Foto: Jenn Díaz
Podríem dir que tinc dona des que vaig néixer, que ja vaig néixer casat amb la meva esposa. Ho explicaré millor. Vaig mamar del pit de la meva sogra. Diria que encara no s’entén. La meva mare em deixava amb la dida quan tenia gana, perquè diu que alletar un nen fa mal i és pesat i, mira, és una cosa que si te la pots estalviar, molt millor. I l’Amèlia, que acabava de tenir una nena, no tenia cap problema amb alletar-me, i menys problemes tenia encara amb rebre els calerons que la mare li donava per la feina feta, i després de mamar la nena, ho feia jo, o al revés. La qüestió és que la Doloretes, que així li deien a la nena, i ja de gran la pobra ha seguit amb allò de Doloretes, la Doloretes i jo vam pujar com si fóssim germans, perquè no hi havia gaire diferència entre un parell de germans i nosaltres dos. Primer perquè ens alletava la mateixa dona, l’Amèlia, i després perquè jugàvem junts, apreníem junts, passàvem el dia junts, i no dormíem junts perquè no ens deixaven, perquè si no, també, tu. Quan vaig ser una mica més gran vaig pensar que no volia ser germà de la Doloretes, que ja en tenia jo, de germans, i no me’n calien més, i tot perquè la Doloretes era bufona com no havia vist cap altra nena, i ja era una mica més gran i, mira, no ho sé, me’n vaig enamorar, podríem dir.
L’Amèlia sempre deia a les veïnes, a aquest me l’estimo com si fos meu, i m’assenyalava, i jo corria a corregir-la, però no ho sóc!, i ho deia no per ser desagraït, sinó perquè no tenia cap intenció de ser família de la Doloretes, bé, família sí ho he volgut ser, sempre, però com a marit i muller, i no com a germans, oi que s’entén? Que m’havia enamorat, que volia casar-me amb aquella nena quan tinguéssim edat de casar-nos, i tothom insistia, semblen germans, van a tot arreu junts, a ningú li passava pel cap dir, semblen marit i muller, van a tot arreu junts. La gent quan es capfica en una cosa, ja no hi ha qui els ho tregui del cap. Que en són, de pesats.
Bé, jo li deia a la Doloretes, quan ens quedàvem sols, que seria la meva dona, i ella reia i com més reia, més me l’estimava jo, i l’Amèlia em renyava si li feia molts petons a la Doloretes, i deia, no siguis pesat, i ho deia perquè em sembla que ja s’ensumava el que estava passant, que m’havia enamorat, i que al final, per pesat, la Doloretes també s’enamoraria de mi. Suposo que esperava alguna cosa més per a una filla seva, però què vol que hi fem, senyora. La Doloretes només feia que repetir el que deien els altres, que com podia enamorar-me d’algú que era pràcticament una germana, si fins i tot havíem mamat del mateix pit, i jo deia, i ho deia així de mal educat perquè n’estava fart, deia, per a mi una teta és com una flor!, per dir alguna cosa, volia dir que una flor pot alimentar més d’un insecte, no?, i no passa res, i no hi ha problemes entre ells. Però la Doloretes tenia el cap ple de les ximpleries dels altres i no feia altra cosa que repetir com un lloro, i al final em vaig casar amb la Doloretes, que jo mai li he dit Doloretes perquè el diminutiu fa petita la meva dona i no ho vull, això, i si em vaig casar no era per parlar de la meva esposa com si fos una nena petita, que era una dona, i quina dona! Tot això, no us penseu, em va costar la relació amb la meva mare, a qui mai vaig perdonar que no m’alletés, que no em fes menys germà de la meva dona, menys familiar de la meva sogra —la dida.
0
0
