Foto: PROMatt Hintsa
passe el que passe recorda respirar
Feliu Ventura
em quedaré a la vora de qui estimi malgrat tot l’animalet espantat que m’habita l’esquena
La vida té vida pròpia
Cau una sola gota i els cercles concèntrics tendeixen a l’infinit. Tornes a comptar-los, com quan eres petita i llençaves pedres al riu. Les anelles de l’aigua et xuclaven les pupil·les i et perdies el moment exacte en què t’arrossegaven i et fonies amb la superfície líquida i deixaves de ser-hi, de ser. Uns instants de no-res, uns segons eterns de buidor. La ment en blanc. El cos en blanc. Sense dolor. Sense desig. Sense fàstic. Sense por. La vida uns instants en suspens per sobreviure-la, per suportar-la, per reprendre-la de nou en el mateix lloc on vas deixar-la. Amb ales trencades o pulmons foradats. Cau una sola gota avui també i tornes a comptar les anelles fins que els nombres se t’esborren i tornes a ser una sola amb l’aigua, i la vida es queda quieta una estona, com si no fos, com si no hagués estat mai.
Algú fa botar un còdol pla damunt la superfície de l’aigua i se t’emporta l’ànima d’una estrebada. Emprens el camí de retorn, que fa mal als ossos i a la carn. Però avui pots cridar. I la vida, que també tendeix a l’infinit, no t’ha rebut mai amb cap retret.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
