Atrevir-te a dir el que pensaves. Compartir aquell neguit que t’encongeix. Plantar cara no només als fantasmes que hi ha sota al llit, sinó als que t’empaiten per la vida. I sobretot, treure’n un aprenentatge, perquè el que en aquell moment precís t’empetitia és possible que fos una oportunitat per créixer.
Els membres de l’Agrupament Escolta els Xarel·los, amb la col·laboració de Catorze, han fet un exercici: preguntar-se quin ha estat el moment de la vida en què s’han sentit més valents. Reflexionar-hi, explicar-lo i dibuixar-lo. Els monitors ens n’expliquen l’experiència: “No crec que ens haguéssim fet mai aquesta pregunta. Aquest exercici t’ajuda a poder-te conèixer una mica més. A saber identificar les emocions. Et fa adonar que tots hem tingut el moment en què ens hem sentit valents, fins i tot els que es pensen que són covards.”
7 anys. El dia en què em van posar una vacuna.
7 anys. Quan vaig pujar a una muntanya molt alta encara que em fessin por les altures.
7 anys. Quan el pare em va deixar al cau i plorava perquè volia anar-me’n amb ell.
8 anys. Em vaig fer mal, em van venir a buscar amb l’ambulància i vaig superar la por de pujar-hi.
8 anys. El dia que vaig agafar una àguila.
8 anys. Quan durant una estona em vaig quedar sola.
8 anys. Quan vaig pujar sobre una persona per fer falcons.
8 anys. Quan se’m va acostar un gos.
9 anys. Quan em vaig quedar tancat en una habitació fosca.
10 anys. Hi havia un gos que em feien molta por. Un dia el meu tiet el va adoptar i jo vaig perdre la por al gos perquè jugava amb ell.
10 anys. Un dia vaig anar a Port Aventura i vaig veure La caída libre. Al principi em feia molta por pujar-hi, però al final m’hi vaig atrevir.
11 anys. Un dia vaig veure com alguna cosa es movia sota el llit. Tenia molta por, però vaig ser valent i em vaig acotar i vaig veure que no era una persona, era una cosa rara que va caure.
11 anys. Jo amb el meu pare estàvem escalant i ja anava per la meitat de la muntanya i em feia molta por. El monitor em va dir: “No miris a baix i segueix”. Vaig pensar: “Ho haig de fer”.
12 anys. Quan vaig explicar a la gent que no volia dormir sola. Em va costat molt explicar-ho perquè em feia molta vergonya i tenia por d’allò que poguessin pensar de mi. Des que ho vaig explicar em van posar un llum i ara ja puc dormir bé. Sense llum, també.
12 anys. Considero que vaig ser valenta quan em van operar dels ganglis, ja que tenia 8 anys i tenia molta por que em passés alguna cosa. Però vaig ser valenta i ho vaig superar. Em vaig demostrar a mi mateixa que era més valenta del que em pensava.
13 anys. Quan era petita tenia mutisme selectiu, és a dir que no parlava amb ningú, només amb els meus pares i amb la meva germana. Anava al psicòleg molt sovint. A poc a poc vaig començar a parlar.
14 anys. Tenir una situació difícil i aparentar que no et passa res per no preocupar els altres. Plantejar-te la solució i, per molt que costi, fer el possible per solucionar-ho. Assumir-ne les conseqüències. I sobretot compartir el teu problema.
14 anys. Quan era petita ho passava fatal les nits de llamps i trons, i estava sola. Ho havia de superar sense ningú.
14 anys. Quan vaig perdre la por de dormir sense cap llum a l’habitació.
14 anys. Sempre que veia pel·lícules de por pensava que em passarien coses dolentes a la nit. Ho passava fatal i anava a dormir amb els meus pares i ja fa uns anys que ho he superat.
15 anys. Jo crec que el cop que he estat més valenta va ser quan em van fer bullying als cursos de 5è i 6è.
16 anys. M’he sentit valent en moments difícils de la meva vida familiar. Un exemple és que de petit va morir el meu avi i em feia molt de respecte la caixa amb la seva presència i no m’hi volia acostar. I vaig ser valent per la meva família i hi vaig anar.
16 anys. L’any passat estava tenint una amistat tòxica. Una amiga meva (l’amiga amb la qual havia estat 7 anys) em tractava d’una manera “dolenta”. Controlava molt el que feia, i em deia certes coses que em baixaven la meva autoestima. Era l’única persona que podia considerar amiga (altres persones que coneixia no els coneixia tant per considerar-los amics) i era conscient de les coses que em feia, però tenia por de perdre-la perquè no em volia quedar sola.
El moment més valent que vaig tenir va ser quan vaig parlar amb ella i li vaig dir el que feia. Li vaig dir que seria millor separar-nos i trobar nous amics. Tenia molta por perquè pensava que no trobaria amics, però actualment n’he trobat i soc molt feliç de la decisió que vaig prendre.
17 anys. El moment en què em vaig sentir més valenta va ser al cau. Vam fer un projecte a Menorca que consistia a donar la volta sencera a l’illa. A mi em feia molta por. Por de no poder-ho acabar, a rendir-me… Però ho vaig fer tot sencer. Em vaig sentir molt valenta per haver pres aquesta decisió que recordaré tota la vida.
17 anys. Quan em vaig trobar sola en un altre país que no era el meu i em vaig haver d’adaptar en un altre idioma i afrontar una de les meves pors: la timidesa.
17 anys. De petit, en un carnaval vaig perdre els meus pares. Em vaig posar molt nerviós perquè no els trobava. Però vaig començar a pensar i vaig recordar per on es sortia d’aquell poble desconegut. Vaig arribar al cotxe, on m’estaven esperant.
Quan el camí et sembli més difícil recorda que sempre hi haurà una sortida. Sempre hi ha una opció.
19 anys. El dia que va morir el meu avi al llit de l’hospital. Jo tenia 12 anys, tenint una conversa amb mi es va acomiadar de mi i em va demanar que l’acomiadés de la família, que ja estaven camí a l’ascensor. Trenta segons més tard va venir l’infermera a buscar-nos i dir-nos que ja no ens diria mai més hola.
21 anys. Em vaig sentir valenta quan, després d’explicar-m’ho, només tenia ganes de plorar però, tot i així, em vaig empassar les llàgrimes. La vaig abraçar i li vaig dir que tot aniria bé. Era el que necessitava.
21 anys. Considero que els moments en què he estat més valent són els que he superat barreres mentals i prejudicis propis i he actuat seguint els meus sentiments. Són moments en què, empès per situacions d’infelicitat o pel desig de viure més feliç, m’he sentit valent, empoderat i lliure.
22 anys. Ara mateix tinc bastants moments a la meva vida en què he tingut valentia, tot i així, crec que els moments en què he estat o hagut de ser més valenta són aquells en què he estat sincera amb una persona que estimava i no la volia perdre, ni ferir emocionalment. El fet de ferir o perdre una persona estimada per dir la realitat del que sents i penses, crec que sempre em faria tenir por. Per això crec que el moment en què soc capaç de donar el pas és el moment de més valentia, almenys emocional, per a mi. És com un mur emocional que he de ser valenta per tal de superar-lo.
23 anys. És dificil escollir un sol moment però sens dubte, n’hi ha un en què la valentia va ser present en mi. A vegades la vida fa moltes voltes i pot arribar a canviar d’un dia per l’altre. I això és el que em va passar a mi. Arran de la pèrdua d’una persona estimada i propera, la valentia va ser l’única arma a què em vaig poder agafar per tal de tirar endavant. És per això que he decidit dibuixar o representar el canvi que et pot arribar a fer la vida en qüestió de segons.
26 anys. El moment en què em vaig sentir més valenta va ser quan vaig dir tot el que sentia i pensava d’una persona que per a mi era molt important. Sentia que ho havia de fer i així va ser. Vaig tancar un cicle i vaig respondre un conjunt de preguntes que em turmentaven i em perseguien. A partir d’aquell dia em sento molt tranquil·la a l’hora de relacionar-me amb ella.
1
0
