Soteig

El secret de l'Emmaline

Hi ha un mirall amb marc daurat damunt la calaixera de l’Anna

| 20/04/2017 a les 16:33h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Tast editorial
L'Emmaline té un secret i no l'explicarà a ningú, ni al Benny, ni a l'Anna, ni a la germana Constance. El seu secret s'amaga als miralls de Briar Hill, l'hospital on viu amb altres nenes angleses que com ella, el desembre de 1941, van ser evacuades al camp a causa dels bombardejos nazis. Aquest és el punt de partida d'El secret de l'Emmaline, una novel·la juvenil de Megan Shepherd, traduïda per Mercè Santaulària Campillo, que publica RBA.

En llegim les primeres pàgines i en sortegem cinc exemplars. Per optar a un exemplar, envieu-nos un mail abans del 30 d'abril a participacatorze@gmail.com, indicant el títol del llibre i dient que voleu participar en el sorteig. Ens posarem en contacte amb els guanyadors via mail.  
 
Foto: Marina del Castell

 

1.


Tinc un secret. No l’explicaré ni a en Benny ni a la resta de nens. Són com gossos a la nit, ells, grunyint a tot allò que es mou, empaitant gats pels camins veïnals només per la gràcia de veure’ls córrer. No l’explicaré a l’Anna, tampoc, tot i que és amable amb mi i em deixa els seus llapis de colors, fins i tot el turquesa, que és el seu preferit perquè li recorda el mar de prop de casa seva. La germana Constance em diu que l’Anna es podria morir aviat, i que, quan sóc a prop d’ella, he d’anar amb molt de compte i no fer soroll. Per acostar-me a l’Anna camino de puntetes, i he de fer veure que no passa res, m’he de guardar els secrets per a mi sola.
 
Però a tu sí que te l’explicaré.
 
Vet aquí el meu secret: hi ha cavalls alats que viuen als miralls de l’hospital de Briar Hill.
 
2.

L’Anna torna a estar adormida.


M’estiro als peus del seu llit per no despertar-la, i em poso a dibuixar al darrere dels pamflets sobre la guerra que la germana Constance va desant en una pila al costat de la llar de foc perquè el mosso, en Thomas, els faci servir per encendre la llenya que ha tallat. Hi ha un mirall amb marc daurat damunt la calaixera de l’Anna. Reflecteix el meu jo del mirall. I l’Anna del mirall, que ronca. I l’habitació del mirall, amb les mantes de llana penjades a la finestra perquè a la nit no es vegin les nostres llums des de l’exterior. I, al costat de l’entrada del mirall, hi ha un cavall amb ales que no és a l’habitació de l’Anna. El cavall del mirall ensuma la tassa mig buida de te que l’Anna ha deixat a la tauleta de nit. Té el morro gris i suau, cobert de gotetes de te; les peülles del color de l’argent viu, i unes ales blanques com la neu ben plegades a banda i banda del cos. És difícil reproduir amb un llapis les orelles d’un cavall, arrodonides i punxegudes alhora.
 
En Benny entra i observa amb posat burleta el meu dibuix. Aquests cabells pèl-rojos que té, pentinats enrere i amb una clenxa ben marcada, i aquests ulls tan intensos i delerosos em recorden els gossos esquelètics que sempre busquen alguna cosa per menjar.
 
—Els cavalls no tenen banyes —diu.

—Això són les orelles.


—Tampoc tenen ales.


Tenso la mà, estrenyo fort el llapis.

—Alguns sí.
 
En Benny mira al sostre com per dir «ai, mare meva».
 
—Sí, és clar, i el Moll en realitat és un drac, encara que sembli un gos, un border collie vell i ple de puces.
 
L’Anna es desperta, llavors demana a en Benny que se’n vagi, i ell se’n va, perquè l’Anna és la més gran i perquè l’hi demana educadament.
 
—Acosta’t, Emmaline —diu l’Anna—, i ensenya’m el que has dibuixat.
 
Em posa la seva jaqueta de punt per damunt de les espatlles quan em fico dins del llit, al seu costat, i m’estreny fort; tinc una sensació tan acollidora com si fos a casa.
 
—Quines criatures més precioses —diu mentre observa el dibuix—. Tens molta imaginació.
 
Em dedica un somriure dolç, però desprèn una olor agra, ella, com la de la llet que s’ha quedat a fora massa temps. Té la cara molt pàl·lida, però en algunes zones té la pell tan vermella que sembla clivellada, tot i que fa moltes setmanes que no surt a fora.
 
Miro al mirall.
 
El cavall alat s’ha cansat del te de l’Anna i surt de l’habitació del mirall picant el cul contra l’estretor del passadís del mirall. Em tapo la boca amb la mà perquè no se m’escapi el riure. L’Anna no veu els cavalls amb ales als miralls.
 
No els veu ningú; només jo.
 
Era final d’estiu quan vaig arribar a Briar Hill. La germana Constance em va dur directament al seu despatx i em va treure la identificació que m’havien enganxat a l’abric. Mentre ella escrivia en un llibre de registre, vaig provar d’allisar-me els manyocs de cabells al mirall de damunt del seu escriptori. Aleshores, tot d’un plegat, com sorgit del no-res, un cavall amb ales va travessar l’entrada del mirall fent repicar les peülles, tot elegant, amb la cua ben alta, com si el despatx de la germana Constance fos exactament el lloc que buscava.
 
—Un cavall! —vaig xisclar, assenyalant el mirall. Es va posar a ensumar l’escriptori de la germana Constance—. Amb ales! I s’està menjant el seu regle!
 
La germana Constance em va mirar com si acabés de dir que Winston Churchill cavalcava per la França ocupada dalt d’un elefant i portant un para-sol rosa.
 
—Miri! —Vaig assenyalar el mirall altra vegada—. Ara li ha agafat el llapis!

La germana es va tombar cap al mirall.

Després em va mirar.
 
Va avisar el metge.
 
Quan va venir el doctor Turner, em va posar la mà al front, i tots dos van parlar entre ells en veu baixa al costat de les finestres. Mentrestant, jo donava copets al mirall amb el dit, tota l’estona, igual que feia amb els peixos vius que hi havia als contenidors de vidre del peixater. El cavall no es va girar. No em va mirar gens. Es va limitar a repenjar-se a la pissarra i es va quedar adormit, mentre a l’altre costat de la porta de la germana Constance sentia com els altres nens xiuxiuejaven sobre mi.
 
—Emmaline? —pregunta l’Anna—. De què rius?
 
Aparto la mirada del cavall alat amb el morro tacat de te. L’Anna estossega i es tapa la boca amb un mocador. A mi també se’m remou alguna cosa als pulmons, una cosa estancada i espessa com les aigües manses d’un pantà. Em recorda la frase que diu la mama quan el papa es riu de mi perquè pensa que sóc esquerpa. La mama aixeca la vista del llibre i, amb un somriure, diu: «Deixa-la estar, Bill. Les persones callades estan envoltades de misteri. Aigües manses a la superfície, braves a les profunditats».
 
I això —aquest líquid, aquesta malaltia—... no hi ha cap altra cosa al món que sigui més brava a les profunditats.
 
—Emmaline? —L’Anna m’estreny l’espatlla.


—No passa res.


L’Anna em torna el dibuix. Amb la goma rosa gruixuda, esborro les orelles que no he dibuixat bé. —

T’agraden els cavalls, oi? —em pregunta. Encara que estossegui, té la veu suau.
 
Bufo per espolsar les brossetes de la goma. Començo a dibuixar l’orella altra vegada. En Benny és ruc, si pensa que sembla una banya.
 
—Teníem cavalls de tir a la fleca —dic, i afegeixo un manyoc de cabells que li surten de l’orella—. Un cavall castrat molt gros i dues eugues. L’Spice, la Nutmeg i la Ginger. Eren preciosos. Tenien el pèl d’un ros fosc rogenc i crineres fosques. No feien mai cas quan els nois de la fleca els cridaven, però a mi no em tenien por.
 
—Diria que els cavalls distingeixen molt bé com són les persones —diu l’Anna.
 
Alço la vista per mirar-la. Arrufa les celles. És la mateixa cara que fa la germana Constance quan entra al rebost de la cuina per fer inventari de les llaunes de pernil polsoses. Cada setmana n’hi ha menys i menys.
 
—Els deus trobar molt a faltar —afegeix l’Anna, acaronant-me els cabells—. Segur que quan tornis a casa s’acostaran de seguida a les portelles de l’estable per demanar-te una poma. —Torna a tossir altra vegada, però fa veure que només és picor de coll i pren un glop de te fred—. Els pots explicar les històries d’aquests cavalls voladors dels teus dibuixos. Potser, fa molt de temps, eren cosins.
 
Deixo de dibuixar.
 
L’Anna mira cap a la finestra, com si li hagués cridat l’atenció alguna cosa. Quan el doctor Turner li va dir que no es podria aixecar més del llit, les germanes van subjectar enrere una punta de la manta de llana que feia de cortina perquè tingués una mica d’aire pur. Al mirall de mà que hi ha damunt la tauleta de nit, es veu un moviment fugisser. Un cavall alat es passeja pel món que hi ha a l’altra banda del mirall. Només el copso una miqueta a la finestra reflectida. Estira les ales com si hagués dormit tot el matí. De sobte, l’Anna dirigeix la mirada al mirall. Torna a arrufar les celles, aquesta vegada amb un posat de curiositat.
 
Que l’ha vist?


Ha vist el cavall amb ales?


Després d’aquell primer dia al despatx de la germana Constance, no he tornat a parlar més dels cavalls alats, només una mica amb l’Anna. Els altres es burlen de mi d’amagat, però l’Anna no gosaria mai.
 
I durant un instant, mentre observa el mirall, penso que potser també veu els cavalls, ella.
 
Però llavors fa un sospir, es posa bé el passador dels cabells i obre la seva Guia de flora i fauna del petit naturalista per una de les planes tan rebregades. Alça la mirada i em regala un d’aquells somriures càlids i dolços estil Anna. Però aquesta vegada no pot amagar la tos amb el mocador. L’estossegada fa trontollar tot el llit.

 



El secret de l'Emmaline 


© Megan Shepherd
© De la traducció de: Mercè Santaulària Campillo
© RBA

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Un projecte impulsat per joves vol estripar els prejudicis que s'associen al barri
01/01/1970
El DeltaChamber Music Festival homenatja la música de cambra
01/01/1970
El Festival de Sitges celebra mig segle de vida amb una exposició
01/01/1970
El CCCB impulsa un cicle de cinema a la fresca per trencar estereotips de gènere
01/01/1970
«Quan dirigeixo, faig de pare; quan escric, faig d'home; quan actuo, faig l'idiota»
01/01/1970
«Si un gat negre es creua en el teu camí, vol dir que l'animal va cap a algun lloc»
01/01/1970
Un anunci sobre el futur possible d'una nena que comença l'escola
01/01/1970
Una animació ens convida a avançar per la vida malgrat tots els malgrats