Converses

Alberto Pellegrini: «La gent gran és el futur»

L'historiador diu que els jubilats són «els que aprofiten més el coneixement»

| 27/04/2017 a les 08:56h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, Converses
Interessar-se pel coneixement després dels seixanta. Educar des de l'entusiasme. Alberto Pellegrini és llicenciat en Història per la Universitat Ca’ Foscari de Venècia, professor associat al Departament d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i imparteix classes als cursos de Gaudir UB que organitza l'Àrea de Formació Complementària de la Universitat de Barcelona. 

​Amb només onze anys ja devorava llibres sobre la Segona Guerra Mundial. Transmet aquesta passió als alumnes i reivindica que la història és més que historias de reyes y batallitas. A Gaudir UB l'escolten els que encara tenen ganes de nodrir-se del coneixement, la gent gran. Pellegrini defensa que la Universitat i el món acadèmic haurien d'apostar més per aquest perfil d'alumnat. 
 

Foto: Berta Lunes


 
Gaudir UB són "cursos pel plaer de saber". Avui en dia estudiar gaudint és una cosa que es troba a faltar.
 

Hi estic completament d’acord. Fa més de deu anys que faig docència. Sí, és indubtable que a tots els grups hi ha gent que gaudeix, que s’ho passa bé. Però la majoria és gent que ve perquè ha de fer aquella sessió, aquell curs, aquella asignatura. Ve i fa el que ha de fer i marxa. En canvi, els cursos de Gaudir UB van enfocats a gent que hi va perquè els interessa i que està disposada a pagar. L’interès hi és perquè volen aprendre. Intentem oferir cursos sobre aspectes poc coneguts i els animem a interessar-se, a participar, a gaudir del coneixement.
 
Això implica que el professorat gaudeixi també del coneixement que transmet.
 
Crec que parlo pels meus col·legues si dic que ens ho passem bé amb aquests cursos. En primer lloc perquè parlem d’allò que ens apassiona. No té cap sentit impartir cursos sobre coses que no ens interessen. Si no ens interessés, no podríem transmetre aquest plaer del coneixement. En aquests cursos pots enfocar les sessions amb el que més t’interessa.
 
Quin perfil d’alumnat teniu?
 
Majoritàriament són gent gran, també per l’horari que fem, de 12.00 a 14.00.
 
Teniu una missió important: fer redescobrir les passions.
 
Sí. Jo faig cursos d’història. Història és la típica carrera que m’agradaria fer però no la faig perquè després no faré res. O la faig i després faré una cosa que no té res a veure. Però en el moment que tens temps lliure, per què no? És descobrir la passió. Són gent que en el seu lleure llegeixen llibres d’història. O que en el seu moment no van tenir l'oportunitat d'estudiar. Descobreixen coses que potser a la universitat no han fet. Sempre ens centrem molt en l’àmbit exterior. Hi ha alguns temes que sempre són un èxit absolut. Guerres, dictadures, nazis i l'Antic Egipte. Un any vam fer un curs sobre la transició espanyola al cinema. Sí, vam tenir alumnes matriculats. Però ni vam gaudir nosaltres ni vam tenir aquest plaer a la Universitat. Hi ha coses que es fan poquíssim a la carrera, que se’n publiquen llibres però que a Gaudir UB es poden tractar més.
 
Sembla que a la gent gran no li hagi de quedar res més per aprendre.
 
Normalment són els que més s’interessen per la història. El que van fer a batxillerat o a l'escola superior ho tenen molt ideologitzat. Nosaltres obrim les perspectives d’Europa, d'Orient Mitjà, d’Amèrica del Nord, d’Àsia. Què sabem en realitat de la història dels Estats Units? Molt poc. Alguns noms ens sonen aquí i allà, Kennedy, Roosevelt, però no més enllà.
 
Com són les teves classes a Gaudir UB? Com és el primer dia?

Els terroritzo. No, és broma. Per exemple, tenim un curs que és La banda sonora del segle XX. Cada sessió toca un tema. Des de la música al món àrab, a la Xina, al naixement del rock and roll, als Beatles i a Espanya. O Dictadures i cinema. Projectem pel·lícules, tant de durant el règim, com de després. Tant la propaganda com les pel·lícules posteriors que tracten el tema nazisme. Intentem oferir una part més d'introducció historiogràfica, perquè sempre tenim gent més preparada que en sap moltíssim i gent que en sap molt poc. Després, enfoquem. Posem cançons, o fragments de pel·lícules. Ensenyant a partir de punts concrets.
 
Aprendre a partir de la concreció és important.
 

Intentem no ser excessivament fumosos. És inútil teoritzar sobre Elvis Presley si després no sentim la cançó d’Elvis Presley. O parlar del cinema nazi que era això, això i això. Doncs posem-los fragments. La contextualització ajuda molt. Amb els suports d’avui podem posar tot el que vulguem, imatges, casos, mapes, fragments de vídeos. Intentem anar més enllà del nivell teòric i abstracte. Perquè si això funciona amb una persona que té coneixements previs, per una que no els té, si no fos així acabaria quedant-se perduda. Alguns temes interessen menys. Guerra Civil o Transició estan més esgotats. Amb Egipte hi ha la síndrome d’Indiana Jones, que crida l’atenció. Els nazis i el Tercer Reich són el encanto del lado oscuro de la fuerza. Perquè ens crida l'atenció el mal absolut, perquè ens crida l'atenció la negació del tot. La història és un mercat, com tot. Hem de parlar de tot, però hem de pensar en cursos que puguin atraure. És inútil oferir una proposta que finalment no tindrà matriculats. Encara que pugui ser el millor del millor. No té sentit. És millor enfocar-ho a coses que funcionen. No vol dir mercantilitzar-se absolutament. La gent s’ho ha de passar bé.
 
Com us retorna tot això?
 
Ens trobem amb les mateixes cares, perquè són els mateixos. Fan servir el boca-orella. La relació professor-alumne és més propera. En una classe universitària has de preparar unes classes per preparar uns alumnes d’una carrera com a historiadors. En aquest cas, no. Pots permetre’t un to més confidencial, més proper, més relaxat. En les enquestes que passem els comentaris sempre són positius. Fan propostes o destaquen si alguna sessió els crida l’atenció o un docent en particular.
 
Els meus avis no van poder estudiar. Per a ells seria una oportunitat d’obrir-se al món.
 
Sí, fan preguntes de coses que han llegit. O al final de la classe venen i pregunten què tal el llibre del tal senyor i aquella ressenya d’aquell autor. O si parlem de coses que van viure, potser no directament, expliquen que recorden coses que havien passat. Intervenen, parlen, pregunten. No hi ha cap producte final. La finalitat és l’aprenentatge. En una classe universitària la relació propera s'ha d'interrompre perquè hi ha una avaluació pel mig. A la Universitat, la gran qüestió és que tu avalues aquestes persones. Si abans has construït una relació i després els poses notes molt baixes o zeros, no funciona. És una relació professional i arriba un punt que has de frentar-te i a Gaudir UB, també, però com que no existeix el mur de Berlín de l’avaluació, és diferent. És un fet que fa que es pugui gaudir més. No tenim la meta final de la marató que ha d'arribar sí o sí. Jo hi vaig, explico i la gent disfruta del que estic dient jo. Espero, vaja. Els alumnes de Gaudir UB ho fan com a passatemps. 
 
El professor és un model?
 
Sí i no. Hi ha professors que poden no ser models però són molt bons transmissors de coneixement. I n’hi ha d’altres que són models però no sempre funcionen.

Què suposa per als alumnes de Gaudir UB rebre classes de professors de la Universitat?

S'ho prenen seriosament, amb els seus quaderns, apunts. Demanen de forma insistent el material i els PowerPoint. Demanen que apunti les referències dels llibres a la pissarra.
 
Igual que a la Universitat, no? (amb ironia)
 
Igual, igual (amb ironia). Es parla tant de la transmissió del coneixement, que la Universitat ha de sortir de les aules, que la Universitat s'ha d'apropar als més joves. I no ens enganyem. Cada cop més Europa serà un continent de gent gran. Que ens agradi o no és una altra cosa. I per què a aquesta gent no se li pot transmetre el coneixement? Per què només parlem dels nens del batxillerat? Per què no apostem per la gent gran? Hi ha un món més enllà de persones que tenen interessos. Igual que es fan cursos per a la gent gran als centres  cívics i casals. Ens trobem amb públics enormes de gent interessada que això li agrada i que vol passar l'estona. Si parlen de ceràmiques medievals i no m'agrada doncs em quedo a casa, però si em volen parlar de Kennedy, per exemple, doncs hi vaig.
 
Hi ha molt més potencial rere la gent gran del que ens pensem.
 
Això és un repte, crec. A les facultats científiques crec que la qüestió és diferent. Però no ho conec. Però a les facultats humanístiques, esto es el futuro, chavales. La gent gran és el futur, sí, perquè cada cop serem més persones grans. I amb temps lliure, què fem, ens tornem tontos jugant al Candy Crash?
 
Què fem amb aquesta paradoxa?
 
Hem de reconèixer la realitat que ens envolta, la realitat és que hi ha molta gent gran. Hem d'abandonar aquella visió estereotipada que a partir dels 60 anys t'has de dedicar a mirar la tele i a passejar els nets. L'esperança de vida va augmentant cada cop més, arriba gairebé als 90 anys. Als 70 anys pots fer milers de coses, encara.
 
Als 70 ens podem replantejar la vida?
 
Clar. Per què no? Per què l'abuelito ha d'estar jugant a cartes al bar i l'abuelita a casa fent treballets? Per què no? Això dic. Per què hem de dir: ja ho sé tot, ja no em queda res per aprendre?
 
El coneixement no s'esgota.
 
Hem de pensar en això. Que la gent es jubila i als 65 encara té una infinitat de temps. D'acord, potser hi ha gent que es dedica a fer altres coses. Però per què la Universitat, el món acadèmic, no aposta per la gent gran? Són els que compren llibres, els que tenen temps de llegir, els que aprofiten més el coneixement.
 
Et veus d'aquí a 30 anys començant de nou?
 
Si és que encara existeix alguna cosa que es digui jubilació, que en tinc els meus dubtes, per què no et dediques a viatjar, per exemple? Hem de deixar d'imaginar-nos les persones over sixty com això que deia. Hi ha gent que té 70 anys i és superactiva. El coneixement no s'ha de restringir dels 0 als 25.
 
Els anys són coneixement.
 
I el que hem anat aprenent ara té enfocaments diferents. Ara s'aprenen coses noves. Hem d'apostar molt en aquest sentit. Hem d'intentar que estudiar a certa edat sigui una cosa normal. Hi ha el que se'n va a fer el creuer pel Mediterrani i el que estudia història.
 
D'on et ve la passió per la història?

Del meu pare. Sempre va tenir una gran passió per la història, contemporània, sobretot. A casa hi ha milions de llibres d'història, a banda dels milers que tinc jo aquí. A primària jo omplia el quadern d'exercicis abans que la mestra ho expliqués. Amb 11 anys  i mig li vaig preguntar al meu pare si em podia comprar una d'aquestes col·leccions de 96 entregues sobre la història de la Segona Guerra Mundial. I si podia llegir-me la història del Tercer Reich en dos volums. Ell em va dir: «Jo a la teva edat llegia Salgari o Jules Verne». Però em va dir que endavant. Primer va ser com a passió, després vaig decidir que és el que volia fer. 

La passió es contagia. 

Crec que a tots els que fem aquests cursos se'ns nota la passió, l'interès, les ganes de transmetre, l'entusiasme pel que estem transmetent, el coneixement que tenim nosaltres, el que sabem. D’això també surten noves propostes, el que llegim pot portar a rumiar i a tirar endavant cursos. Un dels cursos que hem fet que es diu Fora de la llei, unes sessions sobre una sèrie de fenòmens alegals, il·legals, paralegals. Des del Ku Klux Klan als Estats Units, a les màfies italianes, el terrorisme de l'ISIS, el cas de Boko Haram a Nigèria. Tot això va néixer amb una conversa amb José Manuel Rúa en un restaurant entre un curs i altre, vam dir d'anar a dinar. Jo m'acabava de llegir un llibre sobre les màfies italianes, un llibre boníssim. Ell em va dir que havia llegit una cosa del Ku Klux Klan. I a partir d'allò vam dir per què no muntem un curs sobre criminalitat o... I va sortir apuntant les idees allà a la taula, en el menú del dia d'aquell restaurant. També ens neix a nosaltres de l'entusiasme pel que hem llegim. Ara presentarem un curs de llibres que van marcar la contemporaneïtat i un altre dels Premis Nobel per la pau. 

Em crida l'atenció el curs la Banda sonora del segle XX. Si m'hi apuntés, potser entendria millor la història.
 
No podem entendre la contestació del 68 si no parlem de la cançó protesta. No podem entendre els anys 70, la violència, el desengany, la ràbia, si no considerem allò que diuen els punks, el no future del punk. I als anys 80, el pop materialista i comercial. Però per alta banda també el compromís polític. Tenim Bruce Springsteen, U2. El jazz, als anys 20. Què representa el jazz per la societat mundial, per què arriba des de Nova Orleans i arriba a Europa i crea una veritable revolució. La història no és només reyes y batallitas. Limitar-nos a pensar que és això és un error. La història és la moda, és la música, la societat, unes actituds i les hem de considerar. La història també són coses que queden fora de la llei, algunes coses com la violència feixista sonen més, però en general com que no són ni presidents ni economistes ni tractats de pau ni guerres, no es coneixen. I són claus per entendre la història.
 

Foto: Ramon de cal Benido

COMENTARIS

Gaudir
Josep rbt, 29/04/2017 a les 19:26
+2
-0
Es molt cert lo que diu el professor Pelegrini. Porta les clases molt preparades i es un gran comunicador.
Es un gran encert encert aquestos cursos de la UB
Enhorabona
Un apassionat
Joan ateneu, 29/04/2017 a les 20:00
+2
-0
Efectivament, Alberto Pellegrini, és un bon professor i un apassionat per la història. En dono testimoni en el tres cursos d'Història que he fet a Gaudir UB. També amb José Manuel Rúa o Paola Lo Lascio i altres joves i no tant joves historiadors. Hi ha un grup senior d'alumnes del curs de Dictadures i cinema que continuem en contacte per mitjà d'un grup de Whatsapp. Quant al tema dels materials recomaria que els alumnes hi puguéssim accedir en acabar la classe per activar la memòria. AMICS DE LA HISTÒRIA
El reconeixement del saber
María Jesús comellas, 02/05/2017 a les 19:07
+0
-0
Estén renta un Projecte amb la generacio senior que a més de poder aprendre puguin participar en treballs e recerca
Web

si voleu contactar
Mjcomellas@grode.org
616196747
És molt interessant i hem publicat el treball a l'editorial Octaedro2017

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Un projecte impulsat per joves vol estripar els prejudicis que s'associen al barri
01/01/1970
El DeltaChamber Music Festival homenatja la música de cambra
01/01/1970
El Festival de Sitges celebra mig segle de vida amb una exposició
01/01/1970
El CCCB impulsa un cicle de cinema a la fresca per trencar estereotips de gènere
01/01/1970
Un anunci sobre el futur possible d'una nena que comença l'escola
01/01/1970
Una animació ens convida a avançar per la vida malgrat tots els malgrats
01/01/1970
Oriol Broggi dirigeix una versió de «Bodas de sangre» de Lorca amb un cavall a l'escenari
01/01/1970
Una animació mostra com la música fa possible l'impossible