entre els candidats al Nobel de literatura. L’obtenció d’aquest guardó seria un reconeixement per a la cultura gal·lesa?
No competeixo mai en premis, perquè no crec que valgui la pena competir amb altres escriptors. En un premi, la decisió depèn de les opinions particulars de cadascun dels membres del jurat. És impossible triar un llibre o un escriptor i dir que és millor que tots els altres. En el cas del Nobel, no puc negar que guanyar-lo seria un honor per a mi i per a Gal·les, però sé que no el guanyaré. Per descomptat, seria un reconeixement encara molt més important si jo escrivís els poemes en gal·lès. La tradició literària gal·lesa ha donat bons poetes en el passat, i avui encara tenim un o dos grans poetes que escriuen en gal·lès. Però no són reconeguts fora d’aquí per culpa de la barrera idiomàtica.
La barrera de l’idioma no és l’única. Vostè escriu en anglès i té un estil planer, però en la seva poesia hi trobem a vegades certes al·lusions diícils d’entendre des d’una perspectiva no gal·lesa.
Aquest problema ha desaparegut en la producció poètica que he fet darrerament. Jo solia utilitzar sons gal·lesos i referències històriques, per tal d’emfasitzar la meva condició de gal·lès. Volia deixar clar que jo no era anglès, malgrat les aparences. Ara encara em refereixo a la mitologia gal·lesa, però no m’esforço tant a remarcar la meva condició d’escriptor gal·lès.
Potser és que, finalment, ha deixat de sentir-se culpable per no escriure en gal·lès.
La gent que em coneix sap que no escric en gal·lès perquè no puc. Vaig començar a estudiar seriosament la llengua gal·lesa als trenta anys, massa tard per pretendre escriure bona poesia en aquest idioma. Sóc gal·lès de cap a peus, però mai no podré escriure bona poesia en gal·lès.
Ni tan sols ho ha intentat?
Vaig escriure algun poema aïllat en gal·lès, i em vaig acabar de convèncer que no podria igualar mai el nivell de la meva poesia en anglès. Els meus textos de prosa en gal·lès són una mena d’autocompensació pel fet que no puc escriure poesia en gal·lès.
Un tema recurrent de la seva poesia és l’atac a la tecnologia. Es considera ecologista?
Fins a cert punt, sí. No pertanyo a cap moviment social ni partit polític, i tinc els meus punts de vista sobre el moviment verd.
Vostè va ser ordenat ministre de l’Església a Gal·les el 1936. Quina importància té la religió en la seva poesia i en la seva vida?
Com a sacerdot, la religió ha estat i continua sent molt important per a mi. A mesura que et fas vell, el tema de Déu esdevé cada cop més important. Em preocupa saber si hi ha un lloc per a Déu en aquest final de segle dominat per la tecnologia, el materialisme i el poder del diner.
En la seva obra s’observa una evolució del realisme cap a l’al·legoria i la profecia.
És una evolució natural. Yeats, el poeta irlandès, va explorar en els seus poemes la mitologia irlandesa. Els gal·lesos tenim una tradició mitològica tan gran com els irlandesos, i m’hauria estat impossible ignorar-la. Jo vaig adoptar una mena de nova mitologia per discutir sobre Déu, sobre la crucifixió i la resurrecció en termes mitològics. Els grans temes de la meva poesia són la religió, el món rural i la tecnologia.
En aquest món tecnològic, encara hi ha un lloc per a la poesia?
Aquesta és una de les grans preguntes. La importància creixent de la tecnologia és un perill, entre altres coses perquè empeny la poesia cap a la perifèria. El materialisme roba el lloc a la poesia. Les ments científiques i tecnològiques només s’interessen per la poesia quan no és gaire profunda, la contemplen com un mer entreteniment. I així ens trobem que hi ha poetes que guanyen premis perquè els seus poemes són divertits, enginyosos. Alguns poetes han deixat d’interessar-se pels grans temes per adaptar-se a tendències i modes efímeres. Per la meva banda, jo intento mantenir la poesia com un art en majúscules, que aborda els grans temes.
La funció de la poesia és, com vostè diu, fer veure la realitat?
L’autèntica funció del poeta és escriure poesia, i la poesia està feta de paraules que poden estimular els qui les llegeixen. Si el poeta maneja la llengua amb competència, tal com fan els grans poetes, el lector trobarà que el poema val la pena. Els poetes han de ser capaços d’utilitzar el vocabulari de l’actual etapa tecnològica, perquè si girem l’esquena a aquest vocabulari tecnològic, la gent pot perdre interès en la nostra poesia, entenent que no té cap relació amb la vida de cada dia.
Li importa més el fons que la forma?
Soc un escriptor poc disciplinat. Dono molta més importància a allò que vull dir que a l’experimentació formal. Quan crec que tinc alguna cosa a dir, em limito a anar-ho escrivint vers rere vers, i així el poema va adquirint forma. Mai no he volgut ser un poeta formalment difícil. Com a sacerdot que viu al camp entre gent senzilla, sempre m’he esforçat per fer-me entendre, no té cap sentit fer poemes inintel·ligibles.
Està en contacte amb els seus lectors?
Rebo cartes de lectors que han llegit la meva obra traduïda al japonès, suec, noruec, italià… No soc un poeta terriblement popular, però sé que la gent valora la meva feina. Sempre que he fet lectures públiques he atret grans audiències. I això que no soc gens amant de les tècniques de promoció. M’he mantingut allunyat de la capital i dels cercles literaris. No soc gaire popular a Amèrica, i la meva obra no s’ha traduït –tret d’alguns poemes aïllats– ni a l’espanyol, ni al francès ni a l’alemany. [En català s’han publicat dos volums de poemes de R.S. Thomas: El cel a la finestra (Columna, 1995), amb traducció de Francesc Parcerisas; i No hi ha treva per a les fúries (Proa, 2013, amb traducció d’Anna Crowe i Joan Margarit).]
Vostè té una relació d’amor i odi amb l’anglès: és el seu idioma literari, però alhora ha escrit frases molt dures contra aquest idioma. Com s’explica, això?
Tots els gal·lesos tenim problemes psicològics, vivim a un pas de l’esquizofrènia. En els meus poemes emfasitzo excessivament els meus pensaments perquè em facin cas, de la mateixa manera que davant d’una persona sorda hem de cridar per fer-nos sentir. Quan una nació petita intenta sobreviure al costat d’una de gran, el perill que la gran es mengi la petita és enorme. Fa un segle, un 95 per cent dels gal·lesos parlaven gal·lès; ara el percentatge s’ha reduït fins al 25 per cent. Com a pacifista i com a ministre de l’Església no crec en la violència, ni puc empènyer la gent a utilitzar la violència. Només em queda el recurs de la poesia.
Dylan Thomas és l’escriptor gal·lès contemporani més conegut fora de Gal·les. La imatge del país que ell va projectar feia justícia?
Per descomptat que no. Als anglesos els encanta creure que Gal·les és una nació de persones fanàtiques del rugbi, tal com diu l’estereotip. Dylan Thomas era un bon poeta, sens dubte, però també era elogiat a Anglaterra perquè projectava la imatge de Gal·les que els anglesos volien rebre. Dylan Thomas no era un bon representant de Gal·les, fins i tot en parlava malament.
Com veu la literatura gal·lesa i anglogal·lesa actual?
Últimament s’han invertit diners a fomentar la literatura. Ara resulta més fàcil per a un escriptor gal·lès publicar i rebre una certa atenció. El problema és que la literatura gal·lesa és coneguda a fora sobretot pel seu passat, més que pel seu present. Tenim una tradició literària molt bona que s’estudia a moltes universitats del món. Els escriptors en gal·lès tendeixen a existir reclosos en un gueto, en una illa enmig d’un mar ple d’angloparlants. Els gal·lesos tenen complex d’inferioritat enfront del gegant anglès. La producció literària en gal·lès té un impacte molt petit a fora del país, no es tradueix gairebé res del gal·lès a l’anglès. La meva autobiografia, escrita originalment en gal·lès, està a punt de sortir traduïda a l’anglès perquè jo soc jo, perquè els lectors del poeta R.S. Thomas volen saber alguna cosa més de la seva vida. És l’excepció que confirma la regla. En general, és molt difícil que la literatura en gal·lès es tradueixi. Tampoc no té sentit traduir de l’anglès al gal·lès, perquè tots els gal·lesos sabem parlar anglès. A ningú se li ocorre traduir la meva poesia al gal·lès, perquè els gal·lesos ja poden llegir-me en anglès.
Coneix la realitat nacional de Catalunya?
Només sé que vosaltres esteu en una posició més forta pel que fa a la salut de l’idioma. La força de Catalunya és que teniu una capital, Barcelona, on es pot viure en català. A Cardiff, la nostra capital, tothom parla en anglès. El vostre germà gran és Espanya i el nostre germà gran és Anglaterra. La ironia és que per poder parlar entre nosaltres, tu i jo hem de recórrer a l’anglès.
Gal·les va camí de ser una nació morta, com adverteix en un dels seus poemes?
Com a poeta, se’m permet escriure versos provocatius per fer obrir els ulls a la gent. Exagero les coses perquè sé que l’única manera de despertar consciències és cridar que estem morint, que som una nació morta. Som un país de tres milions d’habitants, dels quals tres quartes parts només parlen anglès i menys d’una quarta part de la població parla gal·lès. Jo visc en un dels pocs llocs on encara es pot viure en gal·lès.
En un altre poema, vostè afirma que Gal·les no té present ni futur. Quin és el futur de Gal·les?
És molt perillós profetitzar sobre aquest tema, només hem de mirar què passa a la cantonada. No m’interessa el futur. Com vaig dir fa temps en una conferència, no m’interessa un Gal·les que mantingui el seu idioma però que esdevingui exactament igual que Anglaterra, una còpia dolenta d’Anglaterra. Als gal·lesos no se’ns hi ha perdut res, a Buckingham Palace.
Gal·les pateix una manca d’autoconfiança, culturalment parlant?
Sí, per desgràcia. Ho repeteixo: és un país esquizofrènic. Fins i tot els gal·lesoparlants estan manllevant termes de l’anglès constantment, perquè els sembla que així queda més educat.
El poeta gal·lès John Tripp va escriure: “No estem segurs de qui som/ però la recerca continua.” Gal·les encara segueix buscant la seva identitat nacional?
Sí, quin remei. I això que hi ha hagut una petita millora. Hi ha gent jove molt conscienciada que s’esforça per viure normalment en gal·lès, que lluita contra l’anglicització. Jo els admiro de tot cor; alguns d’ells han estat castigats amb penes de presó per desobediència civil. Però es tracta d’un grup de persones terriblement reduït, sense incidència en la resta de Gal·les. La majoria de gal·lesos de classe mitjana no estan preparats per ser perseguits, només aspiren a ser modestament feliços.
Com valora la política lingüística que es porta a terme actualment a Gal·les?
Pel que fa a l’ensenyament, la millora és evident. Quan jo vaig anar a escola, els professors només deien alguna cosa en gal·lès el dia de Sant David, el patró nacional. Avui bona part dels mestres parlen gal·lès. També tenim un canal de televisió i una emissora de ràdio en gal·lès. El govern britànic es felicita a si mateix per destinar diners al suport de la llengua gal·lesa. Gràcies a això intenta frenar possibles moviments revolucionaris. Segons ells, no té sentit que ens rebel·lem contra un govern que ens tracta tan bé.
En la seva poesia patriòtica hi ha una bona dosi d’autocrítica. Diu, per exemple, que els mateixos gal·lesos ajuden a cavar la tomba de l’idioma gal·lès.
Els gal·lesos tendim a culpabilitzar Anglaterra per la nostra situació, però nosaltres també en som parcialment responsables. Nosaltres hem ajudat a cavar la tomba de l’idioma. Som un país pobre, ens hem deixat enlluernar pels diners dels turistes anglesos. De tota manera, no crec que el gal·lès tingui els dies comptats; és una llengua que de tant en tant sembla agonitzar però sempre acaba ressuscitant.
Un poema de R. S. Thomas:
Gifts
From my father my strong heart,
My weak stomach.
From my mother the fear.
From my sad country the shame.
To my wife all I have
Saving only the love
That is not mine to give.
To my one son the hunger.
Regals
Del meu pare, el cor fort,
l’estómac dèbil.
De la mare, la por.
Del meu trist país, la vergonya.
Per a la meva dona,
tot el que posseeixo
llevat de l’amor,
que no és meu per donar-lo.
Per al meu únic fill, la fam.
(versió en català d’Anna Crowe i Joan Margarit)
2
0
