Conviure amb la pena

Trencar els tòpics de les malalties mentals. Aquest és l’objectiu de l’il·lustrador i dissenyador gràfic indi Sonaksha Iyengar. A través de les seves reflexions i traços mostra com aquestes càrregues necessiten més comprensió i, davant la tendència a generalitzar, més matisos.

1. La pena ve sense saber quan se n’anirà.

Sonaksha Iyengar

2. Així és com a vegades se sent el meu cervell.

Sonaksha Iyengar

3. Un desordre bipolar no és el mateix que una enrabiada.

Sonaksha Iyengar

4. El caos dins del cap no et fa ser més feble.

Sonaksha Iyengar

5. Que estigui tranquil no vol dir que no estigui patint.

Sonaksha Iyengar

6. Les preocupacions no se’n van senzillament.

Sonaksha Iyengar

7. Estar gelós no et fa ser una mala persona.

Sonaksha Iyengar

8. Dir que pateixes insomni no et fa ser més interessant.

Sonaksha Iyengar

9. Tenir un trastorn d’alimentació no és una manera de cridar l’atenció.

Sonaksha Iyengar

10. El trastorn per estrès posttraumàtic no és un senyal de feblesa.

Sonaksha Iyengar

11. No pots sobreposar-te a un trastorn de l’estat d’ànim així com així.

Sonaksha Iyengar

12. Els teus sentiments són vàlids.

Sonaksha Iyengar

13. Estimat cervell, sisplau, calma’t.

Sonaksha Iyengar

14.

Sonaksha Iyengar

Galeria

El part d’una persona trans

Els monstres de casa meva

Hem sobreviscut

Homes, no és qüestió d’ajudar

Parir a casa

Comentaris

Núria Sangenís Vintró abril 25, 2017 | 19:01

Fa dos mesos va morir la meva filla de 41 anys d'anorexia, te un fill de 3 anys. Ha viscut amb l'estigma de la malaltia per part de molta gent. El seu patiment ha estat inmens. Les il.lustracions són una meramella i que us cuideu de la salut mental fantàstic ja que es un tema pendent.

24

0

Respon
Belén Orts abril 25, 2017 | 22:24

Un 10 per aquest dibuixant Cada estona que gaudeixo... Cada dia que estic contenta... Cada instant que sento pau... ...sé que és fruit del meu treballant, del meu esforforç... i de de la complicitat i amor de les persones que m'estimen... Cuido les amistats. El respecte i l'interés és bàsic. La meva mare ès incondicional. Intento ser-ho pero a ella.

8

1

Respon
Anònim abril 26, 2017 | 00:21

Aquestes il.lustracions reflexen bé la realitat. És molt dur estar lluitant dia dia contra tu mateix perquè no saps què passa.El cervell en activitat constant sense poder evitar-ho només en treves d,un dia d tant en tant. Haver de justificar el teu estat d,ànim quasi a diari,disculpan-te constantment per la teva actitud,sentin-te culpable davant la incapacitat d ser feliç ja que la resta d la gent sembla que li sigui fàcil i dóna consells d com fer-ho.Ets tu que no ho fas be. Al final et planteges una sortida dràstica i la gent diu que ets covard.Només qui viu això sap de què parlo.

21

0

Respon
Anònim abril 26, 2017 | 00:36

Es molt dura i no tenim masa ajuda Felicitats per la llum

12

0

Respon
Xispeta juliol 18, 2017 | 20:16

Pateixo, depresio i agorafobia, son malalties invisibles, tot@s que patim una malaltia mental som incompresos. La majoria de gent no te idea del nostre patiment, acostuma a dir, animat, aixo no es res, surt i diverteixe't. Quan em diuen que me animi, els dic nomes voldria que pasesiu uns mimuts del que pateixio tot el dia, i fen l'esforç per sortir el carrer i tirar endavant quan semble que em fallin les forçes i el mal estar que em provoca ls agorafobia, que es converteix amb una crisis de panic.

3

0

Respon
Anònim juliol 18, 2017 | 23:25

Subscric totalment el comentari titulat "certesa", està expressat de forma excel.lent, gràcies per descriure el que em passa a mi i segurament a molts més que ho guarden en silenci a batzegades. I estic d'acord amb que les malalties mentals encara no han sortit de l'armari, falta molta obertura de ment, molta comprensió, i una visió més relaxada i humana de la vida. Molta força i solidaritat anònima a l'autora del comentari, una gran abraçada.

1

0

Respon
Quique novelista. agost 04, 2017 | 11:02

La paraula que defineix una malaltia que s'instalà en mi vers els vint anys, ha marcat tota la meva vida. No m'anul·lat però ha intentat enfonçarme fins el màxim moltes vegades. he fet cas de metges i medicacions, encara els efectes secundaris. He reneixit de les meves cendres com l'Ave Fénix. Som persones a les que ens costa viure més que als demés. He hagut de renunciar a molts somnis, però estic orgullós d'haver-la enfrontat i de buscar sempre l'horitzont. No m'explico perqué Déu permet el patiment. quan ho necesitis no deixis de demanar ajuda als demés. Ell t'ajudaran a viure i no pensar més en tirar la toballa.

0

0

Respon
Anònim novembre 09, 2017 | 20:24

Per un moment tanqueu els ulls. Recordeu un bon moment de la vostra vida, sentiu-la amb tots els detalls: amb qui, com, on, el paissatge, l'olor, la calor o la fred... El record és només una condició, l'emoció bonica es vostra! El caliu dona esperança!

0

0

Respon