Turística i domèstica

A boca de fosc

Quan cau la tarda em sento profundament humana i part d’alguna cosa gran i inexplicable

| 17/04/2017 a les 17:11h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Foto: Adrià Costa


Quan soc a Camallera, tinc un ritual diari. Al capvespre, deixo el que estigui fent, em cargolo un cigarret, m’obro una cervesa i surto al porxo a contemplar la posta de sol.
 
Fa anys em van explicar que els colors que m’oferirà depenen dels vents, del temps que ha fet durant el dia. Així, a mesura que avança la jornada, provo d’endevinar si les tonalitats seran rogenques o malves, si seran daurades, esquitxades d’un blau intens, potser. Si seran fetes de franges o la nuvolada farà que em caigui pràcticament al damunt; si hi haurà un feix de rajos de sol travessant núvols baixos.
 
No sé d’on em ve aquesta fal·lera pels minuts que precedeixen el crepuscle. Des que era petita que em fascinen les postes i les sortides de sol. Aquell moment en què el món esclata, tel·lúric i celeste i és tot color i misteri encès, salvatge.
 
Quan he vist sortir el sol ha estat sovint perquè no havia dormit, de manera que la contemplació té un punt de rauxa romàntica; d’haver esquivat el temps marcat, ni que sigui per un dia i haver vençut la nit. La posta, en canvi, m’aboca a la reflexió i al balanç. De manera tòpica, em recorda com en soc, de menuda, comparada amb tot allò que m’envolta, com si fos un senyor escabellat en un quadre ventós de Friedrich.
 
Un cop vaig veure, de lluny, una d’aquelles celebracions eivissenques de final del dia, una d’aquelles en un bar a peu de platja, amb un DJ i tot de gent –massa gent– aplaudint i udolant. Em vaig esgarrifar, potser perquè per a mi sempre ha estat un moment d’una gran intimitat, una mena de tête a tête amb la natura. La idea de compartir-lo amb tot de desconeguts escoltant música electrònica i bevent combinats en copes descomunals em resultava absolutament marciana.
 
Als meus els fa un certa gràcia. “Ja tens controlada l’hora de la posta, avui?”, em demana la Laura. “Vuit i vint-i-nou” li contesto, somrient. Deu haver estat la segona dada que he cercat després de llevar-me. Aquí, a Camallera, la posta també és l’últim moment de feina al tros d’en Pere i en Guillem, que sempre em completen la postal mentre arrenquen les darreres herbes o, com avui, acaben de plantar els fruiters que han comprat aquest matí.
 
Ara que visc en un àtic, he agafat aquest costum també a ciutat, si soc a casa. M’acomiado del dia, penso quatre coses i, tranquil·lament i a la meva manera, agraeixo a la terra el dia que m’ha ofert, mentre s’acaba. No m’imagineu amb una túnica de colors, escoltant gongs tibetans, cremant encens o fent postures de ioga. No va per aquí. La meva relació amb la natura és més d’estar per casa, poc homenatge, molta fascinació i un cert diàleg.
 
I us semblarà exagerat, però en observar el caient de la tarda, em sento profundament humana i part d’alguna cosa gran i inexplicable, com quan miro la mar o observo la vall des d’un cim. Aquesta relació especial amb la natura, forjada durant anys i tan meva, m’és sempre refugi en aquest món contradictori i canviant.
 
M’acabo la cervesa d’un glop, mentre en Guillem neteja els porros que acaba de collir. La darrera llum del dia li retalla la silueta, amb les Guilleries de fons. La terra, la gent que estimo i un quinto fresc. Poca cosa més em cal, per ser feliç.

COMENTARIS

beneït crepuscle
Dama , 17/04/2017 a les 22:41
+0
-0
Ho expliques molt bé, perquè a mi tb em passa...és el meu moment preferit del dia!
Moment de pausa
Anònim, 18/04/2017 a les 17:22
+0
-0
Gràcies Míriam per aquest relat tant maco sobre la màgia del capvespre que sembla aturar-ho tot

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Un projecte impulsat per joves vol estripar els prejudicis que s'associen al barri
01/01/1970
El DeltaChamber Music Festival homenatja la música de cambra
01/01/1970
El Festival de Sitges celebra mig segle de vida amb una exposició
01/01/1970
El CCCB impulsa un cicle de cinema a la fresca per trencar estereotips de gènere
01/01/1970
«Quan dirigeixo, faig de pare; quan escric, faig d'home; quan actuo, faig l'idiota»
01/01/1970
«Si un gat negre es creua en el teu camí, vol dir que l'animal va cap a algun lloc»
01/01/1970
Un anunci sobre el futur possible d'una nena que comença l'escola
01/01/1970
Una animació ens convida a avançar per la vida malgrat tots els malgrats