La vida

Escalant amb cadira de rodes

La Bàrbara, que va patir un accident, ha après que "qualsevol dia pots estar tu a l'altra banda"

| 04/05/2017 a les 11:20h
Especial: La vida
Arxivat a: Sala d'estar, La vida
"Recordo que vam avançar un cotxe i en venia un altre de cara. Era molt just l'avançament. Però el vam poder fer. Vaig pensar «uf, hem tingut temps». Però el company de feina, que és qui conduïa, es va pensar que xocàvem contra la muntanya i va fer un volantàs cap a l'altra banda. I vam tornar a creuar cap a l'esquerra. Vam caure avall per un barranc de dotze metres."  

Bàrbara Vidal (Barcelona, 1976) tenia 23 anys quan, tornant d'esquiar amb uns amics, va tenir un accident. De les quatre persones que hi havia al cotxe, se'n van salvar tres. Ella va patir una lesió medul·lar que la va deixar sense mobilitat a les cames. Ha après a superar les dificultats i a escalar la vida, literalment.

Foto: Gemma Ventura


Paint el que es pot pair 
 
"Al principi el que no volia era tenir dolor, i m'era igual si no caminava mai més". De l'Hospital d'Andorra va ingressar a l'Institut Guttmann amb un mal que no li permetia pensar en res més. De manera que fins que el cos no es va començar a recuperar, el cap no es va preocupar per les conseqüències o les seqüeles del que havia passat. Ho diu així: "Primer ve el tema físic, i després, el psicològic. El cervell assumeix les coses a mesura que les pot assumir." Aquesta lluita va ser compartida amb els amics, però sobretot amb la família: «Pensar en la sensació que vivien els meus pares em fa estar trista. Quan deia "mare, és que no puc més", ella em responia: "Em canviaria per tu"».
 
Per cada petita passa una gran bufetada
 
Rere la lesió hi havia una vida nova. On tot es capgirava i els reptes eren uns altres, per exemple, arribar a controlar els esfínters. En el procés de rehabilitació, una de les primeres esperances que va tenir va ser poder anar al gimnàs de l'Institut Guttmann. Però aquella il·lusió va xocar amb la realitat: gent de totes les edats amb discapacitats físiques i cognitives. S'hi estava estirada en una camilla que l'aixecava, perquè el cor s'acostumés a bombar més fort, i si es marejava una mica tornava a baixar. I així dia a dia, fins que aconseguia estar dreta. 

No tot depèn de tu

"És un procés que comença a baix de tot i encara que et vagi bufetejant pel camí vas fent. Potser et quedes a la meitat, però ja no estàs estirada al llit. Hi ha petites millores o com a mínim t'adaptes a la nova manera de viure". Per tant, l'actitud és fonamental. Però hi ha un matís important: "A vegades la gent em diu: «Ostres, és que tu tens una força! N'hi ha tants que es deixen!» Però també és una sort, perquè la gent no tria com és, depèn del caràcter que tinguis". Darrere de cada lluita també hi ha una manera de ser, un entorn, uns amics, una família, una superació compartida.

Nova vida

A l'Institut Guttmann va començar a jugar a bàsquet per afavorir el control de l'equilibri i de la cadira. Fins i tot, quan va plegar de la rehabilitació seguia anant-hi. Va ser llavors quan van proposar-li de fer tenis, fins al punt de participar als Mundials: "Per a algú que té una discapacitat física és molt important fer esport, precisament perquè és molt fàcil no fer-ne". I la millora no només va ser física, sinó que va anar més enllà: amb els tornejos tornava a rebre el reconeixement dels altres. La gent l'admirava. Feia el que no creia que podria fer.

Impossibles possibles
 

Fins que va conèixer el Jordi i amb ell van arribar els nous reptes: "Si et funciona una cama, podries anar en bicicleta, perquè els amputats hi van". I l'endemà ja ho estaven provant. Aquest va ser un primer pas. Tot i això, ho reconeix: "Hi havia un punt de resistència per part meva perquè pensava: ara per què he d'anar en bicicleta si no em cal?".  

Sense la cadira
 
Un dia els dos anaven en bicicleta a Montjuïc, en Jordi va veure una paret de pedra i li va preguntar: "La pujaries?". Ella va respondre que sí, perquè gràcies al tenis tenia molta força als braços. I és així com arribaria el que no s'hauria imaginat mai: deixar la cadira i ser només ella, la muntanya i la corda.
 
El cim de cadascú        
 
Un dia, la Bàrbara va pujar tres o quatre pedres, enfilant-s'hi com va poder. Aquest va ser el seu cim. I aquest, l'aprenentatge: "És igual la mida del cim, el que és important és que tots tenim alguna cosa que ens agradaria fer. I no cal mirar molt enllà: que estigui al teu abast. I quan la tinguis, busca'n una que estigui una mica més lluny". Però no només això: "He après coses de medicina, per exemple: qui m'havia de dir que seria una experta en cadires de rodes? He après que hi ha persones i circumstàncies molt diferents del món i que has de respectar-les totes. A vegades veus uns col·lectius com si fossin d'un món a part, que no va amb tu. I això, que és molt classista i tots ho tenim. T'adones que és un error molt gran perquè qualsevol dia pots estar tu a l'altra banda". 
 

Fotos: Jordi Rodri

COMENTARIS

Una DONA amb mayuscules.
Lluis4448, 04/05/2017 a les 23:34
+2
-0
La Barbara,a quien tinc el plaeer de coneixer,es una gran persona,una gran dona.Amb un esperit de superacio enorme.
Sensible i humil,perqué desde que la coneixo,sempre ha sigut agradable,cordial,sensible,solidaria i carinyosa.
Sense cap mena de resentiment per el que li va succeir.
Gracies per ser con ets!!!
Guapa!
Alba Llobet, 05/05/2017 a les 07:51
+4
-0
M'he emocionat molt llegint l'article, ets una crack, Bàrbara!! Una abraçada fortíssima!! Alba (d'ITC ;))
Creer en uno mismo
Anònim, 05/05/2017 a les 09:59
+1
-0
Lo más importante es pensar que siempre puedes dar un paso mas
Endavant
Mare Bb, 05/05/2017 a les 12:51
+4
-0
Molt bon article.
Felicito a l'autora que ha sabut transmetre el missatge d'optimisme de la Bàrbara.
I sí, tenir força és una sort. I voler compartir-la un gest de generositat.
Han passat molts anys i encara m'he emocionat amb la frase que fa referència a la mare. Cal dir però, que el pare també pensava el mateix.
Admirable
Pepita Navarro2017, 05/05/2017 a les 14:25
+1
-0
Admiro de tot cor la seva valentia i grandesa d'esperit.
Es oberta, intel.ligent, artista, voluntariosa i molt valenta. Sap que és un exemple per tots els altres, i no solament pels qui pateixen, sino pels qui es comparen i veuen que necessiten aprendre d'ella.
¡¡¡Gràcies princesa!!!
Olé Bàrbara
Lluïsa Gaya, 05/05/2017 a les 15:39
+1
-0
Bravíssimo. Bàrbara, que orgullosa que em sento de tenir-te com a fillola i quina lliçó de vida i esperança més meravellosa que ens dones a tota la família.
Al·ludida
Bàrbara , 05/05/2017 a les 23:28
+0
-0
Alba, no calia que especifiquessis, amb el cognom ja sé qui ets! Un a abraçada, espero que estiguis bé!

Lluís 4448? Quin Lluís ets...?

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural ofereix un taller de pintura i una visita guiada a una de les seves mostres
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural participa a la celebració del poble amb versos, fotografies i espectacles
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El festival Embosca't acull les actuacions de Ferran Palau i Ravid Goldschmidt
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
A Catalunya es percep certa efervescència del sector, amb propostes que prenen forma i solidesa
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El discurs que el cineasta va fer a les Nacions Unides a favor del medi ambient
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»