Converses

Víctor Panicello: «Fracassar no et converteix en un fracassat»

L'escriptor diu que «el teu camí no ha de ser el mateix que el de tothom»

Què sents quan no sents res

| 10/04/2017 a les 20:46h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, Converses
No serveixo per a res. Això és el que en un moment o altre s'han cregut els vuit nois i noies que estudien l'ESO en una Unitat d'Escolarització Compartida de Sabadell, gestionada per la Fundació MAIN. Els motius pels quals hi són? Problemes de comportament o d'absentisme en l'institut en què estudiaven. Tots ells durant dos mesos s'han trobat i han conversat amb l'escriptor Víctor Panicello –dins del programa Art for Change, de la Fundació la Caixa– per crear la novel·la Pedres al camí (Comanegra). 

En aquest llibre hi ha els personatges, les històries que ells s'han inventat i que Víctor Panicello ha anat escoltant, ordenant i escrivint. Però no només hi trobem ficció: també hi ha veritat, la seva veritat, la que viuen i carreguen, tot i ser tan joves, com una llosa. Parlem amb Panicello del pes de l'etiqueta, dels prejudicis i dels tòpics. Però també de la urgència de confiar, de valorar més i d'estimar molt.
 

Foto: Gemma Ventura



Què passa a algú quan li dius que no serveix per a res?

Que s'ho creu. Entre altres coses perquè molts d'ells ja s'ho diuen a ells mateixos. L'agressivitat que molts nanos mostren cap a l'exterior té a veure amb haver-se autoconvençut que no serveixen per a res. Que qualsevol cosa que facin no la faran bé. I si a sobre hi ha algú que els reforça aquesta idea, n'acaben molt convençuts.

La mirada amb què ens miren determini una mica qui som.

Vaig veure el reportatge d'una fotògrafa que abans de fer les fotografies deia bonica a la persona que fotografiava i realment la gent s'il·luminava. L'altre dia vam presentar aquest llibre a Sabadell i hi havia alguns d'aquests nanos. La sensació d'estar al costat de l'alcalde, a la seva ciutat, explicant-ho a un grup de gent tan bé com podien, perquè a alguns els costa expressar-se, va ser una pujada gran d'autoestima.

Quins eren els complexos que més els veus?

Molts d'ells viuen en un ambient molt negatiu de famílies amb una vida gens fàcil. A vegades per l'ambient social i a vegades perquè no han estat capaços d'assumir les seves irresponsabilitats: una cosa és que la gent no t'ajudi i una altra és que no t'ajudis tu mateix. O que rebutgis ajudes o oportunitats. Els complexos tenen a veure amb coses que els han sortit malament, però estem parlant de nanos de 15 anys.

Preocupa que a un nen de 15 anys se li digui fracassat.

Una de les coses que vaig treballar amb ells és que fracassar no et converteix en un fracassat. Aquests nanos han fracassat en alguns àmbits com l'educatiu. I sovint se'ls diu que són fracassats, i algun cop es recreen amb aquesta idea. Hi ha una noia que vol ser rapera. Doncs sigue-ho. El teu camí no ha de ser el mateix que el de tothom. Un dels problemes que crec que tenim és el del tractament de la diversitat: tota la diversitat la posem en un mateix camí. Especialment en el món educatiu.

Som especialistes en etiquetes?

Sí, ens agraden molt. I quan t'etiqueten de fracassat, en general no hi ha qui te la tregui. He treballat amb molts col·lectius de nanos i en parlem, d'això: els posem etiquetes els de fora, però ells mateixos també se'n posen.

Quines són les més comunes?

De fracassat, de raro, d'inadaptat, en el cas dels immigrants: de marginals. D'etiquetes positives en tenen poques. A vegades fins i tot adapten la seva personalitat a l'etiqueta.

Mirem més en negatiu que en positiu?

Som un país que no et diré que ens alegrem quan a algú les coses li van malament, però sovint se'n parla més que quan a algú les coses li van bé. Ens hi recreem.

Ens agrada més rondinar que aplaudir?

Molt més. Hi ha un punt d'enveja insana en el fet que no ens sàpiga greu quan a algú no li acaba de funcionar el que fa, i hauria de ser al revés. Aquests nanos entre ells mateixos també es classifiquen entre el més i el menys fracassat. Treballant amb nanos immigrants els vaig preguntar: vosaltres sou racistes? I vam descobrir que sí, que els equatorians no suporten els filipins, que els marroquins no suporten els algerians. És important que entenguin que el món no està en contra d'ells, sinó que ells tenen la responsabilitat en els seus actes. I això no vol dir que si no te'n surts una vegada, no te'n sortiràs mai més.

Però per confiar en mi, també necessito que algú hi confiï.

Aquesta manca d'autoestima fins i tot hi és en joves que treuen molt bones notes. Hi ha qui treu un vuit i es creu un desastre perquè no ha tret un deu. Aquests joves a vegades ja no es marquen reptes perquè creuen que no els assoliran. Aleshores: per què he d'estudiar? O per què intento que els meus amics em respectin? Quan veuen que se'n surten és quan tot millora. Ells han estat trets dels seus instituts per absentisme o mal comportament. I una de les coses que m'han demanat és tornar-hi per presentar el llibre.

És una manera de mostrar que sí que són capaços.

Sí, seria per dir: escolta, soc capaç de formar part d'un projecte que acaba en un llibre. I el presento en un entorn en què he estat el pitjor.

Necessiten poder ser?

Tornar a existir. En un món que els ha arraconat i creuen que no tenen opcions. Per això van decidir que la protagonista del llibre sortís del barri on es mouen i aconseguís ser infermera. Això potser per a algú no vol dir res, però per a ella, molt. Van veure que potser no és impossible. Una de les noies ho vol ser.

En el llibre, quan a algun dels personatges li diuen que és intel·ligent, no s'ho creu.

Vaig conèixer un noi que ja es veu que és llest, que és capaç de buscar-se la vida i superar moltes adversitats personals i familiars. Quan li deia que era intel·ligent es pensava que li prenia el pèl. De fet, has d'anar amb compte perquè a vegades es pensen que els estàs prenent el pèl. Al final t'acaben coneixent, veuen que intentes ser honest.

Si matiséssim veuríem que el fracàs ocupa una part petita, no ho és tot.

Els adults tendim a falsejar el relat de les nostres vides. Expliquem als joves un relat que ens hem construït nosaltres mateixos: que les coses sempre han anat per on volíem. I no acostumem a explicar el que ens ha anat malament.

Aleshores, assenyalem més els altres que nosaltres mateixos?

Els adults no deixem de ser models per als joves. I si veuen que jo abans d'arribar on soc he intentat ser psicòleg i no m'ha funcionat, i he provat altres camins i al final he arribat aquí, veuran que hi ha alternatives.

Ens hem de mostrar més imperfectes?

Els adults no ens mostrem imperfectes davant dels joves. I fins i tot com a pares. I això, que sembla innocent, no ho és. Crea impacte.

Quins?

Ho he vist en instituts. Escolto relats dels pares, que expliquen els seus èxits, que està bé, però gairebé no escoltem mai ningú que expliqui quants fracassos ha tingut fins arribar on és ara. I amb això, si no anem amb compte, acabem convencent els nanos que quan fracassin, es convertiran en uns fracassats. A aquests nanos els vaig explicar en què he fallat i van veure que el que no vaig fer va ser rendir-me. Potser no he estat tot el que volia ser a la vida, però sí altres coses. Per tant, ells tenen l'opció de ser moltes coses.

Què necessiten?

Ser capaços de responsabilitzar-se del que fan. Se'ls ha d'ajudar però també se'ls ha de dir: això és culpa teva.

És fer-se seva la vida.

Una cosa seria deixar de culpar els altres de les coses que fas. I l'altra seria deixar de veure el que fan i intentar veure el que són. Deixem de veure com es vesteixen, com actuen, que sovint té una part de façana. Perquè quan els poses nom deixen de ser un grup conflictiu i passen a ser l'Andrea, la Michelle.

Defenses el tracte més humà.

Al final a la gent si no la tractes com a humana, com ho fas? Això no vol dir que actuïs amb condescendència ni amb paternalisme. Vol dir que els encaris als seus propis errors. T'equivoques, pagues un preu, però no paris. Continua. Perquè és el que fem tots en diferents nivells. Però estem parlant de nanos de quinze anys, que han passat per experiències familiars molt difícils. El meu fill està a la universitat i té una vida relativament fàcil. Penso: què té més mèrit, que ell acabi la universitat o la vida d'un d'aquests nois que acaba sent mecànic? Depèn. Al final no és on arribes, sinó el camí que has hagut de fer. Hauríem de saber de quina base partim, perquè no és la mateixa per a tots.

És molt injust valorar tothom per igual.

Però ho fem. Quan veiem algú que fa d'ajudant de perruqueria, penses: potser no ha volgut estudiar. Primer pregunta-li la seva història i després potser veuràs que encara sort que ha aconseguit això. Però funcionem millor amb etiquetes. 

Perquè així no ens cal pensar.

Sí. Pensar cansa. Els explicava que tots som moltes coses alhora. Depèn del moment, de la companyia, pots arribar a ser una cosa i al cap de no gaire, ser-ne la contrària. La coherència és un mite. A vegades em comporto com un gran pare i d'altres soc un energumen. I això no em fa ser millor ni pitjor que altres pares. Haig de ser conscient de com faig una cosa i l'altra i per què ho faig com ho faig.

Quan ets adolescent, ets moltes més coses del que ets de gran.

L'adolescència és un període de molta creativitat: t'estàs descobrint i tens poques cadenes. I alhora pateixes. Però si ets capaç de veure que no tot està escrit, que les coses poden canviar, pots gaudir molt. També és veritat que quan tens el teu suport familiar estable, és diferent que quan arribes a casa i tens problemes. Quan jutges algú hauries de saber quin és el seu panorama. Si aquell noi aconsegueix ser mecànic haurà treballat quatre vegades més que el meu fill per ser, per exemple, banquer. Perquè no té espais per estudiar, ningú li dona suport, ha de cuidar el seu germà petit, la seva mare. Tothom ha de tenir clar que en el món en què vivim hi ha nivells diferents, i aquesta obsessió per ser el millor de tots enverina les coses. Els mitjans de comunicació també gestionen un univers fals en què els guanyadors són els que aconsegueixen diners, fama. Però no tothom pot ser guanyador. Pots ser molt més feliç sent mecànic que sent cap d'una gran empresa. Com a societat hauríem de transmetre que hi ha molts altres petits èxits.

Què esperen els pares dels fills?

Els pares sempre esperem que els fills siguin coses que no són. Arriba un punt en què has de tenir clar si vols forçar que el teu fill sigui allò que no és o que tu renunciïs a les teves expectatives. Quan ho facis, trobaràs el teu fill. Això no vol dir que no l'aconsellis, que no l'apretis. Sovint els pares intentem condicionar els nanos i moltes vegades veiem que quan es fan grans s'adonen que si no els haguessin apretat tant per un camí, haurien estat el que realment volien ser.

A vegades diuen que el que no aconsegueixen els pares ho passen als fills.

Sovint. M'agrada molt el tema neurològic. El cervell elimina moltes coses, fins al punt que t'acabes creient que la teva història és ideal. Per això a vegades algú explica la seva i creu que allò que diu és el que ha passat encara que sigui mentida. El cervell omple molts buits i acaba construint una realitat que no és. Per això és perillós dir a un nen que tu ho fas tot bé, que el que no faci com tu serà un fracàs.

Però això és viure enganyat.

Bona part de la gent que conec viu així. No passa res mentre no afecti els altres. Però els joves que sovint tenen els pares com a autoritats morals, s'ho creuen. Hauríem d'eliminar la paraula fracàs del diccionari, fa molt mal.

A la gent gran també.

Si comences pensant que tot el que facis ho faràs malament, que si t'acomiaden és culpa teva, t'acabaràs convertint en algú infeliç. La responsabilitat i la culpa són coses diferents: una cosa és ser responsable del que fas i l'altre és sentir-se culpable d'allò que et passa. De les coses que et passen n'ets responsable, no culpable. La culpa és una càrrega molt dura de portar, i quan ets jove encara més.

Buscar la perfecció ens fa oblidar ser feliços?

Arriba un punt en què estàs tan pendent de ser perfecte que acabes no gaudint de la vida. Aquests nanos gaudeixen una mica més de la vida, perquè tenen un punt despreocupat que també està bé.

Què n'has après, d'ells?

Una certa llibertat a l'hora de decidir les coses. Per exemple, ells trien un camí encara que no sigui el que els vagi millor. Perquè prefereixen sentir-se lliures, encara que després en paguin les conseqüències. Hi ha nanos que són més educativament competents però que són incapaços de decidir res. No saben si el camí que fan l'han decidit ells o els han decidit per ells.

N'hi ha que tenen quatre màsters i no saben per què.

Sí. Arriben a mitjana edat i es pregunten: però què estic fent jo aquí? Perquè tota la seva vida hi ha hagut algú que els ha marcat el camí. I potser el que els agrada és fer voluntariat o dibuixar.

Hem d'educar per ser lliures?

El sistema educatiu té moltes coses bones, però una de les coses que no ensenya és a ser lliure. La gent lliure pren decisions per ella mateixa i això socialment complica les coses.

Eduquem en la por o en l'amor?

Molts d'ells funcionen amb la idea d'amic i enemic. Els intentava explicar que no funciona així: quan parles dels pijos despectivament estàs fent el mateix que fan ells amb tu.  

Això ens aniria bé a tots tenir-ho present.

Tinc amics i coneguts de tots els àmbits socials, econòmics. No fa molt vaig treballar amb un grup de joves de l'Espanyol, amb futbolistes que intenten ser professionals. Era interessant veure com ho aposten tot en una carta. Algunes persones, que no sabien ni de què estava parlant, em van preguntar: què fas treballant amb els de l'Espanyol? Primer, no he de contestar-te. Segon: a l'Espanyol, igual que al Madrid o al Barça, hi ha gent encantadora i insuportable.

Daniel Pennac explica que de petit el tenien com un cas perdut.

Al final també els dic que no sempre tindran algú que els digui endavant. És difícil però a la primera s'ensorraran.

Els hem d'ensenyar a ser forts?

Sí, tot i que a vegades per fora semblem forts, però per dins no. I l'agressivitat que a vegades mostren té a veure amb la feblesa de dins. I això els passa a ells i a gent que conec, que quan treuen el geni fan públic que tenen una feblesa.

Hi ha una part de confiança, però també d'amor.

Però no ensenyem què vol dir això. Molts d'aquests nanos això no ho han viscut ni a casa, ni a l'escola ni amb els amics. I quan els ho mostres els obligues a trencar la cuirassa que duen. I trencar-la costa, quan se l'han tret han rebut. Després de treballar força setmanes amb ells, no ha estat fins a l'última presentació que em van començar a parlar diferent.

En un moment escrius: "No sou el que heu fet sinó el que fareu".

Estan molt convençuts que el que han fet els defineix. Però amb quinze anys et defineix el que faràs.

És poder creure en el futur.

Una deia que volia ser escriptora, però que tenia ni idea d'escriure i per tant ho veia difícil. Però que ho vegi difícil està bé, perquè no és impossible. Com a mínim ho veu. Potser no es farà escriptora, però potser llegirà més.

Què en fem de les pedres?

Amb les pedres pots fer dues coses: aturar-te davant d'elles, o saltar-te-les. El seu camí n'està ple però no vol dir que no el puguin recórrer.

Fins i tot amb les pedres es poden fer camins.

I tant. I camins ben xulos. Quan trobes una pedra la temptació és dir: tot és difícil, no me'n sortiré. Avui m'ha escrit un missatge una dona que feia 35 anys que treballava en una empresa i ha decidit plegar. Finalment l'ha saltat. I ara se sent feliç, o almenys ho ha intentat.

D'aquí a un any veurà que no n'hi havia per tant.

Relativitzar les coses va molt bé. Els nanos al principi no volien signar llibres, però els vaig convèncer que ho fessin. Primer deien: i què li poso? Al principi els costava molt, però després ho han fet encantats.
 

COMENTARIS

Què hi ha de dolent en ser mecànic o perruquera?
Anònim, 11/04/2017 a les 22:37
+1
-0
No s'haurien de menystenir els oficis. El gran error d'aquesta societat és fer creure a la gent que si no tens un títol universitari no ets res. I això és molt perjudicial sobretot per la gent que no li agrada estudiar o li costa.
Cal que dignifiquem els oficis i les arts.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
El Col·lectiu de Companyies de Teatre Independents organitza un espai de reflexió
01/01/1970
L'Auditori produeix un concert en homenatge a l'artista
01/01/1970
L'ICUB, l'Ajuntament i les Biblioteques de Barcelona commemoren diverses efemèrides literàries
01/01/1970
Casa Anita i Ediciones Ekaré organizen la desena edició de la trobada de dibuixants
01/01/1970
Un vídeo mostra com els infants refugiats escapen de la realitat
01/01/1970
Un espot adverteix dels perills d'utilitzar el mòbil mentre som al volant
01/01/1970
Un vídeo mostra els prejudicis de gènere en l'esport
01/01/1970
Shereen El Feki proposa una sexualitat més oberta i que trenqui els tabús que l'envolten