Igual que ha passat amb l’òpera, a Broadway els lletristes també han recorregut a les novel·les per crear els llibrets dels seus musicals, que s’han convertit en grans hits. Què provoca aquesta dèria de la Meca dels musicals per versionar? Converteix els clàssics literaris en mainstream? On és la línia entre versió i perversió? Ho analitzem a través de Matilda, The Musical, basat en la novel·la homònima de Roald Dahl, que la propera temporada s’estrenarà a Sydney després d’aconseguir cinc Tony Awards a Broadway i set Oliviers a Londres, entre d’altres.
Personatges de la senyoreta Honey i la senyoreta Trunchbull amb alumnes Foto: Matilda, The Musical
No s’obre el teló, perquè ja no s’estila. Apareixen tot de manetes de nens, coreografiades, sota una taula d’aniversari. Enèrgiques. “La meva mama diu que sóc un miracle”, fa la cançó després d’un preludi instrumental que jugava amb la dissonància. La canalla, disfressada de superherois i princeses, ataca el pallasso-repartidor de globus. Els progenitors també entren en escena: “Fes-li una altra foto al nostre àngel amb la disfressa que li he cosit; el paper d’arbre mai s’havia representat de forma tan convincent.”
Així comença Matilda, The Musical. La propera temporada, el musical basat en la novel·la homònima de Roald Dahl s’estrenarà a Sidney i farà un tour pels Estats Units després d’haver passat per Nova York i Londres. Si ho jutgem pel número inicial, la versió teatral no dista tant de la novel·la sobre la nena prodigi publicada per l’escriptor anglès el 1988, que comença així: “Passa una cosa curiosa, amb les mares i els pares. Fins i tot quan el seu fill és la cosa més pesadeta que et puguis imaginar, és igual, es pensen que és fantàstic.”
Una escenografia poètica
Cambridge Theatre, Londres. Minuts abans de la festa d’aniversari per a nens mimats. El públic va prenent els seus llocs. No hi ha rastre de les parets de la caixa escènica ni de les cametes. S’han recobert amb tot de cubs abecé de colors que s’enfilen fins al sostre de la platea. Prision. Escapologist. Silence. Alguns espectadors miren els cubs i hi busquen paraules relacionades amb la novel·la. “És un gran joc. Només seure, ja s’invita el públic a llegir”, explica el mestre, actor i músic Pere Borrell, que no només va veure Matilda quan s’estrenava a Londres; també va guanyar un premi del Palau de la Música de Catalunya per compondre una cançó sobre cada llibre de Roald Dahl i així fomentar la lectura entre els seus alumnes.
Com en la bona poesia –forma és igual a contingut–, els cubs de l’escenografia del musical ja materialitzen dos elements de la novel·la: el seu caràcter infantil i l’amor per la lectura. Lola Casas també en destaca l’escenografia. Va ser mestra a l’escola Camí del Mig de Mataró, on va començar llegint Dahl en veu alta a classe i, juntament amb els alumnes, va acabar cartejant-se amb l’escriptor de Gal·les, a qui anomenaven “el tiet anglès”. Als estudiants tampoc els faltava “tieta americana”, ja que també escrivien a l’actriu Angelica Huston, protagonista de The Witches, basada en una novel·la de Dahl. Al tiet anglès, li enviaven cartes jugant amb la ironia que el caracteritzava. Quan es va trencar la ròtula, per exemple, la classe li va encartar un dibuix que representava el seu esquelet. La Lola fins i tot va visitar el mestre de la literatura infantil diverses vegades, va assistir al seu enterrament el 1990 i va publicar Tot Dahl, un recull de les seves novel·les acompanyades de comentaris i material didàctic.
L’escenografia està feta a base del que simulen cubs abc de joguina Foto: Matilda. The Musical
“L’escenografia del musical feia entrar nens i adults al llibre, gairebé com una matriu”, recorda Casas, entusiasmada per la versió de Matilda en teatre musical, igual que l’altre mestre entrevistat, Pere Borrell. Tots dos estan convençuts que guarda l’essència de la novel·la i l’autor –l’ànima, segons ella, i l’esperit, per ell– i que supera l’adaptació cinematogràfica que en va fer Danny DeVito el 1996. La mestra va portar els seus alumnes a l’estrena catalana del film, que es va fer en el marc del Festival de Sitges, i aquests fins i tot s’aixecaven dels seients i cridaven: “Aquesta no és la Matilda!” Tant per en Pere com per la Lola, la protagonista de la novel·la de Dahl té una intel·ligència especial però manté la infantesa. Sap moure objectes amb la ment però no és ni de bon tros, diuen, la nena adulta amb poders màgics que pinta DeVito a la pel·lícula.
En canvi, la petita i lluitadora Matilda de cabells esbullats del musical és igual, segons la Lola, al dibuix de Quentin Blake, que va il·lustrar la majoria de contes de Dahl. “El dia que vaig estar a casa del Dahl, em va explicar que quan ja tenia el llibre acabat, va descobrir que el caràcter de la nena no el convencia”, diu Lola Casas. El mateix escriptor ho confessava en una entrevista: “El personatge principal havia anat canviant i no m’havia molestat a reescriure’l. Així que vaig tornar a començar el llibre altra vegada, reescrivint-ne cada paraula”. I en va sortir una noieta que no espera que passi alguna cosa sinó que la fa, com la definien a la CBS les actrius que l’interpreten a Broadway. “Si no t’agrada la teva història, la pots canviar”, deien.
Un dels “grans reptes” a l’hora de fer-ne l’adaptació, segons el llibretista, Dennis Kelly, era que “la protagonista no diu com se sent, només rep accions”. Kelly no va dubtar ni un moment quan li van proposar escriure el guió de Matilda, que és una de les últimes novel·les de Dahl. I ho va voler fer saltant-se les regles del gènere de la comèdia musical. “La història és fantàstica, és un clàssic, partíem d’un text sorprenent”, diu Tim Minchin, que n’ha compost la música. Minchin assegura que ha llegit “més Dahl que cap altre autor” i que se sent una “ànima bessona d’ell en el seu amor per la diatriba contra l’antiintel·lectualisme”.
“Els nens sempre guanyen als llibres de Dahl, malgrat els pares i els directors d’escola dolents”, explica Lola Casas, autora de Tot Dahl. “Sé de mestres que no volen fer llegir Matilda als alumnes perquè hi queden malament”. Per la Lola, la novel·la “és una crítica ferotge dels sistemes educatius de l’època de Dahl”. Sembla que l’escriptor anglès no s’ho passava gaire bé a l’escola i la seva mare el va treure de la Llandaff Cathedral School perquè una professora li havia pegat. Ja de gran, Dahl es va dedicar a escriure sobre la psicologia i les pors dels infants.
A la Matilda, per exemple, els pares l’ignoren i només la senyoreta Honey s’adona que s’ha llegit tots els clàssics de la literatura amb només cinc anys. Tampoc és un conte de fades el col·legi Crunchem Hall, nom irònic que en català es podria traduir per “fes-los cruixir a tots”. I és que la directora, la senyoreta Trunchbull, interpretada al musical per un actor masculí, fa llançament de martell amb els alumnes. Al musical, les trames secundaries “s’estiren” de manera “molt divertida”, com diu Pere Borrell: la mare de Matilda fa balls de saló en comptes de jugar al bingo i el pare de la senyoreta Honey passa a ser escapista d’un circ, canvis que propicien l’excusa perfecta per uns quants números de revista musical. “Aquestes concessions a l’espectacle hi han de ser”, explica la mestra Lola Casas. “Quan vaig a Londres, sempre passo per la tomba de Dahl i hi xerro. Si l’hagués tingut al meu costat mirant el musical, hauria rigut”.
Els dos professors coincideixen a dir que les concessions del musical no el tornen un blockbuster. L’actor i director Toni Font, que també ha vist Matilda i precisament aquest any ha actuat en una adaptació al teatre musical de la novel·la Josafat, també considera que “els canvis en l’argument estan ben introduïts”. I afegeix: “El gènere requereix llicències: un molt bon guió de text pot ser molt mal musical si no l’adaptem”. Font recorda que a Broadway s’hi juguen molts diners i Matilda interessa perquè “el públic ja ho coneix, sap què va a veure i si li agradarà”. I com que es tracta d’una obra per a nens representada per nens, ajuda a crear “un públic més preparat i un interès pel gènere, tant a dalt com a baix dels escenaris”. L’actor destaca que el compositor del musical hagi sabut introduir els hits que el mantenen en cartellera, com When I grow up, un cant a créixer sense perdre el propi infant. Justament la mateixa idea amb què Dahl es definia com a escriptor.
Tan canalla com Dahl
“Dahl era un gran gamberro”, recorda Lola Casas. “Tenia un humor anglès molt punyent”. De la mateixa manera, Matilda, The Musical, segons Pere Borrell, “no és embafador sinó cabareter i canalla”. Només amb les coreografies ja queda clar: els nens no fan ballet sinó que mouen els braços i les cames de manera estrafolària, com si estiguessin lluitant. Una metàfora de la lluita constant dels personatges infantils de Dahl? Peter Darling, el coreògraf de l’obra, diu que “hi ha un gran nivell d’energia en tot el show”. Una energia que també es transmet en l’escenografia, “plena de colors com al llibre”.
El públic infantil rep altres inputs d’aquest estil: els personatges apareixen de vegades pels passadissos del teatre i alguns porten un vestuari molt acolorit. “Si l’estil és molt quotidià, els nens poden desconnectar”, diu Antoni Font. “Per molt gris que sigui la família de Matilda, hi ha d’haver color”. Pel que fa a la música, hi predomina el pop-rock i té pinzellades de salsa i jazz. I, a més, com explica Pere Borrell, està “lligada a l’escena”. És el cas del solo de ritme ràpid de la senyoreta Honey, que representa el seu pensament nerviós abans d’entrar al despatx de l’aterridora Trunchbull. Tot acaba contribuint a “ajudar els nens a imaginar-se el llibre quan el llegeixen”, segons Font. En aquest sentit, Lola Casas està convençuda que “l’escriptura de Dahl deixava ser intel·ligents als nens”.
A diferència d’altres musicals, Matilda no s’acaba amb cap cançó xim pum, sinó amb una imatge. A la novel·la: “La senyoreta Honey encara abraçava la noieta i ni l’una ni l’altra no van dir ni una paraula mentre contemplaven el gran cotxe negre agafant el revolt al final del carrer i desapareixent enllà per sempre més”. I, al musical, una nena i una dona adulta caminen cap a la posta de sol, d’esquena al públic. S’aturen un instant, fan la roda i reprenen el camí de postal bucòlica. Fosc. No cau el teló, perquè ja no s’estila. Però entra un reprise amb el hit When I grow up, en què els actors desfilen amb simpàtics patinets fins al prosceni, on faran les glòries. On saludaran entre aplaudiments sonors.
Vegeu també l’entrevista al compositor Albert Guinovart i el resum d’altres musicals basats en novel·les que acompanyen aquest reportatge.
3
0
