Foto: Marc Falardeau
L’agulla del tocadiscs grata el buit i, en pantalons curts, vas cap a la cuina amb el cabell recollit al capdamunt del cap, per fer dissabte en diumenge. Obres la porta de la rentadora i vas traient-ne la roba humida mentre cantes Celentano sense poder evitar moure el cap teatralment: Mai, mai, mai, mai più t’amerò cosí tanto per tutta la vita. Les espatlles se te’n van soles. Eri pazza di me, t’atures i remenes el cul a mig passadís, cossi en mà, de camí a la terrassa. El gos et mira.
Fa sol i estens llençols i cantes en italià. Bella, bella, bella. Perquè a l’estiu et poses una mica neorealista i cuinaries melanzane a la parmigiana tot el dia i cuides les alfàbregues com si fossin nadons per assegurar-te amanides de tomàquet perfumades que acompanyin les albergínies enfornades. L’olor de suavitzant s’escampa en l’aire. Avui t’adormiràs entre llençols nets i el llit farà olor d’infantesa, que diu l’Antònia Vicens. Per chè non vuoi che ti parli d’amor? Per chè non vuoi che ti abracci cosí?
Fas una llambregada ràpida a les terrasses de davant, per comprovar que no hi ha ningú i somrius en recordar que un diumenge, en plena efervescència, vas descobrir que el veí de davant et mirava divertit. Quan constates que no hi ha espectadors, et lliures als moviments sinuosos –i tal vegada malgirbats– de la corista, dibuixant onades amb les espatlles: Prendi tutti baci innominati, cogli di questo attimo il piacere. Sacseges el cap no,no,no, no, veleno, se mi baci ti do il mio veleno.
Celentano sei grande. Tens el serrell despentinat i la rentadora gairebé estesa. I això podria ser Nàpols i no Sants perquè l’estiu té alguna cosa italiana. Potser perquè l’hivern és una mica francès. Cerco l’estate tutto l’anno è a l’improvviso, ecola quà. Això de convertir els països en estacions de l’any t’ho has inventat tu i té el sentit just. Massa pel·lis, has vist. Potser per això ara vas de Sofia Loren per aquest pis de cinquanta metres amb uns pits que no tenen res a veure amb els seus, esclar, però i què? Qui et mira? El gos? Pots ser la Loren, la Magnani i la Monica Vitti, si et rota.
Per la miseria che dritta, se vede un fusto si butta. El primer ball que et va ensenyar la teva mare va ser el twist. Potser perquè era fàcil. O alegre. O totes dues coses. O perquè com tu, era l’única cosa que sabia ballar bé. I és diumenge i ja és estiu i balles mentre canvies els llençols i cantes en italià macarrònic: si mette a fare la gatta, mi fa venir la cotta i la felicitat són els teus peus lliscant per les rajoles i el monyo despentinat de tants cops de cap i la teatralitat de crooner italiana, senza la Giulietta, niente da far.
I segueixes ballant i cantant sola, mentre feinejes. A cosa serve soffrire? I et sacseges i t’espolses a cop de maluc. I la música, amb aquest poder catàrtic que sempre té en tu, és tan lluminosa com el dia. Non devi odiare il sole perchè tu non puoi vederlo, canta en Celentano. I tu ets feliç com un twist en italià. Aquest twist que balles sola.
