Només té 25 anys, però la Marina Tchamitchian parla amb la lucidesa de qui s’ha fet gran de cop. Va deixar Síria i la família i els amics i aquell dia a dia. Però no la vida: des de fa uns mesos viu a Barcelona, on ha après a començar de nou i, com diu, a ser optimista. Forma part del projecte Somnis refugiats impulsat per l’Obra Social la Caixa. Un taller en què onze joves refugiats d’entre 15 i 33 anys, que estan en segona fase d’acollida, exploren el passat, el present i el futur a partir de la fotografia. En coneixem la seva història.
Foto: Gemma Ventura
Molta gent parla molt i diu: farem això, farem allò. Però pocs fan. Tot s’ha convertit com una moda. Molta gent té una imatge fixa dels refugiats, una mirada de víctima i no pensen que cadascuna d’aquestes persones tenen poder, possibilitats, experiències, com qualsevol altra. M’agradaria que em tractessin més com una persona perquè, a tu, què t’agrada més que t’anomenin “aquella noia” o pel teu nom? Al final, tots som persones.
Quan vaig deixar el país va ser tot molt ràpid. És clar que no volia deixar enrere els meus amics, la gent amb qui m’agrada estar, però vam córrer tant. Decideixes que te’n vas i al cap de dues setmanes ja estàs fugint. Va ser una decisió de tota la família perquè estàvem buscant feina, i estudiar era difícil.
Veure el que passava feia mal. No pots fer plans per al després perquè mai saps què passarà demà. Vius cada moment. I això també pot tenir una part positiva, perquè pots saber qui és més bo i qui és més dolent. Pots saber qui està realment amb tu. A Síria diem que tots hem crescut més ràpid, tot i l’edat.
El camí cap aquí va ser, gràcies a Déu, molt fàcil. Vam venir en avió. Sé que he tingut moltíssima sort. A la televisió sempre s’ensenyen les persones que moren ofegades, que és veritat, hi ha massa gent que mor així. I qui arriba en un país pateix molt. Però també hi ha comunitats com els corredors humanitaris perquè d’una forma legal, amb tots els papers, la gent pugui sortir amb l’avió i arribar a un punt d’Europa. I milers de persones hi hem arribat així. Però la televisió no ho explica.
Hi ha molta gent que parla i no fa però també hi ha qui sí que fa. I aquestes persones s’han d’enfocar, perquè són els que realment ajuden. El patiment dels qui venen amb màfies és terrible, fins i tot l’espera a Grècia, però crec que s’han d’enfocar les dues realitats. Jo vull viure de l’esperança, no de la por. Viure de la por vol dir viure sense futur. Vol dir estar pendent de si moriràs en el proper segon. Quan vius de l’esperança tot és diferent.
Vaig deixar enrere moltes coses: la meva família. Els meus pares. Els meus amics. La meva ciutat. Però encara que els enyori en mantinc el contacte. Visc amb la meva germana i les dues som una família, ens ajudem l’una a l’altra i tenim nous amics a Barcelona. També he anat a una escola de dones del Raval. L’associació Diàleg de dones fa moltes activitats per als immigrants.
He après que qualsevol cosa difícil a la nostra vida s’ha de veure com un repte. Com una oportunitat per poder-te conèixer més. Al principi estava molt pessimista, volia tornar a estar amb la meva família. Però després vaig pensar: estic aquí. Tinc l’oportunitat de viure aquí. De tenir una vida normal. De tornar a tenir somnis. De tornar a tot.
Molta gent diu “t’han robat la vida”, i no és això tampoc. Jo no sabia que era tan optimista fins que m’hi he trobat. Ara treballo com a guia turística a Barcelona, ensenyant una església. He trobat aquesta feina a través d’uns amics. I m’ho estudio i després ho explico en anglès i en àrab. I qui m’hauria dit fa dos anys que ara estaria fent això aquí. Mai se sap què et passarà. La meva germana i jo provem de tenir una mirada positiva, perquè els nostres pares sempre ens diuen: “Si hi ha alguna cosa difícil, la podreu fer”. Ens donen confiança. Si no ho haguessin fet, tot seria diferent. Parlo amb ells per Skype o Whatsapp sobre les nostres vides, ens preguntem: “Què has fet avui?”
Ara els meus pares no estan tan en perill com abans, però és difícil. Estic preocupada per ells i és normal. Però no només puc estar preocupada. Ells no seran feliços si només estic preocupada. Més aviat estan contents quan els explico de què treballo. A més ara també faig de voluntària repartint menjar a la gent del carrer, visitant els avis, ajudant els nens de famílies en situacions complicades. I t’adones que hi ha gent que té amor al cor, que vol ajudar.
He vist que quan la vida és més fràgil tens dues opcions: obrir-te més o tancar-te del tot. No hi ha un punt mig, per experiència sé que són dos punts extrems. He conegut persones que s’han tancat per por. Perquè la por és molt forta i fins i tot és més fàcil viure amb ella. Perquè quan la tens, fas el teu mur, la teva bombolla i et quedes allà. No en surts. No vols veure res bo. Però quan estàs a l’altre cantó, al de l’esperança, dels somnis, encara que sigui molt difícil i costi més ser-hi, pots avançar a un altre punt i tenir més experiència.
Les pors més grans que veia a Síria eren que si algú sortia de casa, no sabia si tornaria. No pots sortir però tampoc pots quedar-te tot el dia a casa. El menjar s’acaba. Si veiessis les fotos de la meva ciutat, veuries la gent fent vida normal: asseguts en cafès, fumant, menjant, bevent, encara que puguin morir. Perquè al final si alguna ha de passar, passarà. La persona més rica pot perdre la vida en un moment. És una situació molt perillosa. Però també recordo com quan queia una bomba en un carrer ens preguntàvem: “On ha caigut?” I algú deia: “Allà, en un altre carrer”. “Esteu bé?”, “Sí”, “Doncs continuem”. I anàvem a comprar. Al principi, tothom corria cap a casa i no sabia què fer, si anar a treballar o no. Però al final t’hi acostumaves. Allà estava estudiant l’últim any de la universitat, economia. Encara que tardi l’homologació, aquí ho podré continuar estudiant i fer un màster.
L’esperança de la gent era que s’acabés la guerra. Tenir una vida segura. Tornar a veure la família i els amics. Potser no tindràs un pla per demà però saps que faràs alguna cosa. I això ja és suficient. Jo tinc l’esperança de tornar, encara que crec que no serà aviat. No hi ha un dia en què s’acabi tot, hi ha molts països que han estat en guerres durant molts anys. A tot Àfrica, gairebé 30 països estan en guerra encara. I alguns estan pitjor que Síria. M’encantaria si s’acabés tot això. El primer que faria seria anar a veure la meva àvia. Té 88 anys, viu amb els meus pares i hi parlo sempre. Tant de bo la pogués tornar a veure.
Foto: Gemma Ventura
