Stephen Vizinczey somiava en anglès des dels vint-i-cinc anys i era un mestre en el domini escrit de la seva llengua adoptiva. Se’l compara amb Joseph Conrad i Vladimir Nabokov. Però quan parlava, a poc a poc i mesurant les paraules, el delatava un inconfusible accent estranger.
Nascut a Hongria el 1933, era fill d’un director d’escola antifeixista que va ser assassinat per un nazi, quan ell tenia dos anys. D’adolescent va escriure poesia i teatre. Va participar en l’alçament anticomunista del 1956 i va fugir a Occident. Va viure al Canadà i als Estats Units abans d’instal·lar-se definitivament a la capital britànica, on va morir el 21 d’agost de 2021.
En lloança de les dones madures (1965), la seva òpera prima, ja és un clàssic del gènere eròtic. La seva segona novel·la, Un millonario inocente, es va publicar el 1983. A la tercera, El hombre del toque màgico (1994), una sàtira de la societat capitalista, hi apareix un extraterrestre provinent d’un planeta on la pena de mort només s’aplica a un sol crim: l’abús d’un càrrec públic. L’any 2016 va publicar (es va autopublicar, de fet) If Only, una novel·la que li havia ocupat trenta anys de feina. Aquesta conversa la vam tenir el novembre del 1994.
Foto: Facebook Stephen Vicinczey
Quin és el secret per fer llibres comercials que, a més, reben bones crítiques?
Escric per a persones que volen saber més sobre si mateixes, sobre la vida i el món. Hi ha un tipus de literatura anomenada seriosa que jo trobo pretensiosa i autoindulgent. Són llibres plens de referències culturals que fan ostentació dels coneixements de l’autor. Aquests llibres acostumen a vendre molt poc, i d’aquí es conclou que la literatura seriosa no és comercial. Però els llibres veritablement seriosos parlen de la vida, no parlen de l’autor, com ja vaig dir a l’assaig Verdad y mentiras en la literatura.
S’ha dit de vostè que escriu best-sellers intel·ligents.
Jo més aviat diria que escric per a lectors intel·ligents. La majoria de best-sellers s’adrecen a persones estúpides, utilitzen un vocabulari molt restringit i no aporten cap element de reflexió. Jo no tinc res a veure amb aquests llibres estúpids. Al meu entendre, no hi ha cap diferència entre autors populars i autors intel·ligents. Shakespeare, Stendhal o Balzac són molt llegibles. Són populars perquè no tenen un estil gens carregós. Ja va dir Stendhal que la literatura és l’art de l’omissió. Tots els escriptors que admiro han entès que llegir ha de ser un a experiència agradable. Només així el lector pot aprendre alguna cosa del llibre. Intento escriure d’una manera dramàtica sobre coses que m’importen. Vaig créixer amb el teatre, llegint Shakespeare , Molière i Lope de Vega. Gràcies a això conec la importància dels elements dramàtics.
Què pot aprendre el lector dels seus llibres?
D’entrada, la meitat del llibre pertany al lector. El meu objectiu és que el lector entri en contacte amb si mateix. Si ho aconsegueix, aprèn moltes coses. Shakespeare va dir que no sabem res si no ho sabem a partir de l’emoció. Jo vull que el lector prengui consciència de si mateix des d’un punt de vista emocional. La bona literatura és un complement extravitamínic que proporciona autoconfiança.
El hombre del toque màgico és una sàtira de la societat moderna. La literatura té com a funció la crítica social?
L’escriptor ha de fer obrir els ulls a la gent. El poder sempre menteix sobre si mateix. De cara a la salut de la societat, és molt important que els ciutadans sàpiguen que les persones que ostenten el poder sempre menteixen. Jo faig que les persones intel·ligents dubtin dels que governen. Com més sofisticat sigui l’electorat, millor es comportaran els polítics. La literatura no pot canviar el món, però, si més no, jo intento reforçar la intel·ligència del lector perquè pugui reconèixer les mentides del poder. Penso que seria bo que es pogués aplicar la pena de mort als polítics que abusen del càrrec. Potser hi ha altres criminals que també mereixen la mort, el problema és que els tribunals sempre condemnen la gent equivocada.
Quina ha de ser la resposta de l’individu en una societat dominada per la corrupció del poder?
La solució passa per cultivar la felicitat individual. Com que el món és horrible, hem de treure partit de tot allò que ens fa feliços: la imaginació, la utopia, la música, la lectura, l’amor, els culs despullats… Sense aquestes coses, el món seria un lloc inhabitable on no podríem sobreviure. Jo soc una persona feliç perquè llegeixo, escolto música i estimo la meva dona.
El hombre del toque màgico sembla contenir dues novel·les en un sol llibre: la primera part retrata les poques entranyes dels empresaris, i la segona és una faula fantàstica.
Hi ha dues novel·les en un sentit superficial. En el fons, la primera i la segona part del llibre fan referència a un mateix món. Utilitzo elements fantàstics per parlar del món real. L’extraterrestre amb poders sobrenaturals entra en joc com a activador del subconscient del lector. La fantasia m’ajuda a comunicar emocions amb més força.
Barrejar un extraterrestre amb una sàtira del capitalisme és una decisió arriscada.
Els escriptors, i els artistes en general, hem de prendre riscos. El lector que no accepta els elements fantàstics d’una obra defuig el joc de la lectura. Davant del llibre, el lector ha de relaxar-se i deixar-se anar.
Vostè retrata la burocràcia com una altra malaltia social.
La burocràcia és molt perillosa per a la societat, condueix a la pobresa i a l’atur. Em temo que la Unió Europea està recreant el pitjor del comunisme: la burocràcia.
Va lluitar contra el comunisme, i ara és un crític ferotge del capitalisme.
Els humans no podem construir una societat perfecta. L’única manera de millorar la societat és no creure’ns les mentides que ens diuen i restringir el poder. Un excés de lleis va en contra de l’ordre públic.
Li va costar abandonar la llengua pròpia i adoptar un nou idioma?
Em costa escriure alguna cosa bona en qualsevol idioma. Al principi pensava que em seria impossible, però no tenia cap alternativa: o aprenia a escriure en anglès o em moria de gana. La necessitat és el millor mestre. Canviar d’idioma em va fer ser més crític amb mi mateix. Si hi ha res de bo en allò que escric, hi és perquè he après a mirar-me la vida des de diferents punts de vista.
Un personatge de El hombre del toque mágico diu que el nacionalisme és una idea antiquada. Hi està d’acord?
No. Un excés de nacionalisme pot dur a la guerra de la mateixa manera que un excés de protecció familiar pot portar a la corrupció política, però tant el nacionalisme com la família són molt importants. La nació és el marc en què floreix la cultura, la poesia, les idees. Totes les coses bones del món provenen d’unitats petites. Estic a favor del nacionalisme català.
El preocupen els crítics literaris?
Naturalment. Stendhal era desconegut en el seu temps perquè els crítics de l’època no van escriure mai sobre ell. La crítica literària és la política de la literatura, i els crítics són tan importants com els polítics. Però, com els polítics, la majoria són dolents. Molta gent pot gaudir amb la literatura, però molt poca gent pot escriure sobre allò que llegeix de manera intel·ligent.
L’afalaga que el comparin amb Jonathan Swift?
I tant, és un dels meus ídols. Jo utilitzo la fantasia de la mateixa manera que ell, per tenir un altre angle de visió sobre la vida.
Quan escriu, pensa en els lectors?
Escric per a mi mateix, perquè sé que els meus lectors són gent com jo. Homes i dones d’esperit jove que estimen la música, el sexe i el pensament. És impossible arribar a tots els públics, perquè l’escriptor només pot connectr amb persones que són com ell. Ho vaig aprendre arran de l’èxit d’En lloança de les dones madures. Conec persones que odien aquest llibre perquè es van avorrir llegint-lo. Són persones que no són com jo.
Encara fa poesia?
Molt rarament. Com a poeta, no vaig poder fer el salt de l’hongarès a l’anglès. He fet alguna traducció de poesia hongaresa, però la veritat és que he perdut el domini interior de la meva llengua materna. Vaig corregir la traducció a l’hongarès d’En lloança de les dones madures i l’editor em va dir que hi havia afegit molts anglicismes. No vaig saber veure’n els errors. Somio en anglès des dels vint-i-cinc anys, tot i que segueixo comptant en hongarès.
Els admiradors d’En lloança de les dones madures potser esperaven que les seves novel·les posteriors estiguessin marcades amb la mateixa càrrega sexual.
De la gent que conec, tothom que s’ho va passar bé amb En lloança de les dones madures va passar-s’ho igualment bé amb Un millonario inocente. I que consti que parlo fins i tot d’aquells que van valorar sobretot el contingut eròtic d’En lloança de les dones madures. Si els va agradar la meva percepció de l’erotisme és perquè, de fet, coincidien amb mi en la percepció general del món.
Esperava que la seva primera novel·la obtindria un èxit de crítica i públic tan espectacular?
Era conscient que tenia un bon llibre entre mans, però als editors no els acabava de fer el pes, i es negaven a publicar-la. Em deien que era un llibre que se situava a cavall entre la literatura massiva i la literatura seriosa, i que seria difícil que sintonitzés amb algun tipus de públic. Per sort, es van equivocar.
Per què deixa passar tant de temps entre una novel·la i una altra?
Perquè reescric cada novel·la moltes vegades. Soc molt conscient que no puc avorrir el lector. Cada nit llenço a la paperera allò que he escrit durant el dia. Però el que finalment dono al lector crec que val la pena.
