Converses

R.J. Palacio: «L'amabilitat és el que més recordaran de tu»

L'autora de «Wonder» diu que «necessitem creure que hi ha més gent bona que dolenta»

Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, Converses
Estava en un banc, davant d'una botiga de gelats. El seu fill gran tenia onze anys, i havia anat a buscar uns batuts. El petit estava jugant. Just al seu costat hi havia una nena amb una deformació greu a la cara. La mare, R.J. Palacio (Nova York, 1963), per dins suplicava que no passés el que pensava que passaria. Però va passar: el nen va veure la nena i va plorar. Van marxar a corre-cuita. Però el que també es va endur l'escriptora va ser un mal regust a la consciència. Aquella nit va començar a escriure un llibre que ja ha venut cinc milions d'exemplars a tot el món i s'ha convertit en una vacuna contra l'assetjament escolar: Wonder (La Campana).
 

Foto: Gemma Ventura


És un llibre que ha nascut de l'empatia.

Sí. L'empatia va ser de mare a mare. Quan fugia amb els meus fills vaig escoltar com ella deia: "D'acord, marxem, petits". Ella tenia una nena amb la diferència craniofacial, però també n'hi havia una altra, que devia ser una germana o una amiga. Vaig pensar: com deu ser per a ella intentar protegir aquella nena dels altres nens, que no són dolents, però s'espanten? El meu cor es va trencar una mica.

I encara sort, que els cors de tant en tant es trenquen.

Exactament. No sé com algú pot veure les imatges dels nens refugiats que estan escapant de la violència, de la pobresa, i no voler oferir-los la casa perquè vinguin. Aquesta empatia humana és el que es necessita a la societat.

Ens mirem massa el melic?

És molt més fàcil ser egoistes, però penso que la condició humana prova d'elevar-nos a tots.

Què vol dir ser normal?

La normalitat és una percepció. Pensem que és normal el que és més comú, el que pensa la majoria de la gent, però això no significa que ho sigui. La bellesa depèn dels ulls de qui et mira, igual que la normalitat.

A la coberta hi ha un ull que mira a fora i l'altre, que no hi és, podria ser que mirés a dins.

Sí, és així. A Wonder he provat de fer això, perquè per una banda és introspectiu. Però per l'altra, també tracta de com tothom veu l'August i de com tothom es mira a ell mateix. 

Ets molt observadora?

Crec que sí. Més aviat soc introvertida.

Ets tímida?

Molta gent no s'ho creu, però sí. Una de les definicions d'introversió és si estar amb molta gent et dona més energia o te la treu. I jo després d'estar amb molta gent necessito estar sola. A la meva habitació. És com si tingués una bateria que s'ha de tornar a carregar. Però ser introvertit també et dona l'oportunitat d'escoltar més i mirar més. Se'm fa estrany ser el centre d'atenció. Era directora d'art, fotògrafa, és a dir, la persona que estava darrere de la càmera i no davant. És molt difícil ser aquesta persona i ara de cop i volta ho soc. I el que és còmic és que la majoria dels escriptors estem molt sols. I de sobte escrivim un llibre i n'hem de parlar públicament. A mi m'agrada fer-ho, perquè també m'agrada parlar. És estrany per a mi estar en aquest món i veure'm als diaris. Un horror.

Ho dissimules bé.

Sí, sí. Gràcies.

Som la mirada amb què ens miren. Si et diuen que ets estúpida o ets bonica, t'ho creus. És a dir, com mirem la gent és molt important.

I també és molt important el suport que hem tingut de petits. Perquè els primers que ens diuen una cosa o una altra són els pares. I això influeix els nens per a tota la vida.

I d'una forma positiva o negativa.

Exactament. Si un té la sort de tenir pares que honradament pensen que pots fer el que vulguis o ets la més bonica del món o la més intel·ligent, t'ho creus. I si tens pares que et critiquen molt, igual. I crec que els mestres tenen la mateixa capacitat d'elevar o d'enfonsar-te. Perquè els nens són molt susceptibles a les paraules: tant si et diuen ets tonto com bonic.

Els nens i els grans.

Sí. Vulnerables ho som tots. I per això l'August, encara que li passi el que li passa, té molta sort perquè té uns pares i una germana que li fan molt de costat.

En el fons és l'amor.

Sí, és bàsic.

En aquest llibre hi ha molts punts de vista que et mostren que no tot és com sembla. Dones l'oportunitat de ser.

Tothom té l'oportunitat de ser bo o dolent, per això decidir és tan important. El senyor Browne diu que si tens l'opció entre ser correcte o ser amable, sigues amable. El que és important és tenir aquesta capacitat de decidir si ets bo o dolent, entre ser amic o fer bullying.

És una responsabilitat de cadascú.

Al capítol de Julian provo d'explicar que no penso que un nen només perquè hagi fet una cosa dolenta és dolent. I en Julian nen a la seva manera també va patir. No sabia com fer servir paraules. Els pares tampoc entenien què li passava i no sabien com ajudar-lo. I al final té la capacitat de canviar. Crec que aquesta opció és necessària per a tots. És molt catòlica en aquest sentit: un es confessa i si té la determinació de no tornar-ho a fer, està absolt. Això m'agrada molt.

És que és molt dur per a un nen carregar tota la vida una cosa que li han dit.

És ridícul. Cal compassió i empatia per a tots. Vaig néixer catòlica però fa molt temps que no ho soc, però m'agrada molt el Papa que hi ha ara, perquè parla dels valors, amb aquesta humilitat.

Dius que tothom sap què vol dir sentir-se exclòs.

Sí, especialment als onze, dotze o tretze anys l'amistat ja canvia. El meu fill gran quan tenia dotze o tretze anys era com un nen, i els seus amics eren alts, amb pèl al pit, ja eren uns homes. Però ell era un nen que encara jugava amb Lego. I va ser difícil per a ell, ja que els seus amics se'n van apartar i el van deixar; fins que va fer altres amics. És difícil veure això com a mare. Però tothom d'alguna manera o altra hi ha passat.

I està bé recordar-ho?

Sí. Fins i tot quan estava passant i jo ho veia, no vaig insistir en el fet que havien de seguir sent amics, perquè sé que les amistats es trenquen de tant en tant. Però el que no em va agradar és la falta de respecte. No cal fer sentir pitjor a la persona.

A Finlàndia per evitar el bullying el mestre actua sobretot en els testimonis de l'agressió, ja que indirectament hi participen.

El bullying no només depèn de la persona que fereix, sinó de totes les que se'n riuen o que no diuen res.

Més que les paraules, ens defineixen els fets?

Sí, per això una nena com la Summer encara que sigui callada és heroica. Es va asseure amb l'August tot i sabent que tenia l'oportunitat de ser una de les nenes populars. Als deu anys, tenir el coratge d'asseure's amb ell sabent que això és una mena de suïcidi social és un acte heroic.

Pots salvar una vida.

És així. Cada dia rebo moltíssims mails. No puc llegir-los tots. La majoria em diuen que els ha agradat molt el llibre. Però de tant en tant, i cada vegada amb més freqüència, hi ha qui m'explica coses de la seva vida. I hi ha qui m'explica que es va fer amic d'aquell amb qui ningú volia parlar. I han acabat sent els millors amics del món.

A vegades amb un detall molt petit pots ajudar molt.

Sí. Quan parlo amb els nens sempre els dic que els actes d'amabilitat són el que recordaran de tu.

Hi ha algun moment a la vida en què n'hagis rebut quan més ho necessitaves?

Sí, n'hi ha uns quants que recordo que em van salvar. I en tinc d'altres en què vaig ajudar els altres. I també recordo molt les ocasions en què he fallat, que hauria pogut fer més. Quan algú té dotze anys és difícil fer-ho, no et vols crucificar a tu mateix, però són els moments en què participaves al bullying els que recordes. I devien ser una o dues o tres ocasions. I tothom ho ha fet, i ho recorda. 

És una lluita entre voler ser acceptat i voler ajudar.

És difícil navegar entre aquestes dues coses. Com a adult ja ho és, però per als petits també.

Què ens falta?

Els pares poden guiar molt. Una de les coses que em molestaven més és que intento que els meus fills siguin amables, respectuosos, nobles, però no tots fan el mateix. I tampoc vull que el meu fill sigui l'únic que és així i si el tracten malament que no sàpiga defensar-se. I vaig pensar que com a mare tinc dues opcions: si et peguen, els pegues; o provar que els altres nens estiguin a aquest nivell més alt.

Dius que els pares no només eduquen els seus fills, també els fills dels altres.

Quan tenen deu, onze, dotze anys, molts pares estan tan alleujats que els seus fills no estiguin a sota de l'escala social que miren a l'altre cantó si saben que els fills dels altres no fan el que caldria. I un no pot ser així. Perquè no n'hi ha prou a saber que el teu fill no està al fons de l'escala, hem de pensar que allà hi ha algú. I he de parlar amb el meu fill per assegurar-me que ningú hi sigui. Tots hem de cuidar els altres. És una responsabilitat compartida. I saber si el teu fill no està tractant bé una altra persona. Posar-t'hi, implicar-t'hi.

Tot i que hi ha una tendència a inculcar por, tu apostes per la confiança.

I provo de no ser mai cínica. Hi ha qui diu que soc naïf, però aquesta manera de pensar m'ha servit molt. I crec que una de les raons per les quals Wonder ha estat tan exitós és perquè és optimista. Crec que necessitem creure que hi ha més gent bona que dolenta. I a vegades és difícil pensar-ho, i més quan veus el que passa al món és fàcil desesperar-te. Però crec que la gent vol saber que hi ha noblesa humana.

Veus la vida com un regal?

Tots els dies. Cada dia és un regal.

Agraeixes estar viva?

Definitivament. He tingut moments de soledat, de tristesa.

De fracàs?

Sí, i tant. Quan vaig escriure Wonder vaig enviar el manuscrit a set editorials dels Estats Units, i quatre el van rebutjar. És a dir, que hi ha rebutjos en tot, però no pots tirar la tovallola, has de seguir. I anar provant-ho.

Què és l'èxit?

Tenir dos fills que són el meu regal per a la humanitat. Que estiguin contents i siguin bones persones. Això és més important que Wonder, que les vendes. Però si Wonder ha estat capaç d'ajudar una generació a ser una mica més amable, això ja és un èxit.

De què t'has escapat?

Vaig deixar la meva feina de nou a cinc i ha estat fantàstic poder escriure tot el dia. Perquè Wonder l'escrivia a la nit. Va ser difícil. Tenia un càrrec amb molta responsabilitat en una empresa amb vint-i-dues persones, dos fills, el marit, la casa. I poder deixar aquest altre món i que tots els dies siguin meus és el millor.

Sí, perquè hi ha dies que són dels altres.

Exactament. És una sort poder tenir dies en què escric tot el dia. I no haver d'estar corrent d'un lloc a l'altre, que és el que feia. Ens donaven mitja hora per esmorzar i la feia servir per aconseguir aquells pantalons que necessitaven els nens.

Hauríem de viure més a poc a poc?

Sí, però aquí, a Europa, ho feu millor que als Estats Units. Sempre he pensat que vosaltres treballeu per viure, i als Estats Units la tendència és viure per treballar.

Què has après?

No ho he après, perquè ho he pensat sempre, però crec que ho he comprovat: treballant molt pots fer el que vulguis a la vida. Jo sempre tenia la fe que si treballava molt i si creia que podia fer les coses que volia fer, me n'acabaria sortint. He tingut el suport que he necessitat fins i tot quan les coses no han anat com voldria.

Quins són els teus àngels?

El pare de la meva mare va morir quan ella tenia setze anys. Ella l'estimava molt. Sempre deia: que Déu et beneeixi i el teu avi et protegeixi. Ella no anava a l'església però era molt espiritual. I des que era petita vaig pensar que el meu avi era el meu àngel de la guarda. Quan pujo en un avió i comença a tremolar penso en ell. Es deia Pepe. La meva mare va morir quan el meu fill gran tenia cinc anys i jo sempre havia volgut tenir un altre fill. I un any després va néixer el segon, pensava que era una nena i que li posaria el nom de la meva mare. Quan vaig saber que era un nen no sabia com dir-li. El meu fill gran, que tenia sis anys, em va dir: s'ha de dir Josef. Per què? I em va explicar que l'última conversa que havia tingut amb la meva mare abans de morir era sobre el seu pare que es deia Pepe, és a dir, Joseph. I vaig pensar: sí, li direm així. Va néixer el 17 de gener. Vaig trucar a una amiga de la mare per dir-li: mira, ahir la meva mare hauria tornat a ser àvia. I em va dir: no saps que el teu avi va néixer aquest dia?

Ara l'àngel és el teu fill.

Sí. Crec molt en aquestes coses.

Escoltes la vida.

Sí, provo d'estar oberta als senyals de l'univers. Perquè espiritualment no sé en què crec, però sé que hi ha uns poders que no entenem i que el karma existeix.

Està bé no controlar-ho tot.

Un ha de tenir fe que tot el que passa, el que és bo i el que és dolent, passa per alguna cosa.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Les Filoxeres organitzen unes jornades per parlar dels processos de cosificiació a través de l'art
01/01/1970
La llibreria Documenta presenta el llibre «Cinquanta moments literaris», de Jordi Lafebre i Antonio Iturbe
01/01/1970
El Museu d'Art de Girona exposa l'obra d'Olga Sacharoff
01/01/1970
La Villarroel acull una obra sobre l'amistat i la llibertat
01/01/1970
Un anunci mostra el dia a dia d'una nena que té els pares separats
01/01/1970
L'obra de Josep Maria Folch i Torres, recordada per Ramon Folch i Camarasa
01/01/1970
Un vídeo denuncia la violència exercida l'1 d'octubre i reivindica el poder popular
01/01/1970
La pel·lícula «10 trets», dirigida per Daniel Torres, regira les ferides de l'ahir