“Espai 13 és un trampolí per als artistes i comissaris emergents”. Ho afirma Jordi Antas (Lleida, 1976), encarregat del cicle que actualment ocupa aquesta sala d’exposicions de la Fundació Joan Miró. El projecte rep el suport de la Fundació Banc Sabadell, que creu en l’oportunitat dels joves talents i els facilita les condicions perquè puguin créixer artísticament. Durant més de 35 anys d’història per Espai 13 han passat cinc-cents artistes que hi han acabat de completar la seva formació. És un testimoni de l’evolució de l’art de les últimes dècades. Enguany, l’equip de la sala ha escollit el comissari i mediador lleidatà, que ha desenvolupat el cicle Peu a fora. Expedicions i diàspores. “D’una banda, m’agradava la frase peu a fora perquè té aquesta connotació en certa manera negativa, d’error, fins i tot pejorativa. Que em permet mirar-me el panorama artístic actual des de la distància. D’altra banda, la segona part del títol vol parlar de l’exploració, l’èpica, la diàspora que suposa una aventura. L’aventura dels que pensen: «Necessito sortir d’aquí i desenvolupar la meva carrera»”, ens explica.
Antas es pregunta què està passant amb la política cultural catalana i espanyola: els artistes se’n van a completar la seva formació a altres indrets, però tot i així sempre mantenen un contacte amb el punt de partida. Es dibuixa un mapa dels fluxos artístics actuals i s’observen les relacions que es donen entre allò que es forma en la distància i allò que en retorna. Jordi Antas ens explica l’essència de cadascuna de les exposicions del cicle, que han representat per a ell una experiència rellevant.
1. Hot Iron, Adrià Julià. (Fins al 2 de juliol)
Adrià Julià va néixer a Barcelona i viu entre Noruega i Los Angeles. Va marxar d’aquí als 18 anys, ha tingut una presència a Catalunya molt petita però és un dels artistes espanyols amb més trajectòria. Volia reivindicar això dedicant-li aquesta exposició individual. A Hot Iron parteix d’un àlbum del seu avi, que tenia afició per col·leccionar fotgrafies d’esglésies romàniques de tota Espanya i de França. També vol parlar de la venda dels frescos romànics per part de mecenes catalans a associacions nord-americanes. I, per últim, de la incorporació d’un esport minoritari a Europa com és el futbol americà. En principi no hi ha una connexió directa entre aquests conceptes, però hi busca les relacions per crear-les i atrapar el visitant. Hot Iron és una coproducció amb el centre de cultura Tabakalera de Donostia. Allà es podrà visitar entre el 27 d’octubre i el 4 de febrer.
Adrià Julià
2. Bur Belt, Martin Llavaneras. (Del 14 de juliol a l’11 de setembre)
Martin Llavaneras viu entre Lleida i Berlín. És una picada d’ullet a la meva terra. Es troba en un moment en què genera un significat a partir de l’antinaturalitat. Per exemple, els constructes culturals i la biologia: tot el procés industrial d’un element natural que acaba sent artificial. O el retrorunning, córrer enrere.
Martin Llavaneras
3. La ficció és una realitat per succeir, Ana Garcia-Pineda. (Acabada)
Ana Garcia-Pineda viu entre Berlín i Barcelona. A través del dibuix treballa la ciència-ficció portada al terreny de l’absurditat. I m’interessava una dimensió paral·lela a la realitat. És un projecte en què la il·lustració i el text entren en diàleg. L’exposició es podrà veure fins al 24 de juny al Centre Cultural Blanquerna de Madrid.
4. Qualsevol objecte és un espai temporal, Nicolás Lamas. (Acabada)
Nicolás Lamas va néixer al Perú, va estudiar a Barcelona i viu i treballa a Bèlgica. La sala es va omplir de tres tipus de peces que representaven diferents capes de significat. Algunes de més centrals, altres de secundàries i finalment algunes que passaven desapercebudes, com si l’exposició fos una mena de magatzem. Té la voluntat de reflectir la història que s’amaga darrere de cada objecte. Un exemple molt clar són unes fotografies molt grans que hi havia penjades a les parets: l’escaneig dels rastres de ditades que queden en les pantalles de les tauletes.
5. Ésser plural. Jo sóc els altres, els altres són jo, Momu & No Es. (Acabada)
Momu & No són dues catalanes que treballen entre La Aya i Madrid sobretot amb el format d’instal·lació. Buscaven plasmar la relació, les analogies i les diferències, entre el món virtual i el món real. Un moment on sembla que tothom està triomfant, en què miro Instagram i penso que la meva vida és un desastre. I, en definitiva, la vida de tothom és molt vulgar.
6. Imagina’t que ets un bloc de mantega que es desfà, Eva Fàbregas. (Acabada)
Eva Fàbregas és de Barcelona i viu i treballa a Londres. La sala es va convertir en una mena de gimnàs, de spa de confort per al cos. El públic podia interactuar amb els objectes que penjaven de les parets i que hi havia a terra. I d’aquesta manera podia practicar els beneficis per al cos en un to suau, però amb materials durs. Les obres escultòriques anaven acompanyades de peces sonores, una mena d’audioguia basada en vídeos ASMR i psicodrames de màrqueting. En aquests vídeos, l’interlocutor activa el cos a partir de la veu, anul·la la racionalitat a través del xiuxiueig. El so anava guiant l’espectador per un recorregut on el tacte era molt rellevant, on cadascun dels objectes desprenia una vida diferent, on les olors industrials i artificials tenien una presència destacada.
