Tu dius que, quan ens agafem les mans, els nostres dos punys closos fan de signe de multiplicació, perquè sumar és de covards, perquè nosaltres, vas dient, plegats ens convertim en tot allò que no cap ni en tu ni en mi ni en tots dos junts, que som molt més, una explosió centrífuga fora de control. Tot això dius.
Tens la pell fosca, la pell de la mà fosca, de xocolata desfeta, i, quan em prens la mà, tan blanca, els deu dits formen el dibuix del pas de vianants que travessa de mi cap a tu i de tu cap a mi, i tenim la preferència, perquè sempre anem a peu.
Quan esgarrapem una estoneta curta, ens trobem al racó de l’escala, rere el jardí que queda just al mig dels claustres de lletres i de ciències. Ens abracem en diagonals alternes per compensar l’asimetria que cada nus de braços representa. Ens engrapem les cuixes i ens endrapem els llavis i també sovint mengem un parell de sandvitxos, jo de pa blanc amb nutella, tu de pa negre amb formatge. Com un joc de geometries, vas dient, entre l’estudiant negre de matemàtiques i la blanca de literatura comparada. I rius.
Avui m’he fet un entrepà de guacamole amb tomàquet i una mica de ruca i de col llombarda i et diré: Canviem de lloc. Tu demanaràs per què i jo et deixaré anar la mà. Estàs maco quan preguntes amb els ulls, t’ho he dit mai? I llavors t’avisaré que a mi, ahir, em va semblar que, quan ens agafem les mans, els nostres dos punys closos ara fan de punt volat, ja saps, amor, com el de la ela geminada, unint dos estaquirots.
Muriel Villanueva
