Foto: Facebook Museu Picasso
Sylvette David, Olga Khokhlova, Maya Picasso, Lee Miller, Jaume Sabartés, François Gilot, Dora Maar, Fernande Olivier, Jacqueline Roque o Paloma Picasso. Desfilen projectats per la paret de l’inici de l’exposició. Primer, la fotografia del personatge. Després, un quadre, una escultura, un dibuix que el representa. És Picasso. Retrats, l’exposició que es pot veure fins al 25 de juny al Museu Picasso, amb retrats que va fer el pintor de la gent del seu cercle més íntim.
A la primera sala, José Ruiz Blasco, el pare de Picasso, em mira de reüll. Em fa l’efecte que fa l’esforç de voler sortir del paper esgrogueït. Sembla que li pugui resseguir les arrugues que té a l’entrecella. La tia Pepa m’observa des de l’altra banda, negra, seriosa. Davant seu, un Pompeu Gener fet de línies traçades ràpidament aconsegueix seduir-me. Em recorda un dibuix manga, envoltat d’esbossos que busquen per on encaixar-li bé la mandíbula o per on fer-li caure aquell ble de cabells que queda massa rígid. Assajos, idees d’un Picasso jovenet. A la paret llegeixo que amb només 18 anys ja va presentar una exposició als Quatre Gats, amb dibuixos naturalistes i caricatures. Me l’imagino hàbil en el traç, amb ganes de mostrar una figura fidel al real, un ull viu que vol despullar els que l’envolten a cada pinzellada. «L’estil abstracte d’aquestes imatges minúscules reflecteix l’impacte del postimpressionisme, el modernisme i el simbolisme». Tot allò que se m’escapa.
A la segona sala, viatjo a París amb Picasso de copilot. Tot de col·legues francesos pengen de les parets. És ben bé que el to vulgar i còmic que desprenen és influència de Toulouse-Lautrec. El que més vegades identifico és Jaume Sabartés. Amb els llavis molsuts, els ulls miops, els pòmuls entrats i el bigoti despentinat. Una mica més enllà el veig acompanyat d’unes actrius atractives de la revista Ciné-Révélation. I molt més ennlà duu un barret que li aixafa la closca i que li desfigura la cara. El malagueny treu l’enginy a passejar i fa de les seves amb aquests retrats caricaturescs.
A la següent sala, Picasso coqueteja amb Fernande Olivier, una relació que desemboca en plena fase cubista. Freda i de bronze, mig somriu amb el cap abaixat i els rínxols petrificats. Si giro el cap veig la ballarina Olga Khokhlova, la seva primera dona. Llegeixo que «despertava en ell el record de les aristocràtiques dones dels retrats d’Ingres». Ho deu dir per com és d’elegant i vaporosa en les fotografies que també va fer l’artista. Llavors en un altre text em diuen que amb els anys se la veu pàl·lida, plena de melancolia pel distanciament de la parella. La busco i sí, és ajaguda en una cadira, com si volgués saber tot el que vindrà. I més enllà, mitja lluna, dos triangles i dos cercles que li fan d’ulls la dibuixen estupefacta i malaltissa.
És clar que Picasso dominava multitud de tècniques. En un mateix espai, la fredor de les línies planes juga amb el contorn de les ombres. El pintor escull l’estil en funció del model que té davant. La forma captura el contingut. I això es veu molt bé en els tres retrats femenins de 1938. A Marie-Thérèse Walter la retrata amb delicadesa, de les corbes se’n desprèn una dolçor exquisida. En canvi, Nusch Éluard és angulosa, perfilada. I Dora Maar es dibuixa amb un estil fi, precís i molt concret. La relació amb Maar va coincidir amb la Guerra Civil i amb la Segona Guerra Mundial. El seu rostre es desfigura d’angoixa i de dolor, com a reflex de l’època. Però en el bust de bronze la veig ferma, forta. Protagonitza el coratge del moviment de la resistència.
Tombant la cantonada, un dibuix infantil retrata la seva filla Maya com millor es pot dibuixar un infant, amb els colors plans i les línies irregulars dels nens petits. Al costat de la fletxa de sortida em diu adéu François Gilot, acompanyada de Paloma i Claude, els dos fills que va tenir amb Picasso. Vestits d’un aire espontani i càndid, es miren com el petit pinta alguna cosa. Amb aquesta metapintura s’acaba l’exposició.
