Foto: Amanda Tipton
Això va així: fins que no t’hi trobes, no hi penses. Un altre any arriba el dia de la mare, i un altre any tindré preparat –de fet ja el tinc– un regal per a la meva mare, però no per a les comares que la van ajudar a cuidar-se de mi. Sí, és evident que el fet de conviure amb una nena que no és filla meva –una cofilla, podríem dir-ne– fa que tot l’entorn familiar tradicional es capgiri. No hi ha cap problema, aquest diumenge el passaré no només embolicant el regal de la meva mare, sinó que també prepararé amb la meva fillastra un regal per a la seva mare. Potser sembla estrany, però no ho és en absolut, no ho hauria de ser.
En tot cas, el reconeixement que hem de fer les mamus –terminologia amable de les madrastres, gràcies a la Berta Rubio i el seu projecte Va de papus– cap a les mares és necessari, inconscient i fins i tot instintiu. En tot moment, des que coneixes el teu fill afí, tothom sembla voler-te recordar que no és fill teu, com si això fos definitiu per establir-hi un vincle emocional. Si no tens paciència, és perquè no és el teu fill. Si no et sembla bé alguna cosa, ja ho veuríem si fos fill teu. Si el cuides com si fos un fill, no t’hauries d’involucrar perquè aquell nen o aquella nena ja tenen una mare. Tot són límits, al principi. El nen ja ho sap, que no ets la seva mare; els seus pares ja ho saben; tu ho saps –però quina importància té.
Penso aquests dies, quan sento tota mena d’anuncis per la ràdio sobre l’amor cap a les mares, en el paper que han tingut les comares de la meva vida. No, els meus pares no es van divorciar, però això no vol dir que les segones i les terceres mares no existeixin a les nostres vides de fills sense divorcis. Aquest diumenge, malgrat que només tingui un regal per a la meva mare –que per alguna cosa duu una cicatriu a la panxa, fins al melic, de la cesària que vaig provocar traient la mà fa vint-i-nou anys–, voldria fer memòria del paper que va exercir la meva germana.
Vaig néixer quan ella havia de fer deu anys, i quan va tenir prou edat, va cuidar de mi a l’estiu i quan els meus pares treballaven. Em duia a l’escola, em pentinava, em deia adeu quan marxava l’autocar de les colònies, si podia anava a les reunions amb la mestra i, amb els anys, quan ja no vivia a la casa familiar, em va acollir sempre que ho vaig necessitar –que no han estat poques vegades. La meva àvia, amb qui he passat molts i molts caps de setmana –gairebé tota la infantesa, fins a l’adolescència– i vacances em va cuidar, educar i, d’acord, mimar tant com una mare. Al poble on sempre hem estiuejat de vegades obliden que és la meva àvia i no la meva mare. Potser queda un pèl embafador dir que sense la meva germana i la meva àvia no seria qui sóc, però tant se val. Van cuidar de mi quan la meva mare no hi era, pels motius que fossin, i el lligam m’és ben igual.
Quan et converteixes en la madrastra d’un nen, succeeix això: te’n cuides, te l’estimes, i ja no direm com ho faria una mare per no ferir les més susceptibles, però sí com una germana gran o una àvia. Te l’estimes com ho faria una comare, i donat que existeix una coeducació, no em sembla pas desencertada aquesta altra terminologia, potser més neutra. Una de les recomanacions que rebem les mamus és, precisament, la de reconèixer el paper de la mare: recordar a la mare que és ella qui de ple dret estima i educa el nen o la nena. La mare necessita aquest reconeixement perquè, quan no hi és, se sent suplantada per una altra dona. Les mamus hem de fer aquest reconeixement cap a la mare, tot i que tothom al nostre entorn ens faci saber –com si ho desconeguéssim– que el nen no és nostre. Ningú pensa en el reconeixement que necessita una mamu –que també està cansada, emocionada, satisfeta, trista, feta un embolic, orgullosa, decebuda i un llarg etcètera amb el nen–, i és possible que les mamus ni tan sols l’esperem a certes alçades. Ja no dic inventar un dia per a les madrastres que s’hi dediquen amb un rol de comare, no demano tant.
Avui, amb el mil·lèsim anunci sobre el dia de la mare, he pensat de donar les gràcies i agrair a la meva germana i la meva àvia, amb un petit text, que em fessin de mare malgrat que no fos la seva feina fer-ho. Van defugir del seu rol de germana i àvia per fer alguna cosa més amb i per mi. Justament el que intento fer jo com a madrastra. La jerarquia tradicional ens diu que les mares estan per sobre de les àvies, les germanes, les tietes i les madrastres… però intueixo que la nova societat, que tot just comença a definir-se, ens reclamarà alguna cosa més perquè tot flueixi d’una manera més natural i més justa: un reconeixement públic a aquestes coeducacions, almenys.
El rol secundari de la madrastra –en la teoria, potser no tant en la pràctica– fa que ens oblidem de la tasca important que fan, de la responsabilitat que tenen: les mares haurien de ser les primeres interessades que les mamus tinguem una bona relació amb els nens, pel bé dels seus fills. Amb reconeixement o sense, les mamus fem una feina, i a tothom ens agrada que de tant en tant ens la reconeguin, encara que no tinguem el títol que la família tradicional ens requereix. Aquest diumenge, doncs, enllestiré dos regals per a dues mares diferents. Feliç dia, doncs, de la mare i la comare. Gràcies, a totes.
