Foto: Bastian Sander
Una vegada em van explicar que, amb sort, la vida comercial d’una obra als llocs destacats de les llibreries és d’uns tres mesos. No us sembla insultantment curta per quelcom que sol costar anys escriure? Si el llibre és bo i ensopega un llibreter apassionat, viurà una mica més, de prescripció i prescripció però, finalment, l’autor, sobretot si ha publicat amb una gran editorial, rebrà aquella carta en què se l’informa que pot comprar els seus propis exemplars a un preu irrisori perquè són a punt de ser destruïts i descatalogats.
És per això que el premi Hervé Foulon, que s’atorga a un llibre “oblidat o negligit”, em sembla una idea fantàstica. Gràcies a aquest premi, aquests dies he pogut llegir un llibre fantàstic que, si no fos per aquesta distinció, no m’hauria arribat a les mans: Una felicitat imposada, de Denise Desautels. El premi, que atorga la Societat de Desenvolupament de les Empreses Culturals del Quebec, consisteix en una dotació i una ajuda per reimprimir-lo i donar-li una nova vida. Així, el llibre de Desautels, escrit el 1995, ha estat rescatat de l’injust cementiri dels llibres deu anys després i LaBreu Edicions ha aprofitat l’avinentesa per editar-ne una traducció esplèndida de Toni Clapés. No una nova vida, per tant, sinó dues, com a mínim.
Desautels va quedar òrfena de pare als cinc anys. Després d’aquesta, tot un seguit de morts van marcar la seva vida. La seva mare va voler que la petita Denise passés el tràngol de la manera més amorosa possible, tancant-la en una bombolla de felicitat impostada i gairebé obligatòria que la seva intuïció infantil, segons explica a la novel·la, ja interpretava com a falsa, per bé que benintencionada. Des de ben menuda comença, doncs, una recerca de la veritable felicitat, sense abandonar el rol que sap que li pertoca dins la família.
Ho explica d’una manera fragmentària, talment com si tanqués els ulls i ens transportés al moment exacte del record: un hospital, una planta baixa o un pis de quatre habitacions on viu molta gent. L’escola de monges i la Denise cinc, nou o quinze anys, en una exposició de Van Gogh, que visita amb la seva inseparable amiga Lou, on té l’epifania definitiva que li permetrà encaminar la seva vida i entendre que de la tristor també en poden sortir les coses més belles.
D’Una felicitat imposada em criden l’atenció diverses coses: la manera com la Denise explica la mort –o el record de la mort– des de la seva mirada infantil. Com sap transmetre l’empatia que de nena va sentir per la resta de membres de la família. Com va saber de seguida quin era el paper que li tocava jugar i com el drama familiar convivia amb la grisor de després de la Segona Guerra Mundial a França, dominada per l’Església i per la idea que, finalment, els morts descansaven en un lloc millor on, algun dia podran retrobar-se amb els seus. Però sobretot, sento curiositat –la mateixa que sent ella, possiblement– per la manera com intenta buscar quelcom de real, encara que això signifiqui topar-se de front amb tots els perills i amenaces de què la seva mare vol protegir-la.
Sí, és possible que la narració de Desautels sigui el que els anglesos en diuen un coming-of-age, una novel·la de creixement sobre algú que mira de trobar el seu lloc al món, sobre una nena que intenta ser feliç, però també és un llibre sobre tot allò que la vida té de fals, fins i tot quan és una falsedat que vol posar cotó-fluix i esmorteir els cops que necessàriament ens fan créixer.
Tot aquest creixement, passat pel filtre de la memòria i de l’escriptura propicia, com ella mateixa diu a la liminar que obre la novel·la, que sorgeixi una altra veritat, més lleugera, que és la que amara tota la narració i que, al capdavall, s’acaba imposant amb més força que la felicitat. Com el seu Van Gogh epifànic, Desautels aconsegueix endinsar-nos en una narració que, malgrat tenir com a base una tristesa fonda i fins enquistada, és autèntica i bella. I dolorosa, esclar. Com la vida, de tant en tant.
