Foto: Street View.
Valevtsi, Bulgària
(42˚ 50’ 00’’N / 25˚ 06’ 00’’ E)
És neu vella, aviat vençuda, neu de finals d’hivern, però neu encara tossuda, que tenyeix el cel i immobilitza l’aire. I rere un revolt de de carretera humida, encongida per l’aiguafang, arribo a Valevtsi. No gosaria dir que és el cor dels Balcans, ja que és probable que cada poble d’aquestes muntanyes afirmi gaudir d’aquest privilegi, però sí que rau en alguna de la seves entranyes. No hi ha rètol d’entrada, a Valevtsi. De fet, he de consultar la versió romanesa de la Viquipèdia per saber quants habitants té aquest poble de Bulgària: quinze.
Amb quaranta-nou pobles més forma part del municipi de Sevlievo, que simbolitza, en la Bulgària d’avui, la possibilitat d’una certa prosperitat econòmica. Aquesta prosperitat, però, no deu ser prou temerària per recórrer els trenta-un quilòmetres que separen la ciutat de Sevlievo del poblet de Valevtsi. Aquest, més que un símbol de la Bulgària moderna, fa pensar irremeiablement en un poblet dels anys seixanta del migdia italià. Algunes cases, tot i ser immobilitzades per la càmera de Street View, semblen trontollar, com si resistissin per no caure. I algunes no han resistit prou, com aquesta mena de bastida de fusta que temps ha constituïa una casa. Sembla haver estat aixafada i tallada en dos per un peu de gegant. La meitat que encara s’aguanta dreta deixa veure un mig teulat de llosa i un quart de paret vinclada, amb maons que van caient, cadascun a la seva hora. A prop, una altra casa, molt més gran, pateix el mal invers: l’inacabament. Ostenta sense vergonya aparent parets altes de maons nous però nus, obertures sense portes ni finestres: dinou forats només per la façana nord. Què havia de ser, aquesta casa? Un edifici públic? Una residència secundària d’un nou ric de nou pobre? De rics, n’hi deu haver almenys un, ja que una visió amb satèl·lit permet veure una piscina, a l’oest, però el cotxe de Street View no ha passat per aquest carrer, i no sabria dir-ne res més. I així, escampades a la junció de dues carreteres estretes alternen cases modernes, amb antenes parabòliques, i pilots de runes, amuntegaments de ferro, fusta i ciment trencat.
Em sorprèn veure, en pals de telèfon i a la paret d’una barraca pintada de verd rovellat, tot de cartellets amb fotos, d’aquests cartellets fotocopiats que enganxen els familiars de persones desaparegudes. Qui deuen ser? M’hi apropo tant com puc però no aconsegueixo desxifrar ni un sol caràcter ciríl·lic. Afegeixen una vibració inquietant a l’aire. Inquietants, també, aquests dos camions clavats al mig d’un camp nevat, camions que no semblarien anacrònics en una reconstitució cinematogràfica de la Segona Guerra Mundial. I el contrast, ara: un d’aquests camions hiberna sota un abric tapat amb un tendal publicitari, l’única taca llampant de tot Valevtsi, un tendal ornat de palmeres sota un cel blau potser californià, amb una noia poc vestida el cap de la qual ha estat substituït per una tassa de cafè. De l’eslògan, només se’n veu una part, en lletres de pal: «ИЗРАЗИ СЕБЕ», és a dir, «Expressa’t». No ho sé.
I com que dubto faig mitja volta cap al sud-est i allà té lloc el miracle.
Abans mateix d’haver passat el poble, arriba la plena primavera. Fora neu i fora fang. Arbres encara erms però que deuen ser a punt de brotar. Les fotos de Street View, en aquest poble, van ser fetes en mesos diferents i així, sota un sol del qual sento la dolça llepada, entre carretera i riu, arribo al cementiri. M’hi esperen pedres dretes, herbes que desdibuixen els camins, reixes de filferro mig arrencades. Certament no seria just vestir de metàfora el fet que el cementiri d’aquest racó dels Balcans sigui, passat pel sedàs de les càmeres, el lloc entre tots amb més caliu. Allà on sembla haver-se refugiat l’esperança.
